(Sitges, Garraf, abril 1926 – març 1929)
Revista mensual il·lustrada. D’inspiració avantguardista, dirigida per J. Carbonell i Gener.
Entre els col·laboradors, cal fer esment de Josep Vicenç Foix, Sebastià Gasch, Salvador Dalí i Federico García Lorca.
Contribuí a la difusió dels corrents artístics avantguardistes i fomentà la polèmica.
(Ripoll, Ripollès, 14 gener 1926 – Barcelona, 4 juny 1993)
Catedràtic de grec a la universitat de Barcelona. Ha traduït Teòcrit i Eurípides al català per a la Fundació Bernat Metge, a la qual pertanyia, i Llucià de Samosata, al castellà.
A més de col·laboracions a revistes especialitzades, és autor, entre d’altres obres, de Mitología griega (1962), i d’una Literatura griega (1967).
(Barcelona, 1847 – oceà Atlàntic, 1926)
Periodista i advocat. Emigrà a Amèrica i s’establí a Buenos Aires, on estudià la carrera de dret. Posteriorment hi fundà el Centre Català, del qual fou president.
Dirigí el “Diario Español” i fundà (1876) “L’Aureneta”, primera revista en català que apareixia a l’Amèrica del Sud. Ocupà diversos càrrecs públics a l’Argentina, on fundà la Creu Roja.
Integrat a l’ideari regionalista, fou el que lliurà a la Mancomunitat de Catalunya la bandera regalada pels catalans d’Amèrica. Publicà escrits apart dels periodístics.
Morí a bord del transatlàntic Washington, tornant d’una estada a Catalunya.
(Barcelona, 11 abril 1926 – 15 març 2021)
Escriptor. De formació autodidàctica i actiu en el món de l’excursionisme. Es donà a conèixer amb reculls de narracions breus, com Fum d’ara (1959) i La xera (1962, premi Víctor Català), als quals seguiren El foc i la cua (1966) i Foc a l’albera (1974),
Com a novel·lista, adscrit a un realisme personal, ha publicat L’altre demà (1964), Els ulls i la cendra (1966), Els camins (1966), La derrota (1966), Castelladral (1969), Estimada Teresa (1974), La bossa de Bielsa (1977) i El mal que m’heu fet (1978, premi La Dida 1977).
També ha publicat reportatges sobre la guerra civil: La batalla de l’Ebre (1971), La caiguda de Barcelona (1978), Indrets i camins de la batalla de l’Ebre (1990); el recull d’entrevistes Els escriptors catalans parlen (1973), i altres llibres com El Pirineu (1970), Excursionisme i franquisme (1979) i Visió de l’alta Garrotxa (1987).
(Barcelona, 22 juny 1926 – 27 juny 2006)
Pedagoga. Cursà estudis primaris al grup escolar Pere Vila i començà el batxillerat a l’Institut Escola. Es llicencià en pedagogia el 1957, a la Universitat de Barcelona.
Durant el període 1956-65 treballà a la biblioteca de l’escola Talitha, i al poble de Saifores en qüestions de temps i lleure. Els seus veritables mestres, a través de la seva mare, Àngels Garriga, foren Alexandre Galí i Artur Martorell. L’any 1965 s’incorporà a la Institució Pedagògica Rosa Sensat, de la qual ha estat l’ànima des de la fundació de l’entitat.
De la seva obra escrita cal assenyalar Chiribit (llibre de lectura en castellà, 1963). El país de les cent paraules (1967), Quadres de fonologia catalana per a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura (1974), en col·laboració amb Josep M. Cormand, Tris tras (1979), Lletra per lletra (1984) i la sèrie Papalletres (als anys 90).
Membre del PSC-PSOE, fou elegida diputada al Congrés (1977) i al Parlament de Catalunya (1980 i 1984).
(Reus o Riudoms, Baix Camp, 25 juny 1852 – Barcelona, 10 juny 1926)
Arquitecte. Principal exponent del modernisme arquitectònic. Es va formar en l’ambient del romanticisme català, entusiasta de l’edat mitjana, i sota les influències de Riskin i Viollet-le-Duc. Després d’una primera etapa d’inquietuds cooperativistes i socials, començà a utilitzar elements àrabs, gòtics i barrocs. D’aquesta època (1883-1900) són la casa Vicens (1883-85), el palau Güell (1886-91), el palau episcopal d’Astorga (1887-93) i la casa dels Botines de Lleó (1891-93).
L’arquitecte del futur es basarà en la imitació de la natura, perquè és la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes. (Antoni Gaudí)
A partir del 1900 s’afirmà l’originalitat del seu llenguatge, amb la seva concepció global de l’arquitectura com l’íntima integració entre l’estructura i la decoració, l’harmonia entre interior i exterior, incorporant, al mateix temps, tot tipus d’arts aplicades. Tot això unit a un profund coneixement tècnic i a un gran rigor professional, com es veu en les seves originals solucions tècniques.
Algunes de les obres mestres de Gaudí pertanyent a aquest període: el parc Güell (1900-14), pensat a l’estil de les cases jardí angleses, és una gran extensió verda sobre la qual es traçaren galeries sostingudes per pilars inclinats de pedra natural en brut i amb un ús exuberant de mosaics de ceràmica i vidre, que constitueix un conjunt de composicions abstractes d’una gran força expressiva: la reforma de la casa Batlló (1904-06), amb una façana ondada, revestida de mosaics; l’església de la colònia Güell (1908-14); la casa Milà o la Pedrera (1906-10), bloc de formes orgàniques amb vores horitzontals rítmicament ondades, trepat per finestres que suggereixen les escultures posteriors de Moore.
Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. (Antoni Gaudí i Cornet)
A partir del 1918 es dedicà en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família, iniciada el 1882. Home d’una profunda i íntima religiositat, buscà en aquesta obra la síntesi estructural i figurativa del seu llenguatge arquitectònic. Abans de morir (atropellat per un tramvia) pogué veure acabades la façana i una de les torres del Naixement.
(Barcelona, 30 octubre 1926 – Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 2 gener 2019)
Novel·lista, autor teatral, traductor i advocat. Fill de Josep Maria Folch i Torres. Ha conreat la narrativa i el teatre.
Es donà a conèixer com a poeta amb L’aigua negre, però té una vasta producció novel·lística: Camins de la ciutat (1954), La maroma (1957), El meu germà gran (1958), El nàufrag feliç (1959), La sala d’espera (1961), La visita (1965), L’alegre festa (1965), Adéu abans d’hora (1966), L’estiu més bonic (1967), Tota aquesta gent (1967), Fi de setmana damunt l’herba (1967), El no (1967), Les meves nits en blanc (1973), Tota una altra cosa (1973), Quan el terror truca a la porta (1977), Sala de miralls (1982), Estrictament confidencial (1983), Manual de l’escriptor mediocre (1991) i Testa de vell en bronze (1997).
Autor de públic, escriu amb facilitat i amb un llenguatge net, directe. Ha publicat teatre juvenil, de costums o d’humor, com Un vailet entre dos reis (1951), Aquesta petita cosa (1954) i Dues hores (1958), entre altres, i la biografia paterna, Bon dia, pare (1968). També té una gran obra com a traductor, la qual ultrapassa els cent seixanta títols.
Ha guanyat diversos premis literaris. Fins al 1986 treballà a Ginebra com a traductor de l’Organització de les Nacions Unides.
(Barcelona, 15 desembre 1926 – 9 gener 2014)
Editor, crític literari i assagista. Llicenciat en dret, ha col·laborat amb articles i assaigs en diverses publicacions d’arreu del món. Des del 1964 fou director literari d’Edicions 62.
De la seva obra, molt abundant, destaca Notas sobre la literatura española contemporánea (1955), La hora del lector (1957), L’evolució espiritual d’Ernest Hemingway (1958), Veinte años de poesía española 1939-1959 (1960), Poesia catalana del segle XX (1963, en col·laboració amb Joaquim Molas), Poesia, realisme, història (1965), Lectura de Marcuse (1969), Nueve Novísimos (1970), Qüestions de literatura, política i societat
Autor també dels estudis fets sobre Salvador Espriu (Introducció a la lectura de Salvador Espriu, 1971), Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978, premi Josep Pla, i Pla, un esboç biogràfic, 1981) i les memòries Els escenaris de la memòria (1988, que obtingué entre d’altres el Premi Joanot Martorell, 1987, el premi de la Literatura Catalana de la Generalitat, 1989, i el premi Crítica Serra d’Or, 1989).
Ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1983 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 18 setembre 1926 – 21 juny 2010)
Lingüista. Monjo de Montserrat (1944) i prevere (1952), estudià filologia romànica a la universitat de Munic i es llicencià en filologia catalana a la Universitat de Barcelona (1973).
Fou professor de català al monestir de Montserrat, director de les Publicacions de l’Abadia (1954-61) i director literari de l’edició de La Bíblia de Montserrat (1957-70), dins la qual traduí diversos llibres bíblics. Professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials des del 1976, ho fou també de la Universitat Autònoma de Barcelona (1984-85).
Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) i de la Société de Linguistique Romane, ha publicat diversos treballs sobre història de la llengua i lexicologia, entre els quals: Història del lèxic català (1985). Periodista, ha publicat: “Qüestions de vida cristiana”. Setze anys d’una reflexió cristiana a Catalunya (1974).
(Santanyí, Mallorca, 10 desembre 1926 – 21 desembre 1997)
Poeta i novel·lista. Inicià estudis eclesiàstics que va haver d’abandonar per malaltia. Després d’una estada al sanatori de Caubet, tornà a Santanyí, on rebé la influència de l’escriptor Bernat Vidal i Tomàs i des de llavors s’ha dedicat apassionadament a la literatura amb un estil molt personal amarat de sensualitat.
De la seva obra poètica destaquen els llibres Quatre poemes de Setmana Santa (1950), Entre el coral i l’espiga (1952), Cant espiritual (1953), Comèdia (publicat el 1968 però escrit el 1954), L’evangeli segons un de tants (1967), premi Carles Riba 1962, Els fets (1974), Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? (1976), El poder i la verdor, Teatre del gran verd (1983), etc.
Com a novel·lista ha publicat, entre altres, El mar (1958), premi Joanot Martorell 1957, Haceldama (1959), Judes i la primavera (1963) i Mister Evasió (1969), la més reeixida formalment. Ha escrit també dos volums de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975).
Ha conreat la crítica d’art, la crònica periodística i el teatre (Parasceve, 1958) i ha influït en el corrent renovador de la poesia mallorquina. El 1988 va obtenir el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya amb El jove i el 1990 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.
Dades dels Països Catalans 