(Barcelona, 30 març 1904 – 1913)
Institució nascuda com a Universitat Industrial. Dedicada a l’ensenyament tècnic a diferents nivells, tingué ajut econòmic oficial i es va instal·lar als terrenys de l’antiga fàbrica de Can Batlló.
El 1913 en sorgí l’Escola del Treball, de dilatada trajectòria i reconeguda el 1958 com a centre oficial de formació professional.
(el Pont d’Armentera, Alt Camp, 19 juliol 1862 – Barcelona, 1904)
Industrial. Fundà l’empresa Escofet i Fortuny, especialitzada en paviments hidràulics (1886), per a la qual arquitectes com Antoni Gaudí feien dissenys (la reedició d’un d’aquest, del 1903, fou premiada amb Delta d’Or el 1962).
Continuà la casa el seu gendre Emili Farré i Escofet.
(Barcelona, 1904 – 1991)
(EMESA) Empresa de producció d’energia elèctrica i fabricació de carbur de calci. Constituïda amb un capital de 3.500.000 ptes.
Després fabricà també carbonat potàssic i hidròxid de calci.
El 1971 la xifra de negocis fou de 172 milions de pessetes.
Pertanyia al grup Cros, fins que el 1991 passà a Erkimia.
(Vilajuiga, Alt Empordà, 1845 – Barcelona, 14 agost 1904)
Catedràtic de llengua hebrea (1882) i de filosofia a la Universitat de Barcelona.
Publicà, a més de nombrosos opuscles de filosofia i ciència del llenguatge, Curso de geografía histórica (1873), Curso de metafísica (1881), Método de enseñanza de lengua hebrea (1881) i Diccionario de la lengua castellana (1890), amb correspondència catalana.
En col·laboració amb Rafael Bocanegra, va publicar Novísimo Diccionario Enciclopédico de la lengua castellana.
(Barcelona, 13 maig 1820 – 16 setembre 1904)
Químic, metge i farmacèutic. Fou el primer que assajà la llum elèctrica a Barcelona (1866).
És autor de nombrosos escrits (Tratado elemental de química industrial, 1850), especialment de col·laboracions periodístiques. Dirigí la revista “La Abeja Médica Española”.
Fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic de química a la Universitat de Barcelona.
(Terrassa, Vallès Occidental, 18 febrer 1845 – 21 maig 1904)
Músic i advocat. Exercí l’advocacia a Barcelona. Abandonà la professió per seguir la seva vocació musical.
Destacà com a director d’orquestra. El 1882 actuà a València i ho féu repetidament a Barcelona.
(Barcelona, 1904 – 28 octubre 1976)
Editor i escriptor. Va pertànyer a Estat Català i fou secretari de la Unió Catalanista.
Fundà les Edicions Mediterrània (1935), l’Editorial Dalmau i Jover (1945) i finalment Rafael Dalmau.
Ha publicat Memòries d’un aprenent d’antiquari (1946). Cal remarcar la col·lecció, creada per ell, “Episodis de la Història”.
(Badalona, Barcelonès, 16 desembre 1904 – 19 agost 1992)
Historiador. Fou l’impulsor i el primer director del Museu Municipal de Badalona (1954).
Ha publicat treballs sobre historiografia badalonina: La Badalona del segle XVIII (1936), Notas históricas de Badalona (1941), etc. Publicà també el dietari del baró de Maldà en les seves estades a Badalona. Entre el 1975 i el 1982 publicà en set volums una documentadíssima Història de Badalona.
Realitzà prop de 300 prospeccions arqueològiques, de les quals publicà nombrosíssims articles majoritàriament a la premsa local.
(el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 6 abril 1904 – les Escaldes, Andorra, 16 abril 1978)
Metge i polític. Membre d’Esquerra Republicana, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) per Tarragona. Formà part de les comissions parlamentàries de sanitat, presidència, examen de comptes, i peticions.
Fou director de l’Agrupació Hospitalària Militar de les Comarques de Girona (1936-39).
Després de la guerra civil s’exilià a l’Uruguai i més tard residí a Andorra.
(Barcelona, 1904 – 1990)
Enginyer industrial i publicista. Fill de Manuel Creus i Esther.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1936) i publicà Visió econòmica de Catalunya (1934) i La immigració a Catalunya (1935).
Durant la guerra civil (1936-39) es passà a la zona del govern de Burgos i hi publicà Análisis de liberalismo económico… Paganismo y cristianismo en la economía (1938).
Fundà i dirigí la revista “Acero y Energía” (1944) i col·laborà a “Cristiandad” i a “El Correo Catalán”.
Dades dels Països Catalans 