(Catalunya, 14 juliol 1931 – 1932)
Organisme polític.
Constituït per representants dels ajuntaments del Principat (45 diputats, un per cada partit judicial), els quals aprovaren el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya elaborat a Núria.
(Catalunya, 1932)
Diccionari normatiu dirigit per Pompeu Fabra.
Aparegut amb el finançament de Francesc Cambó, significà la contribució decisiva al definitiu establiment i fixació formal de la llengua catalana. És la culminació de les tasques i campanyes promogudes al tombant dels segles XIX i XX -campanya de “L’Avenç”, obra del Diccionari d’A.M. Alcover– per a la fixació i depuració del català modern.
Ha tingut caràcter d’autoritat i de diccionari normatiu fins a l’aparició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), del qual no pretengué ésser, ja en el moment de la primera edició, sinó un avançament provisional.
Contínuament reeditat, les reedicions han estat ampliades amb la inclusió de les addicions aprovades per la Secció Filològica de l’IEC.
(Catalunya, 1932)
Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Continuador del redactat per Pompeu Fabra -que el 1932, en el moment de la publicació, ja hi reconeixia un caràcter provisional-, el primer editat oficialment amb el nom de l’IEC i elaborat directament i exclusivament per aquest organisme acadèmic.
La redacció, un dels objectius fundacionals de l’IEC, repetidament posposada ja des de l’inici, primer per causes de necessitat i després per motius polítics, fou possible gràcies a la dotació oficial rebuda per l’IEC i a la formació d’un vast equip de col·laboradors de totes les especialitats, sota el guiatge de la Secció Filològica de l’IEC i la coordinació lexicogràfica de T. Cabré.
Si bé la DLC té caràcter normatiu, es presenta com una obra oberta a revisió i ampliacions.
(Països Catalans, 1913 – 1932)
Reunions professionals de metges.
El primer congrés (Barcelona, juny 1913), que aplegà més de 500 participants, fou organitzat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El presidí Miquel Àngel Fargas i constà d’una ponència sobre la vàlua semiològica de la sang i d’uns temes recomanats. Hom creà l’Associació General de Metges de Llengua Catalana, que s’ocupà des d’aleshores de convocar els congressos.
El segon (Barcelona, juny 1917) fou presidit per Joan Freixas i Freixas. Hi foren tractades quatre ponències: règim alimentari, càncer, endocrinologia i anestèsies locals, i hom celebrà una exposició bibliogràfica, inventariada en una Bibliografia Medical de Catalunya.
El tercer congrés (Tarragona, juny 1919), fou presidit per Josep M. Roca i Heras. D’aquest congrés sorgí el Sindicat de Metges de Catalunya.
El quart congrés (Girona, juny 1921), fou presidit per Josep Pascual i Prats; hom hi estudià dues ponències.
El cinquè congrés (Lleida, juny 1923), presidit per Josep Tarruella, s’ocupà de la litiasi biliar i de les hemorràgies cerebrals.
El sisè congrés (Barcelona, juny 1930), fou presidit per August Pi i Sunyer.
El setè congrés (Palma de Mallorca, juny-juliol 1932), fou presidit per Joaquim Trias.
A partir del vuitè congrés foren anomenats Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana.
(Barcelona, juliol 1932 – Tarragona, octubre 1935)
Reunions organitzades per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya els anys 1930.
Al primer congrés (1932), presidit per Alexandre Soler i March i que aplegà 117 arquitectes de tots els Països Catalans, hom intentà d’establir els fonaments de les lleis que dins l’Estatut de Catalunya havien de regular l’urbanisme i l’habitació; hi destacaren les ponències de Rubió i Tudurí (Relacions entre les urbanitzacions locals i un pla regional o nacional), de Ricard Giralt i Casadesús (sobre la llei d’urbanisme i l’especulació dels terrenys a les ciutats) i de Ramon Puig i Gairalt (sobre barriades obreres).
El segon congrés (1935), presidit per Amadeu Llopart i que aplegà 150 congressistes, amb assistència de diverses institucions artístiques i culturals catalanes, tingué un caire menys programàtic i polític, però seguí la mateixa temàtica; hi destacà la ponència de Puig i Gairalt (Possibles solucions de la crisi del ram de la construcció).
(Catalunya, 24 abril 1932–1936 – 17 octubre 1978 – )
Organisme creat per decret de la conselleria de justícia i dret de la Generalitat. Format per un president, vint vocals i tres secretaries, amb la finalitat de preparar el text articulat dels avantprojectes de llei encomanats pel govern de la Generalitat de Catalunya, per a sotmetre’ls a l’aprovació del Parlament català, en les matèries de dret civil o administratiu local.
Preparà, entre altres, el de majoria i habilitació d’edat, el de capacitat jurídica de la dona, el de successió intestada, el de contractes de conreu, el de procuració de Catalunya, el de la llei municipal, el de tutela i curatela.
Funcionà fins que fou suspesa la funció parlamentària.
Un decret de l’any 1978 va restablir aquest òrgan consultiu del govern de la Generalitat.
(Catalunya, 13 juny 1932 – 19 març 1934)
Institució creada per la Generalitat de Catalunya.
Fusionada, el 19 de març de 1934, amb l’Institut contra l’Atur Forçós per tal d’estudiar i fixar normes sobre higiene, arquitectura, moblament, expropiació de sòl i finançament de la casa obrera, i elaborar un pla urbanístic de Catalunya, començant pel de Barcelona i afores, que restà formalitzat el 1934 en el pla Macià.
El 1933, el president Francesc Macià inaugurà un grup de cases pilot al carrer de Torras i Bages, i fou iniciada la construcció de la Casa Bloc.
Era integrat per una àmplia representació ciutadana.
(Barcelona, 24 novembre 1932 – 13 març 2021)
Director teatral. Des del 1956 fou un dels organitzadors de l’Equip d’Arts d’Expressió, que el 1962 abandonà per ingressar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on actuà repetidament com a ajudant de direcció i director únic; dirigí l’espectacle Balades del clam i de la fam (1967).
El 1965-66 treballà a Itàlia, i a partir del 1967 realitzà nombrosos i notables muntatges dins el teatre independent i professional. El 1970 dirigí el I Festival Popular de Poesia Catalana, juntament amb Feliu Formosa.
Especialista en el teatre de cabaret, on ha presentat les obres Dones, flors i pitança (1968), Manicomi d’estiu o la felicitat de comprar i vendre (1968), Varietats I (1969) i Varietats II o la cultura de la Coca-Cola (1969).
(Barcelona, 18 maig 1876 – 18 març 1932)
Entomòleg. Des del lloc que ocupava al Museu de Ciències Naturals de Barcelona redactà nombroses memòries per a la Institució Catalana d’Història Natural.
Col·laborà a les publicacions de l’Institut de Ciències, de l’Institut d’Estudis Catalans, en la Flora de Catalunya, per a la qual féu dues monografies, l’una sobre els coleòpters, gènere Carabus, i l’altra sobre els hemípters.
(Os de Balaguer, Noguera, 16 juliol 1864 – Barcelona, 3 agost 1932)
Astrònom i jesuïta, Germà de Lluís.
Del 1888 al 1894 va estar a l’observatori de Manila, on fundà la secció magnètica i féu el pla magnètic de les Filipines.
Fundà (1904) l’Observatori de l’Ebre i el dirigí fins al 1920.
Escriví diverses obres sobre el magnetisme terrestre i solar.
Dades dels Països Catalans 