(Barcelona, 1867)
Diari vespertí lliurecanvista. Continuador d'”El Lloyd Español”.
Dirigit a les classes treballadores, intentava de presentar els avantatges del progrés tècnic com a millores dirigides a solucionar els problemes de la societat obrera.
(Barcelona, 30 novembre 1867 – 19 desembre 1946)
Erudit. Començà diverses carreres i féu d’escultor.
Sota la tutela del professor Clemente Cortejón, s’especialitzà en bibliografia cervantina i féu el catàleg de les obres de Cervantes de la Biblioteca de Catalunya.
Publicà l’extraordinària i extensa Bibliografia Catalana-Premsa (1931-37).
President de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, publicà treballs erudits sobre Tirant lo Blanc, l’argot de Barcelona, els pseudònims catalans, etc.
(Tàrrega, Urgell, 26 octubre 1781 – Barcelona, 19 gener 1867)
Banquer. Primer membre destacat de la família.
Creà una petita casa de banca a Barcelona i comprà l’extensa propietat actualment coneguda com a castell del Remei (Penelles).
Foren fills seus Manuel Girona i Agrafel (junt amb el qual fundà la Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona), Jaume Girona i Agrafel, i de:
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1867 – Barcelona, 6 setembre 1951)
Enginyer i polític. Pare de Joaquim Folguera i Poal.
President de la Unió Catalanista i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Presidí la comissió que exposà a la reina regent les reivindicacions catalanes (1900).
Redactà un primer projecte de Mancomunitat (1909), essencial en l’aprovació final de la institució.
Col·laborà en diverses publicacions, en les quals plasmà el seu radicalisme catalanista.
(Catalunya, 1867 – 1884)
Societat. Creada en fusionar-se les tres petites empreses que es constituïren per a construir la línia de Lleida a Reus i Tarragona.
Hom inaugurà el tros de Reus a Tarragona el 1856, el de Reus a Montblanc el 1863 i el de Montblanc a Lleida el 1879.
Fou absorbida el 1884 per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
(Alcover, Alt Camp, 1882 – Toledo, Castella, 1936)
Organista, compositor i eclesiàstic. Estudià amb el seu germà Joan a la Seu d’Urgell.
Residí durant vint anys a Toledo, on fou mestre de capella (1929-36) i dugué a terme una gran activitat musical. Fou professor destacat. Compongué música religiosa.
Fou assassinat en esclatar la guerra civil de 1936-39 junt amb el seu germà Josep Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1880 – Toledo, Castella, 1936).
L’altra germà seu fou Joan Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1867 – 1934) Organista. Ordenat sacerdot, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell. Estigué al servei de la infanta Isabel de Borbó al palau de La Granja (Segòvia).
(Mataró, Maresme, 13 desembre 1787 – Barcelona, 25 març 1867)
Escolapi i matemàtic. Fugí a Mallorca en produir-se l’entrada de les tropes napoleòniques el 1808.
Fou professor de matemàtiques en diverses escoles militars. Actuà com a comissari apostòlic de les Escoles Pies per a l’estat espanyol (1846-67).
És autor de textos de matemàtiques i geometria per a usos docents, com un Tratado elemental de matemática (1841-48) i unes Tablas de logarítmos (1847).
(Barcelona, 4 juny 1867 – 16 setembre 1957)
Militar i erudit. Fill d’Antoni Faraudo i Stagno. Pertanyia al cos d’intendència i arribà fins al grau de general. Combaté a la guerra colonial de Cuba (1895-98), i posteriorment fou enviat a Jamaica i al Canadà.
Tornà a Barcelona i, paral·lelament a la seva carrera militar, es dedicà a les edicions de texts catalans medievals, com Recull de textes catalans antichs (1906-12, en col·laboració), principalment de caràcter científic: Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí (1933), Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora (1936), Llibre de les medicines particulars, d’Ibn Wäfid (1943), Llibres de totes maneres de confits (1946), Textos astronòmics en un manuscrit català (1948), El texto primitivo inédito del “Tractat de les mules” de mossén Manuel Díez (1949), El “Llibre de sent Savi”, recetario de cocina catalana medieval (1951).
Aplegà materials per a un diccionari català medieval, del qual donà una mostra en Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval (Buenos Aires, 1943).
Estudiós de Rabelais, va traduir el Gargantua (1929) en un català medievalitzant i ric. Interessat en temes extravagants o rars. Era membre de la Société des Études Rabelaisiennes de París i fou nomenat membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1953).
Signà, de vegades, com a Lluís Deztany.
(Vic, Osona, 1867 – 1879)
Grup de joves poetes.
Fundat per Jacint Verdaguer i Jaume Collell, entre altres, per tal de donar continuïtat a les sessions de lectura de poemes que tenien lloc a la font del Desmai de Folgueroles.
El 1879 va publicar La garba muntanyesa, recull de poesies de l’Esbart de Vic (antologia poètica del grup).
(Premià de Dalt, Maresme, segle XIX – Catalunya, 1867)
Eclesiàstic. Residí alguns temps als Estats Units.
Fou vicari general de la diòcesi de Nova Orleans i de la de Buffalo.
Traduí al castellà algunes obres religioses.
Dades dels Països Catalans 