(Tarragona, 1856 – Barcelona, 1896)
Pintor. Estudià a l’Escuela Superior de Pintura de Madrid.
Participà a les exposicions nacionals de Madrid del 1881 al 1884, i a l’exposició general de Barcelona (1894).
Alandi, Cristòfor
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1896
Abad i Piera, Pau
(Sabadell, Vallès Occidental, 15 juliol 1896 – 10 desembre 1981)
Industrial i inventor. El 1924 muntà una fàbrica d’aparells de ràdio i es vinculà a l’emissora EAJ-15 de Ràdio Associació.
Patentà un sistema de transmissió d’imatge a distància (1930), però la guerra civil estroncà la seva activitat inventora i emprenedora.
Vilaseca i Anguera, Salvador
(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)
Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).
En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.
Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).
Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom.
Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.
Mira i López, Emili
(Santiago de Cuba, Cuba, 24 octubre 1896 – Petropòlis, Brasil, 16 febrer 1964)
Psiquiatre. Després de la guerra amb els EUA els seus pares es traslladaren a la península, primer a Galícia i després, i definitivament, a Barcelona. El 1917 es llicencià en medicina a Barcelona, amb premi extraordinari. El 1919 fou nomenat cap del Laboratori Psicomètric de l’Institut d’Orientació Professional de Barcelona. El 1923 es doctorà a Madrid.
Del 1931 al 1939 fou cap de l’Institut Psicotècnic de la Generalitat. Sabé rodejar-se de magnífics col·laboradors, juntament amb els quals aconseguí que la psicologia catalana adquirís relleu internacional.
D’entre les activitats portades a terme per Mira durant el període republicà, cal assenyalar la seva obra com a codirector amb Joaquim Xirau de la revista “Psicologia i Pedagogia” (1933-39), la fundació del primer centre d’Orientació Psicològica Infantil “La Sageta” i la cofundació, amb altres personalitats, de la primera clínica psicosomàtica del país. Durant la guerra civil fou cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit Republicà.
El 1939 s’exilià a Amèrica, on treballà a diversos països, i s’instal·là definitivament al Brasil el 1945, on fundà i dirigí l’Instituto de Seleçâo e Orientaçâo Professional (ISOP).
De la seva extensa bibliografia cal assenyalar La psicoanàlisi (1926), Test psicodiagnòstic miokinètic (PMK) (1939), Psychyatry in War (1943), Doctrinas psicológicas (1963) i Cap a una vellesa jove. Psicologia i psicoteràpia de l’envelliment (1961).
Mira i Aparici, Emili
(Alcoi, Alcoià, 1896 – Caracas, Veneçuela, 1987 ?)
Dirigent obrer. Exiliat el 1923 a França, es mantingué inicialment en la direcció del Comitè de Relacions Anarquistes a París i el 1924 fou un dels redactors de “Liberación”. El 1929 intentà a Alcoi la reorganització dels quadres sindicals confederals i s’oposà a l’acceptació dels comitès paritaris.
Secretari del Comitè Regional de la CNT de Catalunya en 1931-32, fou obligat a dimitir per l’abril de 1932, acusat de negar-se a donar suport a la revolta de l’Alt Llobregat del gener de 1932. Fou llavors secretari de la Federació Local de Sabadell (1932-33), i durant la guerra civil s’incorporà a la UGT. Acabada la guerra marxà a Caracas, on fou un dels fundadors del Centre Català.
Maurín i Julià, Joaquim
(Bonansa, Ribagorça, 12 gener 1896 – Nova York, EUA, 5 novembre 1973)
Dirigent i polític marxista. De jove s’adherí a la CNT, però hi va mantenir una actitud d’independència palesa quan va intervenir en la formació dels comitès sindicals revolucionaris. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va fer viatges a l’URSS i va ingressar al Partit Comunista Espanyol, del qual aviat va dirigir la Federació Comunista Catalano-Balear. Personalitzà, però, una positura d’inspiració bakharinista.
L’any 1930 va dirigir l’escissió de la Federació que encapçalava, la qual havia d’esdevenir nucli directiu del Bloc Obrer i Camperol (BOC). Va ésser secretari general del BOC i el principal orientador del seu òrgan, “La Batalla”. De cara a una política d’aliança obrera i de col·laboració temporal amb l’esquerra burgesa, va influir en la creació del nou Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) juntament amb Andreu Nin (1935).
Elegit diputat (1936), fou detingut per les forces franquistes en esclatar la guerra civil, i va ésser condemnat a trenta anys de presó. Alliberat el 1946, s’exilià als EUA, on residí fins a la mort.
Va escriure Los hombres de la Dictadura (1930), La revolución española (1932) i Hacia la segunda revolución (1935).
Lostau i Prats, Baldomer
(Barcelona, 1846 – 13 octubre 1896)
Polític republicà i dirigent obrer. Era diputat provincial de Barcelona quan, pel setembre de 1869, encapçalà la Insurrecció Federal a Igualada. Exiliat després a Ais de Provença, s’adherí a la Primera Internacional.
Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per l’abril de 1871, i intervingué, fent-ne la defensa, en els famosos debats entorn de la legalitat de la Internacional. Novament a la diputació de Barcelona (1872-73), tingué un paper destacat en l’efímera proclamació de l’Estat Català els dies 5-7 de març de 1873.
Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel novembre de 1873 s’oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se. El 1877 s’uní als intents d’organització d’un sindicalisme reformista a Barcelona.
Continuà dins el partit federal de Pi i Margall (en especial, el 1883 intervingué activament en el congrés regional del partit a Catalunya i en l’assemblea federal de Saragossa), bé que encapçalà una tendència municipalista oposada al federalisme de Vallès i Ribot. Fou diputat a les corts per Vilafranca el 1893 i el 1896. Dirigí “La Avanzada”.
Gerhard i Ottenwaelder, Robert
(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)
Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.
Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.
De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).
Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.
Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).
Estelrich i Artigues, Joan
(Felanitx, Mallorca, 20 gener 1896 – París, França, 20 juny 1958)
Escriptor i polític. Conferenciant, assagista, humanista i crític, és una de les figures més sobresortints que ha aportat Mallorca a la literatura catalana. Arrelat des de jove a Barcelona, dirigí els “Quaderns d’Estudi” (1918) i col·laborà a “La Revista” i a “La Veu de Catalunya”.
L’any 1919 fundà Expansió Catalana, entitat destinada a difondre a l’estranger la cultura catalana, tasca que aconseguí a través d’una estada a Portugal, del contacte amb els occitans, de la publicació de l’estudi Per a la valorització internacional de Catalunya (1920) i del panegíric Maragall laude (1922).
L’any 1923 fou director de la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, i per a la qual traduí una part del Discursos de Ciceró (1923) i el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926).
Fruït dels seus treballs crítics sobre literatura és l’assaig Entre la vida i els llibres (1929) i els assaigs polítics La qüestió de les minories nacionals (1929), El moment polític (1930) i Catalunya endins (1930). Fou director de “La Veu de Catalunya” (1931) i de la revista “Occident” (1936-39), editada a París.
En els darrers anys de la seva vida canvià totalment de posició política i durant la dictadura obtingué el càrrec de delegat d’Espanya a la Unesco (1952-58). D’aquesta darrera època és el llibre Las profecías se cumplen.
Durruti Dumange, Buenaventura
(Lleó, Castella, 14 juliol 1896 – Madrid, 20 novembre 1936)
Dirigent anarquista. A Barcelona fou el fundador, amb Francisco Ascaso, del grup anarquista Los Solidarios (1920). Incorporat a la FAI i a la CNT en proclamar-se la Segona República, va defensar, amb Ascaso i Garcia i Oliver, les tàctiques revolucionàries davant del gradualisme moderat de Ángel Pestaña i Joan Peiró.
Va donar suport, tanmateix, al no boicot de la CNT a les eleccions del 1936, que van donar el triomf al Front Popular. Va dirigir les forces anarquistes de Barcelona contra la insurrecció militar del 19 de juliol de 1936.
Fundador del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, va lluitar durant la guerra civil al front d’Aragó i va morir durant la defensa de Madrid.
Dades dels Països Catalans 