(Winterthur, Suïssa, 1958 – )
Entitat catalana. Fundada per aplegar els residents catalans a Suïssa. Amb especial influència en la zona de parla alemanya.
Organitzà uns jocs florals a Zúric el 1966. Duu a terme diverses activitats i publica el butlletí “Plançó”.
(Barcelona, 1903 – Guadalajara, Castella, 9 octubre 1958)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Ha destacat com a paisatgista i obtingué nombrosos premis.
Morí en un accident d’avioneta.
(Piera, Anoia, 3 març 1896 – Barcelona, 10 març 1958)
Veterinari. Va cursar estudis de veterinària i s’especialitzà en bacteriologia al Laboratori Municipal de Barcelona. Dirigí l’Instituto de Biología Animal de Madrid, on fou catedràtic de la Facultat de Veterinària (1930-33).
Les seves descobertes sobre nous vaccins per a les malalties contagioses del bestiar van obtenir un ressò notable. Tornà a Barcelona, on fou el primer president del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, i fundà i dirigí “La Veterinària Catalana” (1934-36).
Publicà treballs sobre immunologia i microbiologia en català i en castellà. També és autor, entre d’altres, dels llibres Divagaciones inmunológicas (1941) i La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas (1951), que és un dels seus treballs més interessants.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 24 octubre 1876 – Sant Rafèu, França, 19 setembre 1958)
Polític i president de la Generalitat de Catalunya. Alcalde del seu poble natal, diputat provincial de Girona i conseller de la Mancomunitat de Catalunya.
Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat del Parlament de Catalunya (1932) i conseller de Governació (gener de 1933). President del Parlament Català (1938), el 1939 s’exilià a França.
L’any 1940, després de l’afusellament de Lluís Companys, fou president de la Generalitat a l’exili (fins al 1955).
El 1981 les seves despulles foren inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols.
(Barcelona, 1895 – 2 desembre 1958)
Arquitecte, escriptor i crític. Com a crític d’art, col·laborà a diverses revistes (“Imatges”, “Art”, “Revista” i “Gaseta de les Arts”, a la segona època). També fou crític teatral de “Mirador”.
Féu llargs viatges per Europa, Àfrica i el Pròxim Orient.
Obtingué el premi Català de Primera Novel·la (1947), amb l’obra Sis sirenes (editada el 1951). Escriví obres teatrals: Somni celestial (1957), L’anònim blau, L’eterna cacera i L’assassinat d’un barret fort, que traduïda al portuguès tingué èxit a Lisboa.
(Barcelona, 25 agost 1874 – 1 maig 1958)
Cooperativista. Col·laborador de Salas i Anton, fou un dels fundadors de la Cambra Regional de Cooperatives de Catalunya el 1899, dins la qual tingué diversos càrrecs burocràtics i d’organització.
Primer president de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya (1920-23). Impulsà sobretot l’Associació d’Estudis Cooperativistes (1914) i la creació d’una Societat Cooperativa d’Habitatges (1919).
El 1909 participà en la constitució de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del qual fou president (1928-32). Fou, també, regidor de l’ajuntament de Barcelona en els anys 1917-20, després d’haver-se afiliat al Partit Radical.
A “Acción Cooperatista” publicà una cartilla cooperatista, que assolí una gran difusió, i una visió històrica del moviment cooperatiu a Catalunya del 1898 al 1923 sota el títol de La cooperación catalana (1927).
(Figueres, Alt Empordà, 5 maig 1958 – )
Escriptora i mestra. Ha destacat en el camp de la literatura infantil i juvenil amb obres com Un armariet, un cofre i un diari (premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil 1982), En Gilbert i les línies (premi Folch i Torres 1983), Els ulls del drac (premi nacional de literatura infantil i juvenil 1991), Les ulleres màgiques (1992), El mar i el desig (premi Joaquim Ruyra 1993), etc, i les novel·les Si la lluna parlés (1997) i Història d’un arbre (1998), entre d’altres.
(Granollers, Vallès Oriental, 1872 – Barcelona, 1958)
Autor teatral. Germà de Manuel. Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis, etc.
Escriví monòlegs, sainets, com Un promés denunciat (1925), i peces com La clínica del doctor Llanceta (1925), La rifada de la rifa (1931), Gelós per força (1946), etc.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Vendrell.
(Badalona, Barcelonès, 8 desembre 1881 – Barcelona, 13 abril 1958)
Pintor. Estudià a Llotja i viatjà pensionat a Roma i a París. Es consagrà com a retratista i com a tal desenvolupà una activitat molt profusa. Els seus retrats s’inscriuen dins d’un corrent naturalista influït per Antoni Caba.
Exercí la docència a la seva pròpia acadèmia, primerament establerta a Badalona (1906-14) i després traslladada a Barcelona. Féu exposicions individuals a la Sala Parés i concorregué a certàmens oficials.
Ell mateix contribuí a l’organització de les exposicions de belles arts que es feren a Badalona els anys quaranta.
Més esporàdicament tractà el paisatge, la pintura religiosa i l’escena costumista.
(Reus, Baix Camp, 6 abril 1879 – Cambrils, Baix Camp, 17 gener 1958)
Dirigent socialista. Estudià filosofia i lletres i dret a Barcelona. S’uní al socialisme de molt jove i es relacionà estretament amb els grups socialdemòcrates d’Anglaterra, Alemanya i França, llocs on residí.
Tornà a Barcelona el 1908 i aviat inicià la reorganització de la Federació Socialista Catalana. Fundà, amb Josep Comaposada, “La Internacional” (1908-09). Fou membre del comitè que declarà la vaga general a Catalunya que desembocà en l’anomenada Setmana Tràgica (1909).
Exiliat a París, quan tornà (1920) treballà de funcionari a Madrid, on fou col·laborador de Largo Caballero. El 1937 fou ministre plenipotenciari de la República a Berna. Després de la Guerra Civil s’exilià a l’Amèrica del Sud. Tornà a Catalunya el 1950.
És autor d’El socialismo y el conflicto europeo (1915), La Organización Internacional del Trabajo (1929), La cooperación: su porvenir está en las Américas (1943), entre altres obres.
Dades dels Països Catalans 