(Artesa de Lleida, Segrià, 2 gener 1932 – Barcelona, 11 febrer 1989)
Crític d’art i poeta. Fou professor a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Victoria i Vancouver (Canadà).
Va exercir de crític d’art en diverses publicacions i en revistes especialitzades.
Ha publicat els següents llibres de poesia visual: Les arrels assumptes (1972), Persistència del cercle (1972), Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona (1972), Progressió icònica (1973) i Imatge enllà (1973).
(Barcelona, 25 maig 1853 – 27 agost 1932)
Mestre d’obres i arquitecte. Fou cap de secció de l’Oficina Facultativa d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona.
A ell es deuen, entre altres obres, algunes cases de Barcelona, de línia neogoticitzant, i alguns pavellons per a l’Exposició Universal del 1888 (després destruïts).
Féu una monografia del monestir de Sant Benet de Bages.
(Valls, Alt Camp, 20 octubre 1866 – Tarragona, 7 febrer 1932)
Polític. Dirigent del partit liberal, després de pertànyer al conservador, a Tarragona i comarca.
Membre de la diputació de Tarragona des del 1896 fins al 1923, n’ocupà quatre vegades la presidència. Membre de la Mancomunitat, fou conseller d’aquest organisme des de la seva constitució.
Acabà en el lerrouxisme, després d’haver-se adherit el 1931 al partit de Santiago Alba.
(Barcelona, 22 agost 1932 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 6 febrer 2011)
Ceramista. Format amb Angelina Alòs (1958-61), entre 1961-62 féu pràctiques de ceràmica amb Fritz Trautmann.
Aquest darrer any establí el seu taller a Sarrià, que posteriorment traslladà a Sant Cugat (1975). Fou cofundador, el 1978, de l’Escola d’Art de Sant Cugat, on exercí com a professor de ceràmica.
La seva obra comprèn tant peces fetes al torn com ceràmica de tipus escultòric.
Primer premi de la Mostra de Ceràmica dels Països Catalans “Marià Burguès” (1982).
(Vic, Osona, 21 juny 1847 – 10 desembre 1932)
Escriptor. Estudià farmàcia a Barcelona, on es doctorà el 1874, exercí a Vic, on fou professor d’història natural i fisiologia a l’institut.
Amic de Jacint Verdaguer i de Jaume Collell, participà en la fundació de l’Esbart de Vic (1867). Concorregué assíduament als jocs florals, i en fou mantenidor el 1890 i el 1903 i president el 1921.
La seva poesia, inspirada en un romanticisme tradicional, exalta els valors tradicionals de l’amor, la família i la religió: Guspires d’una llar (1919), Estampes de l’Esbart (1933) i l’antologia La garba muntanyesa (1879).
Publicà les novel·les Julita (1874), la seva obra més important, Sota un tarot (1876), La Mercè de Bellamata (1878), Quadros del cor (1881), Novel·les (1882), Passavents (1887), L’espalmada (1890) i La reineta del Cadí (1892), etc. Les seves novel·les tingueren una gran popularitat a la fi del segle XIX.
També publicà els reculls de narracions Narracions casolanes (1907) i Records i contes (1921).
(Sabadell, Vallès Occidental, 26 abril 1932 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 4 febrer 2015)
Poeta. Simbolista i existencial.
Ha publicat Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973) i Els colors de la nit (1990).
(Figueres, Alt Empordà, 29 setembre 1862 – Barcelona, 10 febrer 1932)
Diputat i senador. Fou comissari reial d’agricultura i foment.
El 1919 li fou concedit el vescomtat de Forgas.
(Tossa de Mar, Selva, 1932 – Barcelona, 2 setembre 2013)
Director cinematogràfic. Estudià al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma.
Amb Gianfranco Mingozzi rodà el documental Hombres y toros (1957), premiat a Montreal i a Oberhausen; també li han premiat Barcelona y el modernismo (Praga, 1967) i Lanzarote (Brussel·les, 1972).
La seva obra més significativa és Vida de familia (1963), reflexió crítica sobre la burgesia catalana.
(Barcelona, 1889 – 1932)
Escenògraf i pintor. Fou deixeble de Jaume Pahissa i de Salvador Alarma. Després d’una estada a París s’establí a Barcelona.
Es dedicà de preferència a l’escenografia. Algunes de les seves decoracions foren per al teatre del Liceu. També fou il·lustrador notable.
Afecte als principis de Gordon Craig, reivindicà la categoria convencional i suggeridora de l’escena contra qualsevol intent d’imitació de la natura.
Juntament amb els seus germans Joan i Claudi fundà l’Associació de Teatre Selecte.
(Catalunya, 1932 – 1939)
(FOC) Central sindical d’àmbit català. Intentà reorganitzar la Unió de Sindicats Lliures.
Afirmà voler un sindicalisme professionalista, aconfessional i apolític; el 1935 ingressà en la Confederació Nacional de Sindicats Lliures d’Espanya, presidida per Ramon Sales.
El seu òrgan de premsa fou “FOC” (1932-33), dirigit per Llàtzer Casanovas.
Dades dels Països Catalans 