(Vic, Osona, 8 febrer 1849 – 11 juny 1917)
Advocat, publicista i literat. Germà de Joaquim.
Participà activament en la vida social vigatana, especialment en el foment de la cultura, i fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Vigatana i del Museu Arqueològic de Vic.
Publicà un recull de poemes (1912) i féu notables traduccions al català d’obres de Tasso, Camöes i la Divina Comèdia, de Dant.
(Barcelona, 15 octubre 1849 – desembre 1928)
Pintor. Exposà regularment a Barcelona del 1870 al 1882, i també a Girona i a Olot.
Seguidor tardà d’un cert natzarenisme (Lectura, 1872, Museu d’Art Modern de Barcelona), aviat es dedicà de ple al costumisme.
El Museu Provincial de Girona, ciutat a la qual estigué vinculat, en posseeix cinc quadres.
(Corçà, Baix Empordà, 2 setembre 1849 – Barcelona, 25 març 1928)
Periodista i polític republicà. Adherit al Partit Republicà Federal, el 1869 creà a Girona el “Boletín Republicano”. Fou un dels fundadors del diari “La Publicidad”, que dirigí prop de trenta anys.
Fou diputat a corts el 1872 i el 1873. S’adherí a Castelar i posteriorment fou partidari de Salmeron. Diputat provincial (1886), regidor de Barcelona (1904-05) i alcalde accidental en diverses ocasions.
S’adherí al moviment de Solidaritat Catalana i resultà elegit diputat a corts per Girona el 1907. A partir del 1913 presidí l’Associació de la Premsa de Barcelona.
(Bagà, Berguedà, 1849 – Trieste ?, Itàlia, 1915)
Polític i militar carlí. Fou ajudant de camp dels generals Francesc Savalls i Joan Castells i secretari del pretendent Carles VII.
És molt interessant la correspondència que, a través de Joan Bardina, mantingué amb Enric Prat de la Riba, on manifestà els seus ideals catalanistes.
El pretendent Carles VII li atorgà, el 1890, el títol de comte de Coma de Prat.
(Estat espanyol, setembre 1846 – maig 1849)
(o Guerra dels Matiners) Guerra civil. Es limità pràcticament a Catalunya i, malgrat els esforços realitzats per Ramon Cabrera des del 1848, no passà d’una lluita de guerrilles d’escassa transcendència.
En acabar-se aquesta, el carlisme entrà en una fase letàrgica, interrompuda només pel fracassat pronunciament de Sant Carles de la Ràpita (abril 1860). A la mort de Carles VI (gener 1861), sense deixar fills, la seva herència passà al seu germà Carles, el futur Carles VII.
La resurrecció del partit carlí s’esdevingué a partir de la Revolució del 1868, la qual destronà Isabel II de Borbó i empenyé als seus rengles una gran part de les dretes espanyoles.
Després de l’assemblea de Vevey (1870), el carlisme fou dominat pels elements catòlics intransigents, els quals n’apartaren el vell Cabrera, únic cap militar de prestigi amb què comptava la causa.
(Mataró, Maresme, 1849 – Catalunya, segle XIX)
Jesuïta. Essent provincial, féu construir diversos col·legis de l’orde, com els de Barcelona, València, Tortosa i Gandia. Introduí millores i ampliacions als estudis de noviciat.
Atengué l’acabament de l’observatori de Manila i féu iniciar la construcció del de l’Ebre.
Impulsà la publicació de gran nombre d’obres de jesuïtes pertanyents a l’antiga província d’Aragó.
(Balaguer, Noguera, 16 juliol 1849 – Cartago, Costa Rica, 22 juny 1905)
Pianista i compositor. El 1876 es traslladà a Costa Rica com a organista i mestre de capella de Cartago.
Impulsà la vida musical de Costa Rica i deixà trenta-cinc composicions simfòniques, vint-i-tres misses, trenta-dos motets, un tractat de teoria i de crítica musical, dos mètodes de solfeig, etc.
(Barcelona, 22 gener 1849 – Valldemossa, Mallorca, 14 novembre 1922)
Bibliòfil. Residí a Berlín, Viena, París i Londres. En aquests anys inicià la seva biblioteca, llegada després a l’Institut d’Estudis Catalans, i formada per la col·lecció cervantina, cèlebre universalment, la de fullets i opuscles històrics catalans, amb més de 5.000 exemplars dels segles XVI al XIX, i una de caràcter literari i bibliogràfic, amb obres castellanes anteriors a Cervantes i de contemporànies i algunes rareses bibliogràfiques.
Reuní una col·lecció molt important d’edicions del Quixot i de llibres de cavalleria espanyols (entre els quals cal remarcar un exemplar de Tirant lo Blanc en traducció castellana).
En agraïment a aquesta donació, l’IEC creà el premi Isidre Bonsoms, d’estudis cervantins. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1907 amb un discurs sobre La edición príncipe del Tirant lo Blanc (1907). Col·laborà a l’edició d’Iconografía del Quijote (1905).
(Lleida, 1849 – Barcelona, 2 febrer 1916)
Periodista i narrador. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona.
Col·laborà a diversos periòdics i fou redactor del diari “La Vanguardia”, on durant més de 25 anys popularitzà amb el pseudònim de Juan Buscón la secció que titulava Busca, buscando. Dirigí també per un temps l’esmentat diari.
Escriví en català un recull de quadres de costums titulat Quadros barcelonins, dins la línia d’Emili Vilanova.
(Barcelona, 14 octubre 1849 – Reus, Baix Camp, 1929)
Escriptor. Fou catedràtic dels instituts de Maó i de Reus i president del Centre de Lectura de Reus.
Autor de diverses obres de caràcter didàctic, de diversos estudis d’història local gironina i de col·laboracions a la “Revista de Gerona”.
Prengué part, més tard, en el moviment renaixentista barceloní i fou un dels fundadors i president de la secció de literatura de la Jove Catalunya.
Deixà inèdits uns volums d’efemèrides reusenques i de biografies de fills il·lustres de Reus.
Dades dels Països Catalans 