(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 1825 – Tortosa, Baix Ebre, 1867)
Militar. Es passà a l’exèrcit carlí, amb el qual lluità molt bé al front basc i navarrès. No s’avingué als convenis de Vergara.
Emigrà a França amb el pretendent Carles V, i hi restà set anys.
Fou el pare de Joaquim Montagut i Vilalta.
(Vic, Osona, 1812 – Barcelona, 5 juliol 1867)
Arquitecte. Un dels darrers representants del corrent classicista.
Entre altres projectes, féu el de la façana del teatre Principal, el de la plaça de Palau i el de la de Medinaceli, tots a Barcelona.
Però la seva obra millor és la plaça Reial de la mateixa ciutat (1848-59).
(Riudoms, Baix Camp, 15 agost 1867 – Madrid, 21 octubre 1946)
Republicà. Dirigent del partit republicà federal a Reus, hi organitzà la vaga de l’1 de maig de 1890.
Emigrat a Barcelona, hi fundà diverses escoles laiques per a obrers, que tingué com a òrgan de premsa “El Programa” i fou secretari polític de Baldomer Lostau.
Unit al lerrouxisme, tornà al Baix Camp i al Priorat per organitzar el partit republicà radical.
(Madrid, 26 abril 1867 – Barcelona, 9 abril 1941)
Periodista esportiu. Fou un dels millors i més influents en la seva especialitat.
Figurà entre els fundadors de diverses publicacions esportives, entre elles “El Mundo Deportivo” (1906). Fou també redactor de “La Vanguardia” i posteriorment, del 1920 al 1929, dirigí la revista “Stadium”.
Assumí un gran nombre d’iniciatives, com la fundació de la Societat Catalana de Gimnàstica (1887), membre de la Unión Velocipédica Española, en la qual detingué diversos càrrecs, promogué la fundació de la Cambra de l’Automòbil de Catalunya, fou membre del Comitè Olímpic Espanyol i figurà entre els impulsors de la construcció de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, de Barcelona.
A la seva memòria ha estat instituït un premi de ciclisme.
(Santa Bàrbara, Montsià, 22 juny 1867 – Barcelona, 5 abril 1949)
Jurisconsult. Estudià dret a València i Barcelona.
Ajudat per Bofill i Mates, féu el primer catàleg de la Biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
El 1921 fou nomenat president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i el 1934 elegit membre del Tribunal de Cassació de Catalunya.
Membre de la Comissió de Codificació del Dret Civil Especial de Catalunya (1948), col·laborà a la “Revista Jurídica de Catalunya”.
Entre les seves obres destaquen La qüestió de la parceria (1914), Interpretació de les lleis segons la doctrina de Suárez i Principis del dret successori (1925).
(Reus, Baix Camp, 13 agost 1808 – 20 desembre 1867)
Militar i polític. De filiació progressista, participà en la primera guerra carlina.
Alcalde de Girona (1842-43), abandonà el càrrec en caure el govern progressista. En 1854-56 fou alcalde de Reus.
Era amic de Joan Prim, el qual acompanyà sovint en accions militars.
(Alburquerque, Badajoz, Extremadura, 10 març 1805 – Cuba, 30 setembre 1867)
Militar. Liberal, participà en la primera guerra carlina a la Sénia, on es distingí en rebutjar una partida carlina, i al País Basc.
Durant la guerra dels Matiners (1846-49) ascendí a general, després de la defensa de Terrassa i d’haver derrotat les partides de Mur i de l’anomenat Estudiant de Poza. Fracassà en l’atac a Avinyó (1848) i fou pres pels carlins.
Alliberat en un bescanvi de presoners, passà com a comandant general de província a Tarragona (1849), Girona (1849) i Cuba (1850).
Fou, successivament, capità general d’Aragó, Castella la Vella, País València (1866) i Cuba (1866-67).
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 26 octubre 1818 – Gràcia, Barcelona, 19 octubre 1867)
Militar. Fill de Josep Manso i Solà, del qual heretà el comtat del Llobregat.
Fou coronel d’infanteria i diputat.
El 1857 li fou concedit el vescomtat de Montserrat.
(Lleida, 1867 – oceà Atlàntic, 1919)
Actriu. Debutà a Barcelona el 1885 i formà part de diverses companyies teatrals catalanes.
Al Teatre Romea de Barcelona, fou primera actriu entre 1897 i 1911.
(Hannover, Alemanya, 1867 – Baden-Baden, Alemanya, 1943)
(Rudolf Stallmann) Aventurer i espia.
Arribà a Barcelona el 1915 com a espia alemany. S’uní a la banda de pistolers de Bravo Portillo, al servei de la patronal. El setembre de 1919, a la mort de Bravo, el substituí.
Per oposar-se a la unió amb els sindicats lliures i per intentar extorquir alguns patrons, fou expulsat d’Espanya (1920).
Actuà d’agent doble entre França i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.
Dades dels Països Catalans 