(Sóller, Mallorca, 1854 – Barcelona, 1922)
Publicista i comediògraf. Residí a Montpeller, Barcelona (on fundà la revista “El Mosquito”, 1873), Madrid i París, on fou membre fundador (1878) de l’Alliance Latine.
Escriví, a més de llibres d’història de França, una gran quantitat de peces teatrals en castellà i algunes en català, com A l’altre món, La mestressa, La tinc a sota.
(Barcelona, 1758 – 5 octubre 1825)
Químic. Baró de Bestracà i primer marquès de Monistrol d’Anoia. Era fill de Francesc Fèlix de Dusai i de Fiveller.
Regidor de Barcelona (1796), fou secretari general (1789-1804) i vice-president (1820-24) de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Havia presentat memòries sobre la metal·lúrgia (1787), sobre el platí (1788), sobre l’art de fer el vidre (1792) i sobre l’acadèmic artista Joan González (1800).
Fou el pare de Maria Francesca de Dusai i de Fiveller (Barcelona, 1802 – 12 agost 1854) Segona marquesa de Monistrol i baronessa de Bestracà. Es casà amb Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner, marquès de Sant Dionís. Amb ella s’extingí la línia principal del llinatge.
(Barcelona, segle XIII – 1854)
Llinatge de ciutadans honrats de la ciutat. Conegut també sota les formes de Durai, Durall, d’Usai o d’Esall.
Probablement originari de Sant Cristòfol d’Usall (Besalú), s’establí al barri de Santa Maria del Mar, i formà part, des de la fi del segle XIII, de l’oligarquia dominant de la ciutat lligada als negocis, fins a la darreria del segle XV, que ascendí a l’estament militar.
La seva filiació ininterrompuda s’inicià amb Guillem Pere Dusai.
(Països Catalans, desembre 1843 – juliol 1854)
Període polític en que governà el partit moderat durant el regnat d’Isabel II de Borbó.
Es caracteritzà pel reforçament del poder central, com la creació de la guàrdia civil (1844), la nova constitució de 1845, la reforma tributària (1845), la llei electoral (1846) i restricció de la llibertat d’expressió. Fou estudiada la solució proposada per Jaume Llucià Balmes d’unir la branca isabelina i la carlina.
A Catalunya, que estava sotmesa a estat de setge durant aquests anys, les personalitats que es mantingueren en l’òrbita del moderantisme –Martí d’Eixalà, Aribau, Duran i Bas, Mañé i Flaquer– es mostraren discrepants del recurs sistemàtic a la força repressiva, i el mateix Balmes, criticà els que concebien les nacions com a campaments militars.
(Barcelona, 1 novembre 1854 – 11 setembre 1857)
Diari progressista. Fundat per Víctor Balaguer.
Editat en castellà, procurà defensar els interessos de Catalunya, Aragó, València i Mallorca contra el centralisme.
Balaguer va separar-se de la redacció pel setembre de 1857, i el títol del periòdic quedà reduït a “La Corona”.
(Manlleu, Osona, 1800 – Burgos, Castella, 1854)
Historiador. Canonge de Tarragona i de Burgos.
Autor del Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1849), que completà el diccionari de Fèlix Torres i Amat, publicat el 1836.
(Tarragona, 1854 – Badalona, Barcelonès, 1923)
Jurista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (1874) i doctorat a Madrid.
Fou jutge municipal de Tarragona, professor a la universitat de Barcelona i notari a Reus.
Estudià temes de dret civil català, i col·laborà a la revista dels “Estudis Universitaris Catalans”. Dirigí i fundà la “Revista del Notariado”.
Publicà Historia jurídica de las diferentes especies de censos (1892), El Código civil español comentado y concordado (1890) i Derecho catalán (1906), la seva obra més consultada.
(Barcelona, 1854 – 1855)
Grup obrer. Possiblement relacionat amb l’antiga Societat de Teixidors, que després de la Revolució de juliol de 1854 dictà el boicot contra la introducció de les màquines automàtiques de filar (les selfactines).
Entre els seus dirigents destacaren Josep Barceló, Antoni Gual i Ramon Maseras, els quals sembla que influïren sobre la constitució de la posterior Junta Central de Directors de la Classe Obrera (gener 1855), que havia de dirigir la primera vaga general a Espanya.
(Madrid, 17 febrer 1854 – Barcelona, 12 gener 1916)
Metge i historiador de la medicina. Estudià i es llicencià a València (1876). S’establí a Madrid.
Cridat a Barcelona el 1887 per dirigir el diari “El Barcelonés”, entrà al Laboratori Microbiològic Municipal, del qual fou sots-director (1888). Higienista, fou president (1887) de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya i director de l’Institut Municipal d’Higiene (1891).
És autor de diversos treballs d’interès higiènic i social. D’entre els seus treballs històrics es destaquen Apuntes para la biografía de Pedro Virgili (1893), La medicina en Cataluña (1896), primer intent de sistematització de la història de la medicina catalana, Receptari de Manresa (segle XIV) (1899), La medicina en el reinado de Alfonso V (1904), La medicina en el siglo XIX (1904).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901) i de l’Academia de Medicina de Madrid (1896).
Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 27 abril 1854 – 3 desembre 1925)
Poeta i dramaturg. Pagès d’ofici, el 1877 entrà al cor El Porvenir.
Col·laborà a “La Renaixença” i participà en els jocs florals de Barcelona.
És autor de poesies per a cor, predominantment cants al treball (Lo teixidor, Lo jornaler), de la composició Clavé i la seva obra (1907), de la sarsuela en un acte Les bodes de can Bardissa (1887) i del quadre dramàtic Los consells del senyor Anton.
Dades dels Països Catalans 