(Barcelona, 31 agost 1860 – 1941)
Poeta i traductor. Poeta simbolista, publicà Alades (1897), Voliaines (1903) i Trasplantades (1910). Moltes de les seves poesies foren musicades per Enric Morera.
Tipògraf col·laborador de l’influent grup de “L’Avenç”, també col·laborà en d’altres revistes.
Posà al dia les obres d’un gran nombre d’escriptors i, entre altres aportacions, fixà formalment el text definitiu del Cant dels segadors com a himne de Catalunya.
(Barcelona, 25 octubre 1860 – 1948)
Escultor. Treballà amb Fuixà i Venanci Vallmitjana. Es dedicà comercialment al bibelot.
Entre les seves obres destaca Catalunya independent i Un soldat de campanya.
Ensenyà a l’Escola de Llotja (1915-45).
(Barcelona, 15 març 1860 – 17 juliol 1933)
Metge i escriptor. Guanyador de diversos premis literaris, fou un dels creadors de la “Revista Literària” (1883) i un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Col·laborà a “La Veu de Catalunya” (Impressions de viatge per la Catalunya francesa, 1901).
Metge numerari de l’hospital de la Santa Creu, participà activament en els Congressos de Metges de Llengua Catalana.
Publicà les obres: Consideracions respecte a pronòstics, Impressions de viatge per la Catalunya francesa (1901), Tractament de la febre tifoida, Impressions de metge (1918-24, en tres volums), Índex bibliogràfic mèdic de Catalunya (1923).
(Barcelona, 1796 – 1860)
Polític i hisendat. Cap de la milícia de cavalleria durant el Trienni Constitucional.
El 1834 comandà un dels tres batallons de la milícia nacional de Barcelona. Representà Barcelona a la diputació provincial (1845) i fou senador.
Es casà amb Teresa de Sant-romà i de Guàrdia, senyora d’Almacelles, de Marmellar i la Saida, i foren els pares de:
Carles de Fortuny i de Sant-romà (Mataró, Maresme, 1815 – Catalunya, segle XIX) Baró d’Esponellà, pel seu matrimoni (1837) amb Bernarda de Carpi.
(Barcelona, 1857 – 1916)
Farmacèutic i escriptor. Fou membre del partit tradicionalista. Exercí la crítica musical a “El Correo Catalán”. És autor d’obres diverses de divulgació i pedagogia. Destacà també com a recitador.
El seu germà, Antoni Maria Font i de Boter (Barcelona, 1860 – 1894), també escriptor, es llicencià en dret i en filosofia i lletres. Fou autor de diversos escrits de divulgació cultural i traduí els lírics grecs i llatins .
(Torredembarra, Tarragonès, segle XIX – Barcelona, 1855/60)
Comerciant de colonials. Durant el Trienni Liberal participà en una junta administrativa de cabals públics.
Juntament amb els fundadors del Banc de Barcelona intentà d’aturar la crisi d’aquest banc el 1848 retirant-hi paper i posant-hi argent. Participà com a associat en nombroses empreses mercantils.
Els seus fills Eduard i Marià foren fabricants i participaren en diverses societats comercials.
(Catalunya, segle XIX – 1860)
Companyia. Nom que prengué la Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona poc després d’entrar en servei la línia de ferrocarril de Barcelona a Granollers.
El 1860 es fusionà amb la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró, i en resultà la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona.
(Olot, Garrotxa, 1860 – Barcelona, 7 juny 1929)
Economista. Feu el batxillerat a Girona, i més tard es traslladà a Barcelona com a comerciant de vi. Va abandonar els estudis de medicina per concentrar-se en l’estudi dels problemes plantejats a l’economia espanyola.
Políticament fou monàrquic, contrari al parlamentarisme i crític envers el liberalisme de Cánovas del Castillo i de Sagasta, partidari del stato quo i contrari al moviment vaguista. Opinava que calia donar prioritat a l’economia per sobre de la política, car els polítics espanyols no havien aconseguit d’organitzar una administració pública eficient.
Tenia una visió sobre la decadència d’Espanya influïda per Sempere i Guarinos. Fou un partidari tenaç de la industrialització, preconitzà la necessitat del proteccionisme amb l’objectiu d’evitar la sortida de capitals espanyols cap a l’estranger.
Obres principals: Algo sobre tratados arancelarios, a la luz del sentido común (1894), Perogrullo a los españoles (1899), Una memoria confidencial (1904), Estudios económicos (Girona 1911) i Españolizando!… (Barcelona 1913).
(Sabadell, Vallès Occidental, 16 abril 1860 – Barcelona, 11 febrer 1923)
Filòleg i eclesiàstic. Professor d’hebreu i de grec al seminari de Barcelona (1884-1905) i posteriorment prefecte d’estudis (1905-17). El 1889 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres.
Obres principals: Gramàtica hebrea, Efemérides para la historia del Seminario Conciliar de Barcelona (1908), el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres Antología sobre la profecía de Jeremías, i publicà una versió catalana medieval dels Ensenyaments de bona parleria de Brunet Llatí.
El 1906 va presentar, al Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’obra Importància de l’ortografia: necessitat d’equilibrar l’element fònic amb l’etimològic, el qual tingué força ressò.
(Vic, Osona, 1860 – 1921)
Associació. Fundada amb l’intent de lligar les iniciatives individuals dels escriptors vigatans amb el moviment de la Renaixença. Hi participaren, entre altres, Jacint Verdaguer, Jaume Collell i Martí Genís i Aguilar.
Fundaren periòdics, agruparen una biblioteca de més de 8.000 volums, instituïren premis i celebraren exposicions. El 1862 crearen l’Acadèmia Catalana, que estimulà diverses publicacions i organitzà cursos de català i conferències.
La vida activa de l’entitat es mantingué fins el 1900 (en aquest període havia celebrat 440 sessions literàries i 109 vetllades musicals) i perdurà, amb petites revifalles, fins al 1921.
Dades dels Països Catalans 