(Montserrat, Bages, 1896)
Composició musical popular.
Himne de l’Orfeó Català, amb música de Lluís Millet i Pagès i lletra de Joan Maragall.
Ha suplert en moltes ocasions l’himne de Catalunya, Els Segadors. Fou prohibit després de la guerra civil fins als anys 1960.
(Igualada, Anoia, 1896 – Barcelona, 13 abril 1986)
Atleta internacional del Futbol Club Barcelona. Campió d’Espanya de cros (1916-17), detingué el record espanyol en 800 i 1.500 m i guanyà la primera cursa “Jean Bouin” (1920).
Fou fundador de la Federació Catalana d’Atletisme i de la secció d’atletisme del F.C. Barcelona. Promogué i elaborà l’actual reglament dels jugadors de la Federació Espanyola de Futbol.
Ha estat cinquanta anys directiu del F.C. Barcelona i ha exercit el periodisme esportiu.
(Figueres, Alt Empordà, 17 maig 1896 – Barcelona, 22 setembre 1981)
Escultor. El 1913 es traslladà a Barcelona i estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble d’Antoni Alsina i Amils.
Bon dominador del marbre i admirador dels clàssics grecs, de Donatello i Miquel Àngel, esculpí gran nombre de nus femenins, amb una constant preocupació per l’estructura i l’equilibri.
També és l’autor del monument de Pep Ventura (1971-72, a Figueres), d’una Assumpció (a l’església de la Bisbal d’Empordà) i d’una Al·legoria (a la Caixa d’Estalvis de Figueres).
Ha excel·lit també com a retratista.
(Barcelona, 1828 – 1896)
Pintor i escriptor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Fou professor del Conservatorio de Artes de Sevilla. Excel·lí com a dibuixant.
Dirigí la publicació d’un Tratado de dibujo topográfico (1856). També és autor del llibre Tratado de dibujo industrial (1867) i de la Memoria acerca del dibujo industrial en Bélgica, Francia y Alemania, fruit d’un viatge d’estudis pels països esmentats.
(Barcelona, 3 juny 1896 – 15 octubre 1976)
Periodista i polític. Cronista esportiu d’“El Poble Català” (1912), fou redactor de “La Publicitat” (1922) i de “La Humanitat” (1932). Fou fundador de “Catalunya Esportiva” (1918) i codirector de “L’Esport Català” (1925-27).
Fou redactor de les agències d’informació Havas i Fabra i regidor de Barcelona per l’Esquerra Republicana (1934-36).
Ha publicat Macià no ha traït (1931), Perspectives econòmiques (1935), Estampes de l'”Uruguai”, la presó flotant (1935) i Les finances municipals en 18 mesos de guerra (1938).
El 1939 s’exilià a Cuba i tornà a Barcelona el 1957. Col·laborà, amb pseudònim, a la premsa barcelonina.
Deixà inèdita una biografia de Ramon Pintó, català, heroi nacional de la independència cubana.
(Barcelona, 3 juny 1896 – 29 març 1987)
Arquitecte i escriptor. Fill de Bonaventura Bassegoda i Amigó, i germà de Pere-Jordi.
Premiat als Jocs Florals (1912) i en altres certàmens; la col·lecció “Lectura Popular” publicà un aplec de les seves poesies, d’inspiració modernista, amb traduccions d’autors diversos: Roses místiques (1974) i Les cançons del meu molí (1976).
Llicenciat en arquitectura l’any 1924, dirigí l’edificació de l’Exposició Internacional de Barcelona (1928). Va ser secretari de l’Escola d’Arquitectes de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Va escriure, entre d’altres, les monografies: Voltes primes de formigó armat (1936), La bóveda catalana (1947), Equivalencias catalanas en el léxico de la construcción (1966), Atlas de tècnica edificatoria (1985), així com sobre la marina del Masnou (Maresme), d’on fou arquitecte municipal, i sobre les Ordinacions d’En Santacília.
Fundador de l’Institut Garcia Fossas d’Igualada. Fou el pare de Bonaventura i Joan Bassegoda i Nonell.
(Osca, Aragó, 29 octubre 1896 – Barcelona, 12 abril 1977)
Periodista. Establert a Barcelona. El 1924 ingressà a “El Correo Catalán”. Fou membre de l’assemblea nacional creada a Madrid pel general Primo de Rivera.
A Osca dirigí el diari de caràcter agrari “La Tierra” (1933-36). A Barcelona fou director de “Solidaridad Nacional” i fou nomenat sots-director de “La Prensa”.
El 1927 publicà Los Sindicatos Libres en España, su origen, su organización, su ideario, obra d’un gran valor documental.
(Barcelona, 9 juliol 1896 – 19 juny 1994)
Forjador. Treballà en les serralleries dels edificis de la Caixa de Pensions i delegació d’Hisenda a la Via Laietana i realitzà les portes de ferro de l’estació de França a Barcelona, els canelobres de la Santa Cova de Montserrat, els lampadaris de la capella del Sant Crist de Lepant de la catedral de Barcelona i el vergat del Museu de la Muntanyeta a Dénia.
(Beniarjó, Safor, 1896 – Barcelona, 1973)
Escultor. S’establí a Barcelona, després d’haver estudiat a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Té un Cap de bronze al Museu d’Art Modern barceloní.
(Ilo-Ilo, Filipines, 7 octubre 1896 – Barcelona, 13 febrer 1964)
Jugador de futbol del F.C. Barcelona, amb el qual fou deu vegades campió de Catalunya i cinc vegades campió d’Espanya.
Interior esquerra resolutiu, intervingué en 412 partits oficials i marcà 381 gols; el seu xut a passat a la història del futbol com el més potent i eficaç (a Bordeus, en marcar un gol, la pilota esbotzà la xarxa).
Llicenciat en medicina, exercí professionalment després de retirar-se del futbol (1927) i fou directiu del FC Barcelona (1931-34).
Militant de Falange Española, en esclatar la Guerra Civil formà part del Batalló de la Brigada Mixta Legionària italoespanyola, on arribà a tinent i amb la qual entrà a Barcelona el 1939.
Dades dels Països Catalans 