(Moià, Moianès, 1784 – 1859)
Polític i escriptor. Diputat liberal per Catalunya a la legislatura del 1822-23.
S’exilià a Londres el 1823, i intervingué en la traducció al català del Nou Testament que inicià Josep Melcior Prat el 1831, amb la col·laboració d’Antoni Puig i Blanc.
Tornà a Catalunya el 1833, i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1835).
(Castella, 1780 – Castella ?, 1859)
Militar. Participà en la guerra del Francès com a ajudant del general Castaños. Essent cap de la Ciutadella de Barcelona, denuncià en un memorial (1830) les atrocitats del comte d’Espanya.
El 1833 era governador de Tortosa; ascendí a mariscal de camp i fou traslladat al govern militar de Saragossa.
Lluità contra els carlins a Morella i obtingué una victòria que li valgué el títol de comte de la Riba i Picamoixons.
Fou capità general de Catalunya (1845).
(Terrassa, Vallès Occidental, 1771 – Montserrat, Bages, 1859)
Compositor. Estudià a l’Escolania de Montserrat amb Anselm Viola i Narcís Casanoves, del 1780 al 1786.
Entrà al monestir el 1790, d’on fou mestre de capella del 1811 al 1853, amb moltes interrupcions degudes a la guerra del Francès i a la situació política. Cada vegada reorganitzà l’Escolania i la proveí de repertori en part original.
Del 1835 al 1844, durant l’exclaustració, restà sol a Montserrat amb el germà J. Capderrós i un escolà, i creà la Salve montserratina amb la seva alternança de cant pla i cant polifònic per manca dels versets d’orgue.
(Barcelona, 1791 – Catalunya ?, 1859)
Polític i escriptor. Va ésser confinat a les Canàries arran dels esdeveniments de Barcelona del 1839.
Soci fundador de la Societat d’Amics de l’Home, es distingí per les seves idees anticlericals. Actuà després com a agent de la Societat Bíblica protestant.
Entre les seves obres: Catecismo político, arreglado a la Constitución española (1837), Fr. Fulgencio o sea la vida de un seductor (1840), Descripción geográfica, histórica, política y pintoresca de España y sus establecimientos de Ultramar, Itinerario descriptivo de Cataluña (1847), Un milagro y una mentira: vindicación de los mallorquines cristianos de estirpe hebrea (1858), etc.
(Lleida, 1859 – 1930)
Economista i polític. Vers el 1896 era corredor del comerç a Lleida, i feia alguns anys que s’havia integrat al moviment catalanista polític i literari.
El 1892 esdevingué el principal propagandista de les Bases de Manresa.
Fundà l’Associació Cultural Catalanista, en estreta col·laboració amb Unió Catalanista, de Barcelona. Impulsà els jocs florals a Lleida.
(Igualada, Anoia, 23 desembre 1859 – Barcelona, 21 maig 1894)
Dirigent obrer, conegut pel Pelat. Fou un actiu propagandista de l’anarquisme i dirigent dels obrers tèxtils de Sants.
Fou executat, acusat absurdament de còmplice de Paulí Pallàs, autor d’un atemptat contra Martínez Campos.
Fou el pare de Ramon Archs i Serra, al qual escriví una carta on li demanava que morís com ell, si calia, en la tasca d’emancipació del proletariat.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1859)
Tècnic tèxtil. Primer catedràtic de teoria de teixits a l’escola industrial de la Junta de Comerç de Barcelona (1851).
Contribuí a l’organització de l’exposició de Barcelona del 1850 i fou jurat de les exposicions universals de Londres (1851) i de París (1855).
Escriví un Tratado para la fabricación de tejidos de seda y otras clases.
(Manresa, Bages, 4 setembre 1859 – Zafra, Extremadura, 2 març 1922)
Religiós claretià. Format en contacte amb els cofundadors de la congregació; hi exercí diversos càrrecs i, finalment, el de superior general el 1906, reelegit el 1912.
Treballà en la difusió de la congregació a Colòmbia, a Cuba, a EUA, a Anglaterra, a Àustria i a París.
Es preocupà de la difusió del pensament cristià, i reorganitzà la Llibreria Religiosa de Barcelona.
El 1920 fundà a Roma la revista especialitzada “Commentarium proreligiosis”.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 gener 1859 – 4 juliol 1922)
Arquitecte i col·leccionista. Fou deixeble d’Elies Rogent i obtingué el seu títol professional el 1885.
És autor de la font de la plaça de Soler i Gustems de Vilanova i la Geltrú (1893), de l’hospital de Sitges, de la casa Puig i Colom de Barcelona (1913-14) i de la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. El 1904 féu la reforma de l’Ateneu Barcelonès.
Amic de Domènech i Montaner i d’Antoni Maria Gallissà, féu amb ells nombroses sortides arqueològiques, en les quals sovint aconseguia peces per a la seva notable col·lecció de ceràmica catalana dels segles XIV al XVI, que el 1919 oferí a la diputació de Barcelona a canvi de la restauració del castell de la Geltrú. El 1905 publicà el seu important estudi titulat Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes, amb il·lustracions pròpies. El 1922 fou nomenat acadèmic de Sant Jordi.
(Alella, Maresme, 10 gener 1859 – Barcelona, 13 octubre 1909)
Pedagog i pensador. Fill d’una família de petits propietaris pagesos, ingressà al Partit Republicà Federal i a la francmaçoneria. Fou enllaç de Ruiz Zorrilla en la seva activitat conspiradora. Va prendre part en el pronunciament republicà de Santa Coloma de Farners (1886) i es va exiliar després a França. Durant els anys d’exili s’allunyà de l’activitat política per dedicar-se de ple a l’ensenyament i a l’estudi de la pedagogia.
El 1894 començà a donar classes de castellà a Ernestine Meunié, la qual en morir (1901) li deixà un milió de francs. Aleshores retornà a Barcelona i amb aquest diners va fundar l’Escola Moderna (1901), que prosseguia la tradició de les escoles laiques fundades pels republicans i per les societats obreres. Un dels seus professors, Mateu Morral, va atemptar contra Alfons XIII de Borbó (1906) i Ferrer va ésser acusat de complicitat, declarat innocent (juny 1907) va ser posat en llibertat.
Es traslladà a França i a Bèlgica, i fundà la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infantesa, el qual presidí. Pel juny de 1909 retornà a Barcelona i es reintegrà a la seva Escola. Denunciat com a instigador dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (juliol 1909), va ésser condemnat a mort (9 octubre) per un consell militar i afusellat als fossats del castell de Montjuïc. El fet va provocar protestes a Espanya i a l’estranger, i la caiguda del govern de Maura.
Enllaç web: Fundació Ferrer i Guàrdia
Dades dels Països Catalans 