(Ceret, Vallespir, 1867 – Perpinyà, 1959)
Historiador i sacerdot.
De la seva producció sobresurten les obres Promenades archéologiques: Elna et sa cathédrale (1909), L’abboye de Saint-André-de-Sureda (1911), La seigneurie du Vernet (1947) i Le mystère de la Crèche.
(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)
Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.
Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).
La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.
A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.
Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.
(Barcelona, 1816 – 1867)
Pintor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts. Fou deixeble de Josep Planella.
Destacà com a escenògraf.
(Barcelona, 1867 – 12 gener 1950)
Arquitecte modernista. Titulat el 1893. Féu cases de pisos, entre les quals sobresurt l’edifici de “La Vanguardia” (1903) de Barcelona i algun panteó al Cementiri Nou barceloní.
(Vic, Osona, 1798 – 1867)
Escultor. Al Museu Episcopal vigatà es conserven alguns projectes de retaules seus.
Fou el pare de Josep Gros i Bancells (Vic, Osona, segle XIX – 1913) Escultor. Succeí al seu pare en el seu taller, que el 1870 traspassà al seu fadrí major Agustí Potellas i Escayola.
(Barcelona, 1 novembre 1867 – 27 octubre 1924)
Gravador. Excel·lí per la gran qualitat dels seus treballs, especialment les reproduccions de pintures.
(Vic, Osona, 6 juny 1867 – 1 febrer 1900)
Poetessa. Morí jove. Col·laborà a diverses publicacions catalanes.
(Reus, Baix Camp, 27 febrer 1867 – Madrid, 28 juny 1934)
Metge. El 1884 s’establí a Madrid, on destacà.
Publicà molts articles i un cert nombre de llibres de caràcter professional. Fou objecte de merescudes distincions.
(Amsterdam, Holanda, 1807 – Barcelona, 1867)
Enginyer. S’exilià a Barcelona el 1835.
Establert poc temps després a Mallorca, intentà diverses explotacions mineres, introduí els molins de vent per a fer pujar aigua i dirigí la dessecació del prat de Sant Jordi (1846-49). Es relacionà amb els intel·lectuals mallorquins liberals i fou membre actiu de l’Ateneu Balear.
És autor de Reseña geognóstica de la isla de Mallorca (1852) i Ensayo de una descripción geológica de la isla de Mallorca (1867).
(Tortosa, Baix Ebre, 1833 – Xest, Foia de Bunyol, 1867)
Enginyer naval. És autor de remarcables estudis de la seva especialitat.
Dades dels Països Catalans 