(Vic, Osona, 1853 – Santa Maria la Real de Nieva, Segovia, Castella, 1938)
Dominicà. Missioner a les illes Filipines, on visqué des del 1875 fins al 1900. Fou professor de filosofia i dret canònic a Manila. Col·laborador al diari “Libertas” sota el pseudònim de Laercio.
Retornat a la península, encara seguí ensenyant a Àvila.
Al congrés balmesià de Vic, l’any 1910, presentà un treball titulat Criterio de libertad o solución única, que no arribà a ésser publicat.
(Barcelona, 11 juliol 1863 – 2 febrer 1938)
Escriptor i periodista. Col·laborà en nombroses publicacions, com “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català”, “Almanac de lo Teatre Catòlic”, etc.
Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impresores barceloneses).
És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados (1927).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1921).
(Castellserà, Urgell, 7 juliol 1875 – Barcelona, 23 juny 1938)
Folklorista. Estudià dret a Barcelona, carrera que acabà l’any 1893. Juntament amb Jacint Verdaguer, fundà i publicà la revista “La Veu del Montseny” i col·laborà a “Lo Teatro Regional”. Retirat a la comarca de l’Urgell, es dedicà al conreu de la terra, alhora que es dedicava a recopilar el folklore.
Dirigí durant deu anys el setmanari agrícola “Lo Pla d’Urgell”, a les planes del qual publicà Lo Calendari Folklòric d’Urgell. Col·laborà a “La Renaixensa”, a “La Veu de Catalunya” i a “D’Ací i d’Allà”, fou redactor de “La Vanguardia” i del “Diario de Barcelona” i fundà l'”Arxiu de Tradicions Populars”.
Autor de biografies i d’estudis folklòrics, tasca a la qual es dedicà durant tot el primer terç del segle XX. Obres principals: Cançons de ronda (1899), Culte popular a la Mare de Déu (1903), Cançons de pandero (1907), Calendari folklòric d’Urgell (1915) i Rondalles meravelloses (1924), destinades als infants. A més, en edició de luxe, Llibre d’or del rosari a Catalunya (1925) i Rondalles populars (1932-33).
La seva amistat amb Jacint Verdaguer el dugué a escriure llibres biogràfics i de memòries sobre aquest, com Jacint Verdaguer. Records dels set anys darrers de la seva vida i Biografia de Mn. Jacint Verdaguer.
(Barcelona, 17 agost 1852 – 27 octubre 1938)
Escriptor i promotor d’art. Germà de Felip. Estudià a Itàlia i a Barcelona. Especialitzat en temes d’art, fou col·laborador de “La Renaixença” (des del 1879) i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i història de les arts a l’Escola de Belles Arts.
Hom li encarregà part del muntatge de l’Exposició Universal de 1888 i la conservació posterior i adaptació dels edificis per a museus. Fou acadèmic de Sant Jordi (1907).
Publicà, entre altres obres, Biografia i necrologia de l’escultor Damià Campeny (1892), El retratista y pintor don Vicente Rodés (1898) i Los hermanos Masriera (1901). Conreà també la poesia satírica en català.
(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)
Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.
Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.
Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1879 – Barcelona, 20 abril 1938)
Pedagog i científic. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905) i catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà a Girona (1905-19) i Tarragona (1921-32), abans d’ésser nomenat (1932) director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat.
Presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Gràcies a les seves tesis sobre l’eficàcia pedagògica de l’ensenyament secundari, aconseguí de donar-li un fort impuls des de l’any 1932 fins a la seva mort.
Col·laborà en molts llibres i publicacions sobre temes pedagògics, com a autor (Compendio de química, 1921; Problemas de física, 1926) i com a traductor.
(Catalunya, 24 juliol 1938 – 18 novembre 1938)
Acció bèl·lica. Fou la més important de la guerra civil espanyola, així com la més sagnant de les lliurades en territori català. Durant la primavera del 1938, les tropes franquistes havien dut a terme una metòdica ofensiva de cap a cap del marge dret del riu Ebre, que les havia portades fins al Mediterrani, i havia dividit en dues parts la zona republicana.
En aquesta situació, el comandament político-militar republicà va intentar una ofensiva al Baix Ebre, amb la intenció de tornar a enllaçar Catalunya amb País Valencià i aïllar a la província de Castelló una important massa de maniobra enemiga; per tal d’aconseguir-ho, va acumular 100.000 homes distribuïts en tres cossos d’exèrcit sota el comandament del coronel J. Modesto i, com a cap d’operacions, el general Vicent Rojo.
La nit del 24 de juliol, en un front de gairebé 100 km, es desencadenà l’ofensiva republicana. El pas del riu es portà a cap amb total sorpresa i les tropes republicanes assoliren un avenç important per Flix, Móra, Miravet, etc; ocuparen una extensa zona entre Mequinensa i Faió, i en un altre sector arribaren fins a Gandesa, si bé l’atac fracassà a Amposta. Tanmateix, noves unitats havien acudit a reforçar l’exèrcit franquista, i el dia 3 d’agost, fracassats els repetits atacs de Enrique Líster contra Gandesa, l’ofensiva restà aturada i s’inicià una intensa batalla de desgast que durà quatre mesos i en què s’esgotaren els darrers recursos de la República.
Al començament d’agost, els forts contraatacs franquistes havien liquidat la bossa de Mequinensa. Sotmés a un incessant bombardeig d’aviació i artilleria i a constants atacs localitzats, el front republicà s’anà replegant lentament cap a l’Ebre; el 18 de novembre els darrers efectius travessaren el riu.
Durant els quatre mesos de durada de la batalla s’havien produït gairebé 80.000 baixes i una gran pèrdua de material. Així, sense possibilitat de reposar les pèrdues, les forces republicanes quedaren a la mercè de l’ofensiva franquista, que provocà la conquesta definitiva de tot Catalunya (23 desembre 1938 – 10 febrer 1939).
(Barcelona, 16 octubre 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 desembre 1938)
Editor i escriptor. Amic i deixeble de Marià Aguiló. Començà a ésser conegut als Jocs Florals de Barcelona, l’any 1873. Formà part del grup La Jove Catalunya, amb Ubach i Vinyeta i amb Bertran i Bros, entre d’altres.
Fou un dels fundadors de la societat literària La Misteriosa, associació purament literària. Fou col·laborador de “La Renaixença”, de l'”Anuari Català” i, a partir del 1879, director i finançador de “La Ilustració Catalana”.
La producció poètica original és patriòtica, i en la lírica amorosa es percep la influència de Heine: Lo Reliquiari (1878), La Copa (1883) i Poesies (1899). Contribuí a la Renaixença amb la publicació d’antologies de poetes catalans, com Lo Llibre de l’Amor (1877) i Flors de Maig (1878). L’any 1913 començà a publicar Lectura Popular, quaderns que oferien una selecció dels poetes i prosistes catalans de la Renaixença fins al primer quart del segle XX.
Dirigí la revista “Catalana” (1918-1926) i publicà les obres completes de Narcís Verdaguer, Emili Vilanova, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Marià Aguiló i Costa i Llobera. Fou mestre en gai saber i esdevingué un dels personatges clau dels Jocs Florals de Barcelona.
Fou també un dels capdavanters del grup que s’oposà a les normes ortogràfiques de l’Institut, fins que l’any 1934 Pompeu Fabra fou nomenat mantenidor dels Jocs. Presidí l’Orfeó Català i l’Ateneu Barcelonès.
(Barcelona, 3 abril 1890 – Burgos, Castella, 9 abril 1938)
Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Catalunya. Des de jove milità en les files catalanistes. El 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat a Burgos i desterrat a Tamarit de Llitera. El 1930 representà Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià. Formà part dels primers governs del president Macià.
“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”. (Manuel Carrasco i Formiguera al ser afusellat)
Diputat a Corts per Girona, defensà fermament la integritat de l’Estatut votat pel poble, i també els drets dels religiosos. Abandonà l’Acció Catalana Republicana per discrepàncies en la qüestió religiosa, i participà en la fundació i direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (octubre 1932), de caire democristià.
En la revolta franquista, amb els seus companys de partit, es mantingué fidel al govern legítim i ajudà a salvar vides i a evitar altres desastres. Amenaçat, però, per elements incontrolats, la Generalitat l’envià a Euskadi per protegir-lo. En el segon viatge que hi féu, per mar, va ser capturat (març 1937), amb tota la família, pel creuer Canarias i, empresonat novament a Burgos, un consell de guerra el condemnà a mort i fou afusellat pel règim franquista.
Dades dels Països Catalans 