(Catalunya, 1872 – 1890)
Societat. Obtingué la concessió per a construir i explotar la línia de Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881.
El 1890 es fusionà amb la Companyia de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l’Empresa Sagalés, d’autobusos.
(Vilassar de Mar, Maresme, 20 agost 1872 – Barcelona, 24 juny 1928)
Arquitecte (1897) i dibuixant. Fou arquitecte municipal de Vilassar de Mar, Canet de Mar i Mataró, és autor de diverses casetes modernistes al Maresme i de cases a Barcelona, com can Coll (1912), can Aguadé (1914), can Damians (magatzems El Siglo, 1916), can Ferrer-Vidal (1916). La seva obra arquitectònica més important és influïda pel secessionisme vienès.
Un altre vessant més ambiciós correspon als seus treballs per a l’hoteler Marquet, com ara el projecte de l’hotel Palace de Madrid (1910) i l’hotel Ritz de Barcelona, i a diversos projectes a Portugal i a Bèlgica.
Tingué una participació important en la urbanització de Montjuïc amb vista a l’Exposició Internacional. Col·laborà sovint amb el seu cunyat Lluís Homs.
Com a caricaturista col·laborà a la revista “Cu-cut!” amb el pseudònim de Feréstech.
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Figueres, Alt Empordà, 1820 – 1872)
Polític i jurisconsult. Germanastre de Narcís Fages i de Romà.
Fou diputat per Girona i Figueres a les corts espanyoles entre 1857 i 1866. Era afiliat al partit moderat.
Col·laborà assíduament al diari “La Corona”. El 1865 va publicar els seus discursos polítics.
(Barcelona, 28 octubre 1872)
Drama de Frederic Soler “Pitarra”, estrenat al Teatre Romea, amb Francesca Soler en el paper de Paula, la protagonista.
Mostra els efectismes postromàntics aplicats al drama rural autòcton. Constitueix, tot i els greus defectes formals, l’exemple més representatiu de l’intent de Soler de dramatitzar els tipus de la pagesia benestant, que proposa com a model a la burgesia ciutadana.
(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)
Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.
Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.
Fou germà seu Carles Delhom i de Mena (Barcelona, 1872 – 1941) Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.
(Igualada, Anoia, 1817 – Barcelona, 1872)
Metge. Fou catedràtic de les facultats de València (1848), Granada (1850) i Barcelona (1862).
Publicà un Tratado de terapéutica general (1862) i uns Prolegómenos clínicos de clínica médica, editats pòstumament (1874).
(Barcelona, 1860 – 1872)
Entitat recreativa i cultural (o Casino Barcelonès). Instal·lada al Teatre Principal.
El 1872 es fusionà amb l’Ateneu Català i constituí l’Ateneu Barcelonès.
(Santpedor, Bages, 13 agost 1872 – Barcelona, 21 agost 1936)
Filòsof i historiador de la cultura. Entrà a la Companyia de Jesús el 1888, quan era estudiant del seminari de Vic. Residí a Barcelona des del 1905. Els anys 1905-16 l’interessaren sobretot els estudis d’apologètica i d’estètica.
Dirigí l’Acadèmia Catalana de la Congregació Mariana de Joves, donà un gran impuls al Foment de Pietat Catalana, impulsà la fundació de la Biblioteca i l’Institut Balmes i fou membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres (1921).
Entre les moltes obres que escriví hi ha: De institutione grammatica (1900), L’harmonia en l’art (1907), Poètica d’Aristòtil (1907), La religió natural (1907), Teoria de la revelació (1908), El fet de la revelació, La transcendència de la revelació (1908), El nostre estat social (1910), Apologètica de Balmes (1910), Acción de la mujer en la vida social (1911), Obras escogidas del Dr. Torras y Bages (1913-14), Sant Ignasi de Loiola, fundador de la companyia de Jesús (1922), Obras completas del Dr. D. Jaime Balmes (1925-27, en 33 volums), L’ànima de Santa Teresa de Jesús Infant (1929), Biblioteca dels Exercicis Espirituals (1930-36, en 11 volums), Balmes, la seva vida, el seu temps i les seves obres (1932, en 3 volums) i Josep Finestres. Estudis biogràfics (1932-34, en tres volums).
Morí víctima de la revolució els primers mesos de la guerra civil.
Dades dels Països Catalans 