(Barcelona, 1908 – 1982)
Fotògraf i escriptor. Fill d’Albert Bastardas i Sampere, i germà de Rafael i de Joan . Col·laborador gràfic de la Gran Enciclopèdia Catalana.
És autor de les fotografies sobre llibres d’art, de diversos articles en revistes i dels llibres El Berguedà (1978, en col·laboració amb Jordi Vigué) i Les creus al vent (1983).
És important el seu arxiu fotogràfic, incrementat l’any 1977 amb el fons de l’arxiu de Gabriel Roig.
(Bassegoda, Alt Empordà, segle XIX – Barcelona, segle XX)
Família d’arquitectes i escriptors.
Procedent del poble de Bassegoda i establerts a Barcelona al començament del segle XIX, com a paletes.
Fou iniciada pels germans:
Pere Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1817 – Barcelona, 1908) Mestre d’obres i contractista. Fou autor de la casa de Ròmul Bosch i Alsina i de la de davant la Companyia Telefònica, totes dues a la plaça de Catalunya.
Josep Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1820 – Barcelona, 1914) Paleta.
Bonaventura Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Emporda, 1822 – Barcelona, 1889) Paleta. Fou el pare de Bonaventura, Joaquim i Ramon-Enric Bassegoda i Amigó.
(Barcelona, 19 octubre 1911 – Nova York, EUA, 3 desembre 1995)
Pintor i dibuixant. Col·laborà en diverses publicacions, particularment amb dibuixos polítics.
Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants de Catalunya, de la UGT, i n’esdevingué dirigent el 1936.
Exiliat a Mèxic l’any 1939, on publicà Campos de concentración (1944), col·laborà en diverses revistes dels EUA. Retornà a Catalunya el 1977.
Va fer diverses exposicions a Europa i a Amèrica.
El seu germà fou Joaquim Bartolí i Guiu (Barcelona, 1908 – 1978) Pintor. S’ha dedicat a l’escenografia. Fou deixeble de Salvador Alarma. Treballà força temps a París amb el seu germà.
(Valls, Alt Camp, 1 octubre 1908 – Tiana, Maresme, 25 juliol 1936)
Religiós carmelità descalç. Es dedicà a l’ensenyament al col·legi internacional de Roma.
De vacances a Catalunya, coincidí amb l’esclat de la guerra civil, que li costà la vida.
Publicà algunes obres llatines i unes Biografies carmelitanes que, traduïdes del català al llatí, foren publicades a Roma el 1939.
(València, 29 octubre 1908 – 4 abril 1979)
Compositor. Alumne de l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Deixeble d’Enric Morera (composició) i de Frank Marshall (piano).
Premiat el 1939 amb Sonata per a violí i piano i el 1940 amb l’obra simfònica Preludi a la Dama d’Elx, és autor dels ballets La casada infiel, Llanto de Manuel de Falla, Tríptico de Don Juan, La maja fingida, Alborada burlesca; de les obres simfòniques Danses valencianes, Suite, Pastoral, i de les cançons per a veu i orquestra Preàmbul i albada per a violoncel i piano, Suite d’homenatges per a guitarra.
(Barcelona, 16 febrer 1861 – 3 febrer 1908)
Fabricant i economista. Féu les guerres carlines i treballà a la fàbrica Güell, en la qual arribà a tenir un alt càrrec fins que es plantà pel seu compte.
Fou membre del Centre Català, però en sortí amb Àngel Guimerà, Domènech i Montaner, i Permanyer (1887), i participà en la fundació de la Lliga de Catalunya.
Ardent proteccionista, els seus discursos a les assemblees de Manresa (1892) i a Reus (1893) foren publicats amb el títol de Criteri econòmic general catalanista (1893).
(Barcelona, 27 març 1862 – 31 març 1908)
Compositor. Estudià piano amb Carles G. Vidiella i composició amb Anselm Barba, Antoni Nicolau i Felip Pedrell.
Escriví Sis melodies per a cant i piano (1887) amb versos de Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Francesc Matheu i Apel·les Mestres. Publicà un recull de Cançons populars catalanes (1891) harmonitzades, amb un pròleg de Felip Pedrell, i algunes peces de piano.
Exercí la crítica musical a “El Poble Català” (1905-06).
Fou un dels principals iniciadors del renaixement musical català; gràcies a ell, la cançó popular catalana s’introduí en els ambients de la burgesia barcelonina.
(Tivenys, Baix Ebre, 1835 – Madrid, 9 desembre 1908)
Escultor. Deixeble de Josep Piquer i Duart. Esculpí figuracions religioses, històriques, mitològiques i de gènere.
Entre les seves obres cal citar: les estàtues d’Alfons el Savi i el de Sant Isidor (escalinata de la Biblioteca Nacional, Madrid) i nombrosos bustos-retrats.
(Barcelona, 1877 – 8 agost 1908)
Hel·lenista. Realitzà una notable traducció de les faules d’Esop, emprant un català popular.
També escriví unes Lliçons d’ortografia catalana, interessants per a l’època.
(Barcelona, 10 octubre 1908 – Girona, 13 abril 1983)
Escriptora. L’apassionament que des de molt jove sentí per la lectura li proporcionà autodidàcticament una formació literària molt completa. La novel·la Sóc una dona honrada? (1932) la va introduir a la vida literària catalana. Col·laborà a “Mirador” i a “La Rambla” i a la pàgina infantil de “La Publicitat”, on publicà diversos contes.
Pertanyen a aquesta primera època les obres Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d’un home (1934) i Crim (1936), novel·les en les quals manifesta les tècniques i els temes que més endavant havien d’esdevenir habituals i peculiars en ella, i que cristal·litzaren en Aloma (1938). Aquesta obra, que produí un gran impacte, obtingué el premi Joan Crexells 1937 i fou publicada per la Institució de les Lletres Catalanes.
Exiliada l’any 1939, marxà cap a França i es refugià a París, d’on, a conseqüència de l’arribada de l’exèrcit nazi, hagué de fugir cap al sud. Residí a Llemotges i a Burdeus i s’establí a Ginebra l’any 1954.
Després d’uns quants anys de silenci i d’alguns contes a “La Revista de Catalunya”, editada a París, tornà a tenir contactes amb Catalunya a partir del 1957, en què guanyà el premi Víctor Català amb el recull narratiu Vint-i-dos contes, publicat l’any 1958.
La publicació de La plaça del Diamant (1962) fou un dels èxits més importants de la literatura catalana contemporània. En ella, el lirisme de la prosa arriba a la màxima expressió de la novel·la psicològica.
Alternant amb la novel·la va escriure contes, que recollí en el volum La meva Cristina i altres contes (1967) i Tots els contes (1979), escrits amb tècniques que oscil·len entre la narració tradicional i els esquemes elegíacs i evocatius.
El contacte amb el seu públic anterior estimulà la seva producció, amb les novel·les El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra… (1980, premi Crítica Serra d’Or) i el llibre de proses Viatges i flors (1980, premi de la Crítica Serra d’Or 1981 i Ciutat de Barcelona). Pòstumament li fou publicada una novel·la inacabada, La mort i la primavera (1986).
Dades dels Països Catalans 