Arxiu d'etiquetes: 1872

Bertran i Tintorer, Marc Jesús

(Barcelona, 4 setembre 1872 – 4 gener 1934)

Musicòleg, crític musical i escriptor. Fill d’Eduard Bertran i Rubio, i germà de Pau Maria. Exercí durant quinze anys la crítica musical de “La Vanguardia” i més tard la d’“El Día Gráfico”.

Inicià a Barcelona un Museu del Teatre i de la Música, del qual fou conservador.

És autor, entre altres composicions, de Los maestros cantores de Nuremberg (1905), La danza en el teatro (1908), Entre el telar y el foso (1910), La tonadilla y la danza (1915) i El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1926), i escriví, en castellà, novel·les i obres teatrals.

Berga i Boada, Josep

(Olot, Garrotxa, 19 març 1872 – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 juliol 1923)

Escriptor i pintor. Fill i deixeble de Josep Berga i Boix.

Col·laborà a “Catalunya artística” i a “L’Esquella de la Torratxa”, i fou director de “L’Olotí”.

Escriví obres de teatre: La borda (1902), La festa de Sant Ferriol, etc, i narracions breus.

Arrau i Barba, Josep

(Barcelona, 4 maig 1802 – 2 gener 1872)

Pintor. Fill de l’escriptor Josep Arrau i Estrada. Deixeble primer a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, després hi exercí com a professor. Fou nomenat membre de l’Academia de San Fernando (1833) i fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1866).

Conreà el paisatge, natures mortes, temes religiosos i especialment retrats. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.

És un dels iniciadors de la pintura romàntica a Catalunya.

Andreu i Figuerola, Josep

(Tarragona, 2 març 1872 – 21 agost 1952)

Compositor i organista. Fou organista de la seu de Tarragona.

En 1888 guanyà el premi de composició ofert a l’Exposició Universal de Barcelona.

És autor d’un cert nombre d’obres remarcables.. .

Alsina i Arús, Joan

(Barcelona, 1872 – 1911)

Arquitecte. Fou professor de geometria descriptiva i de composició a l’Escola Superior d’Arquitectura.

Treballà amb Gaudí a la casa-palau del Comte de Güell i amb Lluís Domènech i Montaner en la direcció de les obres del Gran Hotel, de Palma de Mallorca. Autor, encara, de diversos edificis industrials i particulars.

El 1906, l’ajuntament de Barcelona li premià la casa Pince, al carrer de Ferran.

Vilaregut i Martí, Salvador

(Barcelona, 24 gener 1872 – 5 juliol 1937) Autor i traductor teatral. De jove col·laborà en diverses publicacions, però ben aviat se sentí atret pel teatre, i col·laborà amb Adrià Gual en el Teatre Íntim. Poc dotat per a la creació original, adaptà al català un gran nombre de texts, ja en traduccions literals, ja en versions lliures. Aplicà el seu talent a obres de Shakespeare (així, a la Novícia de Santa Clara, recreació de Mesura per mesura), però també a obres menors, com La mà de mico, d’A. De Lorde i Morel, un dels èxits del teatre de gran guignol. Traduí, entre altres, obres de Maeterlinck, Pirandello, Eurípides, Musset i Conan. Emprà a vegades el pseudònim de Ramon de Bellsolà. Reuní una gran biblioteca, que avui consta en el fons de l’Institut del Teatre.

Patxot i Jubert, Rafael

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)

Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893)  Pianista que assolí èxits notables.

Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).

El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.

Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).

Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.

Palet i Barba, Domènec

(Terrassa, Vallès Occidental, 10 juny 1872 – Barcelona, 5 gener 1953)

Advocat, industrial, polític i geòleg. S’especialitzà en estudis de geologia i publicà diverses monografies relacionades amb el subsòl de les comarques vallesanes.

Fou un dels fundadors del Centre Excursionista de Terrassa, entitat que presidí durant uns quants anys, i realitzà diverses pràctiques de sondeig per a l’aflorament d’aigües en diferents indrets peninsulars, les quals foren seguides i encomiades pels medis científics geològics d’Espanya.

Políticament, representava les tendències catalanistes del seu temps i, amb aquest caràcter, fou elegit conseller municipal els anys 1899, 1904 i 1909.

En representació del districte electoral Sabadell-Terrassa, formà part de la diputació provincial de Barcelona, i l’any 1923 fou elegit diputat a corts per Terrassa. Membre d’ERC, fou també diputat per la circumscripció de Barcelona (1931, 1933 i 1936).

Nonell i Monturiol, Isidre

(Barcelona, 30 novembre 1872 – 21 febrer 1911)

Pintor i dibuixant. No féu estudis sistemàtics en cap institució oficial, sinó que es formà amb preferència al costat de mestres independents, el més remarcable dels quals va ésser Lluís Graner, que tenia com a models gent pobra, models que impressionaren Nonell i que, llevat de la darrera etapa de l’obra d’aquest, són les úniques persones que figuren en els seus quadres.

Les primeres obres són paisatges, que va fer amb el grup Sant Martí, del qual també formaven part els pintors Ricard Canals i Joaquim Mir. El 1893 va fer la primera exposició, davant la indiferència general, indiferència i fins i tot oposició que durà fins a l’exposició que l’any 1910 va realitzar al Faianç Català, la qual va marcar el seu primer èxit públic.

El 1894, durant una estada de tres mesos a Caldes de Boí, pintà i dibuixà la sèrie dels cretins, que exposà tot seguit a Barcelona. El 1895 conegué Picasso, amb qui establí una estreta amistat i, preocupat pels problemes de la matèria, realitza algunes innovacions. A partir del 1897 féu diverses estades a París, on el marxant Ambroise Vallard li preparà algunes exposicions i on residí durant un quant temps.

nonell1

L’ambient dels Quatre Gats féu més propícia la realització del seu treball i li donà un cert encoratjament enfront dels fracassos repetits que tenia la seva obra en les exhibicions públiques, cosa que encara feia més retret el seu caràcter.

L’exposició del 1903 va ésser també un altre fracàs. El pintor, completament marginat, optà per contestar, quan l’interrogaven sobre la pròpia obra, amb la frase, que ha esdevingut cèlebre, “jo pinto i prou”. Tanmateix, això no és veritat, perquè, si bé l’obra de Nonell marcà la introducció a Catalunya dels problemes formals que havien aparegut arreu (n’és un exemple el divisionisme cromàtic que caracteritza les obres del període de les gitanes i dels retrats), aquests mateixos problemes li venien proposats per la recerca d’una millor expressió plàstica del drama humà que plasmava en les pròpies teles.

Pintura profundament psicològica, l’obra de Nonell es a l’inici del sentit que el color adquirí amb l’expressionisme i amb l’informalisme. Dels colors terrosos clars de l’obra inicial passà a les masses cromàtiques blaves, negres i rogenques, i arribà, durant el darrer període de l’obra, a una coloració a base de roses clars. A més del color, s’interessà sempre per les possibilitats plàstiques de la matèria.

Fou també un dibuixant ple d’expressió, com ho demostren sobretot els dibuixos publicats a la revista “Pèl & Ploma”.

Després de la seva mort, l’obra de Nonell ha estat cada cop més valorada, fins al punt que fou presentada a l’exposició parisenca de “Les Sources du XX siècle” (1960).

Maspons i Anglasell, Francesc de Paula

(Barcelona, 22 juliol 1872 – Bigues, Vallès Oriental, 26 gener 1966)

Jurista i polític. Es dedicà a l’estudi del dret civil català i fou director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, on dirigia i publicava el Costumari Català. President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona durant sis anys, representà la Generalitat de Catalunya al Congrés de Nacionalitats Minoritàries de Ginebra (1931). Del 1927 al 1931 presidí el Centre Excursionista de Catalunya.

Té publicats molts treballs de caràcter jurídic, històric i econòmico-social. Obres seves són Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya (1926-27), El testament parroquial (1927), Les minories nacionals i la Societat de nacions (1929), Tornant de Ginebra (1929), Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932), La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932), L’esperit del dret públic català (1932), La Llei de la família catalana (1935) i Crisi de l’edat moderna (1956).