(Ripoll, Ripollès, 1880 – Santiago de Cuba, Cuba, 1940)
Escriptor i impressor. Des d’abans del 1915 anà a viure a Cuba, on edità les publicacions “El Eco de Mataré” i “Emancipación” i impulsà “Correu de Catalunya”. Publicà les col·leccions “Biblioteca Oriente” i “Avante”.
De les seves obres teatrals cal recordar Deliri (1894), El guardador del Bruc (1896), Les aurenetes (1907) i Flor muntanyenca (1915), i és autor de l’òpera Sigiberta (1921).
(Barcelona, 1821 – 26 març 1880)
Actor, director i autor de teatre. Abandonà la carrera militar per causes polítiques, i es dedicà al teatre. Debutà al Teatre Principal de Barcelona (1849-50), en sainets de Josep Robrenyo, de Francesc Renart, etc, i al Liceu, amb La Passió… (1852). Del 1858 al 1862 actuà sovint al Teatre Principal de València.
En 1869-79 actuà al Romea de Barcelona, on estrenà La dida (1872), El rector de Vallfogona (1871), El ferrer de tall (1874) i d’altres de Frederic Soler, i Pau Claris (1879), de Conrad Roure; també dirigí un gran nombre d’obres.
Traduí algunes peces de l’italià i del francès i n’escriví en castellà, com Los percances de un viaje (1850) i El halconero (1874).
Fou el pare del també actor Frederic Garcia-Parreño i Alegria (València, 1864 – Barcelona, 1922).
(el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 30 setembre 1880 – Barcelona, 16 març 1960)
Metge. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona (1901). El 1913 fundà l’Escola de Patologia Digestiva a l’Hospital de la Santa Creu, que dirigí fins al 1951.
Fou ponent a sis Congressos de Metges de Llengua Catalana i presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques en el període 1926-28. Fou el promotor del I Congrés de Patologia Digestiva (1930) i en presidí el segon.
El 1935 fundà la Sociedad Española de Patología Digestiva. L’any 1945 fou nomenat president de la Societat Internacional de Gastro-enterologia.
Fundà els “Manuales de Medicina Práctica”, que dirigí fins el 1952, i publicà Patología abdominal clínica (1943) i més de 150 treballs sobre la seva especialitat.
(Barcelona, segle XIX – 1880)
Mestre d’obres titulat el 1855. Fill de Bernat Folch i Franquès.
Exercí a Gràcia, a Sant Gervasi de Cassoles i a Barcelona. A Sant Andreu de Palomar construí el convent de Jesús i Maria.
Escriví el Diccionario de Arquitectura, La arquitectura del siglo XIX i Álbum de arquitectura o Vignola de los arquitectos (1864).
Col·laborà amb el seu germà Lluís en l’escola per a la formació de menestrals que havia establert el seu pare a Barcelona.
(Alcover, Alt Camp, 1882 – Toledo, Castella, 1936)
Organista, compositor i eclesiàstic. Estudià amb el seu germà Joan a la Seu d’Urgell.
Residí durant vint anys a Toledo, on fou mestre de capella (1929-36) i dugué a terme una gran activitat musical. Fou professor destacat. Compongué música religiosa.
Fou assassinat en esclatar la guerra civil de 1936-39 junt amb el seu germà Josep Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1880 – Toledo, Castella, 1936).
L’altra germà seu fou Joan Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1867 – 1934) Organista. Ordenat sacerdot, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell. Estigué al servei de la infanta Isabel de Borbó al palau de La Granja (Segòvia).
(Barcelona, 1839 – desembre 1880)
Jurisconsult, sociòleg i filòsof. Fou catedràtic d’economia política i d’estadística a la Universitat d’Oviedo i, més tard, de dret polític i administratiu a la Universitat de Barcelona.
Fou secretari del Foment de la Producció Nacional i de l’Institut de Foment, i president (1877) de l’Ateneu Barcelonès.
Col·laborà a “La Defensa de la Sociedad”, “Eco de la Producción”, “Revista Agrícola”, etc.
Va escriure, entre altres obres, Extracto metódico de un curso completo de derecho político y administrativo (1873) i La cuestión social (1878).
(Catalunya, 1880 – 1936)
Federació política. Agrupà els diversos grups socialistes de Catalunya afiliats al PSOE. Coneguda també per Federació Catalana del PSOE.
Els primers grups socialistes sorgiren al Principat entorn de Josep Pàmias i el setmanari “El Obrero” (1880). Tanmateix, la ruptura de la direcció madrilenya amb Pàmias (1887-88) frustrà el futur desenvolupament del socialisme a Catalunya, precisament quan tant el PSOE com la UGT havien estat formalment creats a Barcelona (1888). El marginament dels socialistes respecte al moviment obrer català assolí el seu punt més alt en negar-se el PSOE a fer costat a la vaga general de 1902.
A partir del 1904 els socialistes catalans iniciaren un tímid apropament envers el sindicalisme del Principat, que els permeté participar en el moviment de Solidaritat Obrera el 1907. Reorganitzada la Federació, tingué una forta incidència en la campanya de protesta per la guerra del Marroc i en els fets de la Setmana Tràgica de 1909. El seu òrgan de premsa era aleshores “La Internacional”.
El 1916 adoptà reivindicacions catalanistes, però el distanciament amb Madrid anà en augment. La formació de la Unió Socialista de Catalunya el 1923 comportà l’escissió del sector més catalanista, que s’integrà en la nova formació.
Ja durant la República, la força de la Federació es veié debilitada per una nova escissió de militants que es passaren a l’USC el 1933. Malgrat això, la Federació dominà la secció catalana de la UGT i prengué de nou cert relleu amb una nova generació dirigent; finalment, el 1936 participà en la fundació del PSUC.
Reconstruïda a l’exili en 1945-46, es relacionà amb el Moviment Socialista de Catalunya, es reorganitzà sota el seu secretari general, Josep M. Triginer, el novembre de 1976 i entrà en la coalició Socialistes de Catalunya que participà en les primeres eleccions democràtiques de 1977; un any més tard s’integrà al Partit dels Socialistes de Catalunya.
(el Masnou, Maresme, 16 setembre 1880 – 21 novembre 1914)
Veterinari municipal de Barcelona. Estudia bacteriologia amb Ramon Turró, al Laboratori Municipal.
Fundà, junt amb el seu germà Pere, la “Revista Pasteur” (1906), que el 1907 transformà en “Revista Veterinaria de España”.
Publicà el Manual del veterinario inspector de mataderos, mercados y vaquerías, llibre important dins la veterinària del seu temps.
(Lleida, 13 maig 1880 – 6 desembre 1951)
Metge, polític i poeta. Fou tinent d’alcalde de Lleida i diputat provincial per Balaguer. Milità al partit republicà i fou conseller de la secció de beneficència i sanitat de la Mancomunitat de Catalunya.
Afecte al grup radical, fou elegit diputat durant la República (1933). Va ser ministre de Treball en governs presidits per Lerroux i Samper (1933-34).
Va escriure els llibres de poesia en català Campànules (1923), Clarors (1925), Floralesques (1928), L’argall (1931), Arquimesa (1936) i Corrandes i madrigals (1946).
(Barcelona, 1880 – Catalunya, segle XX)
Pintor. Asilat d’infant a la Casa de Caritat, hi aprengué dibuix i pintura. fou deixeble de Tomàs Moragas, per mitjà del qual ingressà a l’Escola de Belles Arts.
El 1900 fou pensionat a Roma.
Destacà com a aquarel·lista.
Dades dels Països Catalans 