Arxiu d'etiquetes: 1904

Costa i Cabré, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1904 – serra de Cavalls, Terra Alta, 1938)

Escalador. El 1936 escalà sol per primera vegada el Cavall Bernat de Montserrat i hi col·locà al cim la bandera catalana.

Milità en el Sindicat Únic i en l’Aliança Obrera i organitzà la Societat de Transports de Catalunya.

El 1936 havia de participar en l’expedició anglesa a l’Everest, però el nomenament de secretari del Comitè de les Olimpíades Populars de Barcelona (juliol 1936) li ho impedí.

S’incorporà a les forces republicanes durant la guerra civil. Morí, essent tinent, a la batalla de l’Ebre, al front de la seva unitat.

Cornudella i Barberà, Joan

Deixa un comentari

(les Borges Blanques, Garrigues, 3 novembre 1904 – Barcelona, 26 març 1985)

Polític. Milità de jove en el catalanisme i fou secretari general d’Estat Català (1936-38).

Dirigent del Front Nacional de Catalunya (1939), participà en la resistència antifranquista, especialment en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1945-52). Fou detingut diverses vegades.

Ingressà al PSC-Reagrupament (1978) i després al PSC-PSOE, pel qual fou elegit diputat, per Barcelona, al Parlament de Catalunya (1980 i 1984).

Comissió d’Acció Política

Deixa un comentari

(Catalunya, 1904 – 1933)

Organisme de direcció política de la Lliga Regionalista, creat per resoldre les qüestions immediates que es plantejaven al partit.

Funcionà fins al 1933, però no es conserva cap testimoni escrit de les seves deliberacions.

Format per un grup reduït i homogeni de persones (normalment 5) es distingí per la coincidència de pensament i d’acció.

Entre altres documents que redactà, cal destacar les bases per a l’estatut d’autonomia del 1919, la declaració contrària a la Conferència Nacional Catalana del 1922 i la proposta de transformar la Lliga Regionalista en Lliga Catalana el 1933.

Coll i Britapaja, Josep

Deixa un comentari

(Arecibo, Puerto Rico, 18 desembre 1840 – Barcelona, 9 gener 1904)

Escriptor i compositor. Doctorat en dret a Barcelona (1865), milità dins el federalisme i col·laborà assíduament en els periòdics.

Retirat de la política, formà part del grup de Frederic Soler; escriví, en castellà i en català, un gran nombre d’obres teatrals, la majoria de les quals de sàtira política, pertanyents al gènere lírico-còmic, per a les quals sovint compongué la música, que el convertiren en un dels autors més populars del seu temps.

Compongué, entre d’altres, les sarsueles o revistes musicals Robinson petit (1871), De Sant Pol al Polo Nord (1872), L’Angeleta i l’Angelet (1879), Els Banys Orientals (1880) i La Campana de Sarrià (1885).

Carulla i Canals, Lluís

3 Respostes

(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 21 febrer 1904 – Barcelona, 3 novembre 1990)

Industrial i advocat. Fundador de l’empresa d’indústries alimentàries Gallina Blanca i de Gallina Blanca Purina SA (per a la producció de pinsos compostos i de productes de farmàcia veterinària).

Creà, el 1973, la Fundació Carulla-Font, (des del 1978 Fundació Jaume I), i el Casal de l’Espluga de Francolí (1963).

L’any 1983 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Carner i Borràs, Antoni

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 1904 – 1978)

Cronista oficial d’Igualada des del 1952.

Ha publicat biografies d’artistes i personalitats igualadines i treballs històrics, com Història i llegenda de les Batalles del Bruc (1968). Altres publicacions seves són La verdad sobre la vida y la tragedia de Verdaguer (1971) i l’obra pòstuma Història de la prostitució, la bruixeria i els mals costums a Igualada (1980).

Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Carcellé i Tosca, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 maig 1904 – 24 octubre 1983)

Compositor. Vinculat des de jove al món musical, als 20 anys fundà l’orquestra de jazz “Catalònia”, que dirigí fins a l’esclat de la guerra civil de 1936-39.

Després es dedicà professionalment a la composició (sardanes, cançons, ballables, etc) i a l’edició musical. Era autor també de la lletra de les seves composicions i de vegades signava amb el pseudònim de S. Obiol.

Entre les seves sardanes, gènere pel qual fou més conegut, cal destacar Mareta meva (la primera, 1945), La més bonica, Tempesta a Cerdanya i, molt especialment, És la Moreneta, que esdevingué quasi un himne de catalanitat.

Caralps i Massó, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 juny 1904 – 25 desembre 1991)

Metge. Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1936, fou professor (1926-28) d’anatomia.

Cap del departament de cirurgia toràcica a l’Hospital de Sant Pau, l’any 1972 ingressà a l’Acadèmia de Medicina.

Ha fet remarcables treballs sobre el tractament quirúrgic de la tuberculosi, els tumors intratoràcics i els cists hidatídics del pulmó, i també, els transplantaments d’òrgans amb caràcter experimental.

Calvo i Balaguer, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 1904 – segle XX)

Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a l’Acadèmia Baixas.

Passà, essent encara molt jove, set anys a París. De tornada, en 1931, féu a Barcelona la seva primera exposició individual.

Conreà la figura i el paisatge. Posteriorment es dedicà a la reproducció de taules gòtiques, usant fustes antigues, amb resultats decoratius molt notables.

Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears

15 Respostes

(Barcelona, 1904 – 1990)

Institució creditícia. Fou fundada per diverses organitzacions patronals amb la finalitat d’assegurar el retir dels obrers, davant les conseqüències de la vaga general del 1902.

Enric Prat de la Riba va ésser l’assessor del primer director, Francesc Moragas (1904-35), i, gràcies a una activitat política d’interès social, com els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915), les institucions culturals i sanitàries, aviat adquirí un gran prestigi que féu que s’hi fusionessin (entre el 1915 i el 1939) 29 caixes menors.

D’ençà del 1931 va col·laborar en operacions creditícies realitzades pel govern de la Generalitat. Acabada la guerra civil el seu director fou destituït i depurat, i fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Són anys de pèrdua relativa, tot i mantenir el primer lloc entre les caixes catalanes.

Amb una nova direcció el 1976 reprèn el seu esperit d’iniciativa, sota el model d’entitat financera. L’any 1979 absorbí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.