(València, juliol 1958 – desembre 1959)
Revista mensual. Publicada per Nicolau Primitiu Gómez i Serrano.
Il·lustrada, incloïa articles en català i castellà, especialment de temàtica valenciana, però amb una certa atenció per la producció bibliogràfica de la resta dels Països Catalans.
Tingué destacats col·laboradors de l’època.
(Palma de Mallorca, 4 novembre 1869 – Llucmajor, Mallorca, 29 gener 1958)
Poetessa. Germana d’Antoni. Provinent d’una família de terratinents de l’illa, es va estar tota la vida a s’Allapassa (Llucmajor), gran propietat agrícola, llevat d’alguns viatges per Europa (Itàlia i Grècia) i per Àsia (Turquia, Síria, Palestina).
Després d’haver fet conèixer diverses composicions com L’estiu, Del pla, Flabiol de pastor, publicà en un volum Poesies (1913). Seguint la tradició dels mestres de l’escola mallorquina, la seva obra intenta copsar tota mena de vivències poètiques, partint més d’un do intuïtiu que no pas d’una elaboració intel·lectual, alhora que tradueix les ambicions d’una classe benestant i rural.
Apartada del món, la poesia canta la realitat que li és més immediata, en llibres com Espigues en flor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d’horabaixa (1948) i Lluneta del pagès (1952).
Desplegà una important tasca com a traductora en vers i en prosa: Les illes d’or i Mireia, de Frederic Mistral, Poemes, de Giovanni Pascoli, Els promesos, de Manzoni, i Geòrgiques cristianes, de Francis Jammes. El 1955 aparegué el seu llibre de memòries Entre el record i l’esperança.
(Poble Nou de la Mar, València, 3 abril 1885 – València, 22 agost 1958)
Pintor. Fou deixeble de Joaquim Sorolla, estudià, també, a Madrid i a París, on fou influït per Hermenegild Anglada i Camarasa, i on s’establí el 1926. Obtingué bon èxit a França: féu una important exposició individual a París el 1927 i participà en l’Exposició d’Art Espanyol de Bordeus el 1928. Exposà, individualment, a Madrid (1933) i a València i participà en altres exposicions.
Influït per l’impressionisme, interpretà el folklore valencià i conreà també el paisatge, el retrat i àmplies composicions decoratives. Tingué obra a l’antic Musée du Luxembourg de París i al museu de Santiago de Xile.
També es dedicà amb fruit a l’ensenyament.
(Crevillent, Baix Vinalopó, 8 febrer 1879 – Alacant, 26 desembre 1958)
Metge. És autor de l’estudi La leucemia (1952) i de nombrosos treballs monogràfics, referents en bona part a hematologia.
(Llíria, Camp de Túria, 1867 – València, 1958)
Polític. Diputat a corts per Llíria, representà aquest districte a la diputació provincial, de la qual fou president.
Va estendre la seva activitat al foment de la indústria nacional i va intervenir en la fundació de la Unión Naval de Levante i de la Companyia Trasmediterrània.
(Oriola, Baix Segura, 12 novembre 1906 – Nuévalos, Aragó, 12 abril 1958)
Escriptor. Germà de Vicent i de Lola.
És autor de llibres de poemes, com Tertulia de campanar (1932), Impetu del sueño (1934), Vientos de la angustia (1947) i La senzillez atormentada (1951), i de diversos assaigs: La angustia romántica de nuestro tiempo (1935).
(Manacor, Mallorca, 28 agost 1901 – Madrid, 10 abril 1958)
Periodista i escriptor. Col·laborà als diaris “Informaciones” i “ABC” de Madrid. Escriví novel·les, obres teatrals i, sobretot, treballs de propaganda antimarxista i antifrancmaçònica.
Es destaquen Mallorca contra los rojos (1936, amb pròleg del Conde Rossi), sobre la defensa de Portocristo, en la qual participà personalment, contra les forces del capità Alberto Bayo, ¡Masones! Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937) i La masonería al desnudo (1939).
(Rosselló, 1958 – 1967)
(CERCA) Entitat. Creada pel director de l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals Jean-Gagriel Gigot, i per investigadors rossellonesos.
Des del 1958 publicà un butlletí trimestral, bilingüe -francès i català-, ciclostilat fins al número 24 (1964) i imprès després fins al número 37-38, el darrer (1967).
Hi col·laboraren Miquel Bouille, Albert Cazes, Jordi Claustres, Marcel Durliat, Roger Grau, Pere Ponsich i, sobretot, J.-G. Gigot, que en fou sempre el director.
(Sóller, Mallorca, 28 maig 1893 – Olivos, Argentina, 5 febrer 1958)
Etnògraf. Emigrà a l’Argentina (1930), país on desenvolupà la major part de la seva activitat. Fou catedràtic de les universitats de Tucuman, Cuyo i Buenos Aires. La Comisión Nacional de Cultura argentina el distingí amb un premi (1940).
És autor de més d’un centenar de treballs monogràfics, amb obres tan notables com les titulades Prehistoria de América, Etnografía de los huarpes, Tres estudios de etnografía de Cuyo i Las poblaciones indígenas de la Argentina.
(Figueres, Alt Empordà, 16 setembre 1884 – 17 abril 1958)
Pintor. Destacà com a paisatgista. Fou el pare d’Alexandre Bonaterra i Matas.
Dades dels Països Catalans 