(Catalunya, segle XIX – )
Títol, concedit el 1860 amb la grandesa d’Espanya al general Antonio Ros de Olano, per la seva participació a la batalla del riu del mateix nom, més conegut com a riu Märtïl.
Ha passat als Sangro.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol, concedit el 1860 amb la grandesa d’Espanya al general Antonio Ros de Olano, per la seva participació a la batalla del riu del mateix nom, més conegut com a riu Märtïl.
Ha passat als Sangro.
(Barcelona, vers 1860 – 1 octubre 1899)
Pintor. Fou remarcable il·lustrador de periòdics i llibres, tot i la brevetat de la seva carrera artística.
(Tàrrega, Urgell, 1780 – 1860)
Carmelità descalç. Fou prior dels convents de Manresa i Barcelona.
És autor d’un Tratado de gramática castellana.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1860 – Barcelona, 1922)
Periodista. Corresponsal de diaris anglesos i nord-americans, col·laborà molt a la premsa castellana de Barcelona i de Madrid.
Fou un tertulià assidu dels Quatre Gats.
(Reus, Baix Camp, 13 març 1860 – 16 setembre 1944)
Escriptor. Fou novel·lista, poeta i comediògraf.
És autor de les comèdies De vuit a nou i La cançó del matrimoni.
(Barcelona, 1860 – segle XX)
Pintor. Excel·lí com a dibuixant, decorador i imitador de tapissos antics.
(Figueres, Alt Empordà, 1860 – 1924)
Polític. Fou regidor de Figueres del 1892 al 1895. En aquest càrrec promogué una campanya a favor de la jornada de treball de vuit hores per als obrers municipals.
Més tard fou alcalde de la ciutat. Hi féu notables millores, Destacà al partit republicà i com a afavoridor de la Solidaritat Catalana.
(Barcelona, 12 abril 1860 – 1947)
Compositor i director. Deixeble de Josep Rodoreda i de Marià Obiols. Amplià els seus coneixements a Roma i a París.
Estrenà l’òpera El desengany (1882), amb llibret de Conrad Roure, i escriví sarsueles, música religiosa vocal i per a orquestra i un poema simfònic.
(Barcelona, 4 maig 1860 – 1 març 1927)
Escriptor. Traduí la Divina Comèdia. La major part de les seves obres són peces teatrals per a ser representades en centres morals, tasca en la qual esmerçà llargs esforços.
El papa Benet XV el distingí amb el títol de marquès de Balanzó.
(Barcelona, 1860 – 1872)
Associació. El 1872 prengué el nom d’Ateneu Barcelonès, després de la seva fusió amb el Casino Mercantil Barcelonès.