(Vallcebre, Berguedà, 16 març 1815 – Perpinyà, 8 novembre 1904)
Sacerdot. Estudià a Solsona i a Vic.
Formant part de l’exèrcit liberal, durant la primera guerra carlina, es passà al bàndol carlí.
Acabada la guerra, féu estudis eclesiàstics a Bèlgica i a Perpinyà.
Anà amb Antoni M. Claret a Cuba. En tornar a Europa s’establí a Perpinyà.
(Barcelona, 19 gener 1904 – 28 juny 1990)
Tercer vescomte de Güell i marquès de Gelida. Fill d’Eusebi Güell i López.
Fou president del Cercle Artístic de Barcelona i d’Amics de Gaudí i Amics dels Museus i acadèmic de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Pare de Carles Güell i de Sentmenat.
(Vic, Osona, 5 juliol 1904 – Barcelona, 17 octubre 1985)
Arquitecte, arqueòleg i historiador de l’art. Germà de Ramon i nebot de Josep Gudiol i Cunill. Amplià els seus coneixements d’història de l’art als Estats Units, on després fou professor a la universitat de Toledo, Ohio (1939) i a l’Institute of Fine Arts de Nova York (1940-41). En tornar a Barcelona, li fou encomanada la direcció de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.
És autor de nombrosos estudis sobre l’art romànic: La pintura mural romànica a Catalunya (1948), Pintura románica (amb W.S. Cook, dins la col·lecció “Ars Hispaniae”), i sobre els més importants pintors gòtics catalans (Jaume Huguet, Lluís Borrassà, Bernat Martorell).
Dirigí la col·lecció “Aries. Guías Artísticas de España” i, juntament amb J. Ainaud i de Lasarte i amb Frederic-Pau Verrié, publicà el Catálogo Monumental de la Ciudad de Barcelona (1947). L’última etapa de la seva carrera la dedicà a estudis sobre grans pintors espanyols: Goya (1970), El Greco (1971), Velázquez (1973), un altre Goya (1973), Zurbarán (1976).
Es dedicà també a la restauració d’obres d’art i rebé la Creu de Sant Jordi el 1982.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1904 – 1925)
Setmanari àcrata. S’autodenominà socialista.
Posteriorment, amb el mateix nom, aparegué com a portaveu de la Federació de Societats Obreres, adscrita a la CNT, dirigit per Miquel Beltran (1916) i per Joan Galobart (1923).
El 1925 adoptà la denominació de “Fructidor”, i finalment (1932-34; 1937-38) la de “Vertical”.
(Barcelona, juny 1834 – 25 octubre 1904)
Arquitecte. Mestre d’obres el 1855, esdevingué arquitecte a Madrid el 1860.
Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País (1877), tingué càrrecs importants, com el de president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya.
És ben conegut el seu projecte per a la xarxa de clavegueres de Barcelona (1884). A més d’alguns edificis com les Escoles Pies de Sant Antoni (1866), la soledat d’Igualada, etc.
Publicà Tratado de la policía y obras públicas urbanas (1872).
Fou el pare de Juli Maria Fossas i Martínez.
(Barcelona, febrer 1904 – desembre 1907)
Revista mensual d’art. Dirigida per Miquel Utrillo, publicà un total de 25 números. La seva aparició omplí el buit que havia deixat la revista modernista “Pèl & Ploma”.
Tingué una qualitat i presentació notables. Inseria articles en català i en francès, feia també una edició castellana.
(Barcelona, 18 maig 1904 – 30 novembre 1992)
Naturalista i mestra. Filla de Rosa Sensat i Vila.
Fou professora de ciències naturals a la Universitat de Barcelona i a diversos instituts d’ensenyament mitjà.
Va escriure Natura I (1969) i Natura II (1970), entre altres obres.
(València, 1848 – Barcelona, 1904)
Escriptor. Autodidacte, de molt jove exercí de pintor decorador.
El 1871 passà a residir a Barcelona, on s’integrà al moviment de la Renaixença i actuà d’enllaç cultural amb València (fou soci corresponsal de Lo Rat Penat).
Formà part de la redacció de “Lo Gai Saber” i col·laborà en d’altres periòdics i revistes.
Publicà La dona, estudi crític-filosòfic (1880), Obres d’Ausias March (1886), Obres en prosa de mossèn Roís de Corella (1887) i Trobes en llaor de Maria Santíssima, primer llibre imprès a Espanya (1889), a més de poemes i altres obres de creació.
(el Masnou, Maresme, 1842 – 15 gener 1904)
Escriptor i tenor d’òpera. Marí de jove, publicà obres teatrals de caire popular i festiu: Lo més tonto de la pega (1875), Lo capità Manaia (1876), Un matrimoni gelós (1887), Efectes d’una Exposició (1889), etc.
També fou fabricant.
(Catalunya, abril 1904 – desembre 1906)
Partit polític escindit de la Lliga Regionalista arran de l’entrevista de Francesc Cambó amb el rei Alfons XIII de Borbó a Barcelona.
El partit tingué com a portaveu “El Poble Català”, i les seves principals figures foren Jaume Carner, Ildefons Sunyol i Lluís Domènech i Montaner.
El 1906 es va fusionar amb elements federals i membres de la Unió Catalanista i la Unió Republicana en el Centre Nacionalista Republicà, que fou presidit per Jaume Carner.
Dades dels Països Catalans 