(Barcelona, 1849 – 28 desembre 1902)
Ebenista. Fill de Bernat Folch i Franquès, i germà de Josep Maria. Consta afiliat al gremi de fusters fins al 1890.
Tenia l’obrador a Gràcia i una botiga al carrer de Santa Anna de Barcelona, on es feien sovint exposicions de pintura i d’escultura.
Fou el pare de Manuel, Lluís, Josep Maria, Ignasi i Joaquim Folch i Torres.
(Badalona, Barcelonès, 1775 – Barcelona, juny 1849)
Compositor i frare mercenari.
De formació autodidàctica, fou mestre de capella de l’església de la Mercè de Barcelona el 1814, on fundà un cor infantil que havia de formar músics excel·lents.
Entre les seves obres destaquen els drames musicals bíblics El sacrifici d’Isaac i El fill pròdig.
Membre de l’institut religiós femení fundat el 1849 per Pere Bach i Targarona, prevere de l’Oratori.
L’institut fou aprovat per Roma el 1864. Des del 1858 eren de clausura de dret episcopal, que els fou treta modernament per lliurar-se a tasques més socials (residència femenina de joves i ancianes).
Té la casa mare a Vic (els Saits) i una altra a la Gleva.
(Vic, Osona, 8 febrer 1849 – 11 juny 1917)
Advocat, publicista i literat. Germà de Joaquim.
Participà activament en la vida social vigatana, especialment en el foment de la cultura, i fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Vigatana i del Museu Arqueològic de Vic.
Publicà un recull de poemes (1912) i féu notables traduccions al català d’obres de Tasso, Camöes i la Divina Comèdia, de Dant.
(Barcelona, 15 octubre 1849 – desembre 1928)
Pintor. Exposà regularment a Barcelona del 1870 al 1882, i també a Girona i a Olot.
Seguidor tardà d’un cert natzarenisme (Lectura, 1872, Museu d’Art Modern de Barcelona), aviat es dedicà de ple al costumisme.
El Museu Provincial de Girona, ciutat a la qual estigué vinculat, en posseeix cinc quadres.
(Corçà, Baix Empordà, 2 setembre 1849 – Barcelona, 25 març 1928)
Periodista i polític republicà. Adherit al Partit Republicà Federal, el 1869 creà a Girona el “Boletín Republicano”. Fou un dels fundadors del diari “La Publicidad”, que dirigí prop de trenta anys.
Fou diputat a corts el 1872 i el 1873. S’adherí a Castelar i posteriorment fou partidari de Salmeron. Diputat provincial (1886), regidor de Barcelona (1904-05) i alcalde accidental en diverses ocasions.
S’adherí al moviment de Solidaritat Catalana i resultà elegit diputat a corts per Girona el 1907. A partir del 1913 presidí l’Associació de la Premsa de Barcelona.
(Bagà, Berguedà, 1849 – Trieste ?, Itàlia, 1915)
Polític i militar carlí. Fou ajudant de camp dels generals Francesc Savalls i Joan Castells i secretari del pretendent Carles VII.
És molt interessant la correspondència que, a través de Joan Bardina, mantingué amb Enric Prat de la Riba, on manifestà els seus ideals catalanistes.
El pretendent Carles VII li atorgà, el 1890, el títol de comte de Coma de Prat.
(Estat espanyol, setembre 1846 – maig 1849)
(o Guerra dels Matiners) Guerra civil. Es limità pràcticament a Catalunya i, malgrat els esforços realitzats per Ramon Cabrera des del 1848, no passà d’una lluita de guerrilles d’escassa transcendència.
En acabar-se aquesta, el carlisme entrà en una fase letàrgica, interrompuda només pel fracassat pronunciament de Sant Carles de la Ràpita (abril 1860). A la mort de Carles VI (gener 1861), sense deixar fills, la seva herència passà al seu germà Carles, el futur Carles VII.
La resurrecció del partit carlí s’esdevingué a partir de la Revolució del 1868, la qual destronà Isabel II de Borbó i empenyé als seus rengles una gran part de les dretes espanyoles.
Després de l’assemblea de Vevey (1870), el carlisme fou dominat pels elements catòlics intransigents, els quals n’apartaren el vell Cabrera, únic cap militar de prestigi amb què comptava la causa.
(Mataró, Maresme, 1849 – Catalunya, segle XIX)
Jesuïta. Essent provincial, féu construir diversos col·legis de l’orde, com els de Barcelona, València, Tortosa i Gandia. Introduí millores i ampliacions als estudis de noviciat.
Atengué l’acabament de l’observatori de Manila i féu iniciar la construcció del de l’Ebre.
Impulsà la publicació de gran nombre d’obres de jesuïtes pertanyents a l’antiga província d’Aragó.
(Balaguer, Noguera, 16 juliol 1849 – Cartago, Costa Rica, 22 juny 1905)
Pianista i compositor. El 1876 es traslladà a Costa Rica com a organista i mestre de capella de Cartago.
Impulsà la vida musical de Costa Rica i deixà trenta-cinc composicions simfòniques, vint-i-tres misses, trenta-dos motets, un tractat de teoria i de crítica musical, dos mètodes de solfeig, etc.
Dades dels Països Catalans 