(Girona, 1844 – 1882)
Arquitecte. És autor de diversos projectes de capelles, altars i d’altres.
Entre les seves obres destaca el projecte de restauració de l’església de Santa Maria de Besalú.
També fou pintor i bon miniaturista sobre vorí.
(Barcelona, 1881 – segle XX)
Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:
Mateu Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939) Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.
Àngel Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1882 – setembre 1937) Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.
Wenceslau Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX) Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.
Lluís Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1894 – 1965) Escultor.
(Ceuta, 1823 – Saragossa, Aragó, 1882)
Militar carlí. Durant la tercera guerra carlina succeí Lizárraga en el comandament de les forces carlines del Centre (Maestrat). Cap a la fi de la guerra obtingué un èxit incomplert a Llucena, però fou derrotat pel general Esteban a Montlleó.
Després travessà l’Ebre (juliol 1875), però, en ésser rebutjat per les forces governamentals, es dirigí cap a l’alt Segre. A despit dels esforços de Francesc Savalls, Joan Castells i el mateix Dorregaray, les forces del general Martínez de Campos, ocuparen la Seu d’Urgell.
Després se n’anà cap a Navarra.
(Catalunya, 1882)
Lema del Centre Català. Fou pronunciat per primera vegada per Valentí Almirall en l’acte fundacional del Centre Català, al teatre Romea de Barcelona.
(Torà, Solsonès, 1882 – Catalunya, segle XX)
Eclesiàstic i escriptor. Es féu conèixer amb una Ramell de flors toraneses, recull de proses de costums. Col·laborà a diverses revistes.
Fou notable la seva activitat dins el camp dels estudis folklòrics, especialment pel que fa a la replega de cançons i de balls.
(Alacant, 30 abril 1822 – Catalunya, 1882)
Militar. L’any 1854 entrà a la redacció del “Diario de Barcelona”, i en fou corresponsal durant la guerra d’Àfrica (1859-60) i la d’Itàlia.
Comandà el sometent del Principat. Lluità, durant l’última guerra carlina, als rengles liberals i hi assolí el grau de brigadier.
Féu professió explícita de regionalisme i és coautor, amb Mañé i Flaquer, d’Historia del bandolerismo y la Camorra en Italia (1864).
Joan Baptista Moixí (Sabadell, Vallès Occidental, 1796 – 1882) Músic. Junt amb el seu germà Pere formà la cobla Els Moixins, en la qual, esdevinguda petita orquestra, actuà Pau Casals al començament del segle XX.
Pere Moixí (Sabadell, Vallès Occidental, 1786 – 1871) Terrisser i músic. Creà el principal taller ceràmic de Sabadell al segle XIX. Féu estàtues de terra cuita i figures de pessebre.
(Barcelona, 31 desembre 1882 – 15 març 1916)
Polític republicà. Del Partit Republicà Federal, fou vice-president de l’Associació Escolar Republicana (1901).
De la Unió Republicana el 1903, es mostrà contrari a Lerroux i unit al moviment de Solidaritat Catalana, fou elegit diputat a corts per Sant Feliu de Llobregat el 1907 (i també el 1910 i el 1914).
De l’UFNR a partir del 1910, després passà al Partit Reformista (1912) i fou director de “La Publicidad”.
(Rubí, Vallès Occidental, 14 abril 1882 – Barcelona, 1974)
Enginyer industrial. Fou professor de l’Escola d’Indústries de Terrassa (1907-09), de l’Escola del Treball (1918-24) i de la d’Agricultura (1930-32). El 1912 fundà el Gremi d’Electricitat de Barcelona.
Fou ajudant de Cèsar Molinas a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (EET) (1921-24), i posteriorment en fou director (1931-39). Dirigí també el Polytechnicum Postal (1924-31).
Publicà diversos texts de la col·lecció de l’EET, entre els quals cal destacar Instruments per a corrent continu, Motors de corrent continu, Transformadors estàtics i Línies electríques.
(Manresa, Bages, 22 febrer 1816 – Umbrete, Andalusia, 28 setembre 1882)
Cardenal. Carmelità (1830) fins a l’exclaustració, tornà a Barcelona després d’estar a Itàlia (1847) i s’encarregà de la càtedra de teologia moral.
Bisbe de Canàries (1858-68), de Salamanca (1868-74), de Barcelona (1874-77) i de Sevilla (1877-82), on fou promogut al cardenalat, però morí abans de rebre el capell cardenalici.
Essent a Barcelona confià a Elies Rogent la construcció del nou seminari, per al qual comprà els terrenys.
Fou protector del ordes religiosos.
Dades dels Països Catalans 