(Barcelona, 1832 – Madrid, 7 octubre 1879)
Comediògraf i periodista. Administrador de Correus, escriví algunes peces en castellà, però aviat es decantà pel català.
A més d’Adéu-siau o el payés en la corte i La pubilla de Riudoms, ambdues obres bilingües i estrenades el 1861, és autor dels melodrames Digna de Déu i Mistos, estrenats el 1866.
(Aragó, 1832 – Barcelona, 15 febrer 1908)
Dirigent obrer. Deixà la carrera militar en convertir-se a l’anarquisme.
Després d’estar exiliat a París, tornà el 1881 i exercí com a mestre a Sabadell i a Sallent. A Sabadell dirigí “Los Desheredados” (1884-86), periòdic que assolí una gran difusió. Hom l’implicà en el procés de Montjuïc (1896).
Convertit en un apòstol de l’anarquisme, fou un dels principals defensors de les tesis de la vaga general durant els primers anys del segle XX.
És autor de La aurora. Catecismo de la república democrática federal (1882), El botón de fuego (1902), etc.
Posteriorment emigrà a Amèrica, i va retornar poc abans de morir.
(Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1832 – Arenys de Mar, Maresme, 1884)
Frare caputxí. Visqué a Guatemala, El Salvador i Panamà.
És autor d’un Catecismo en lengua de los saseandones, indígenas de Durri y Panamá, obra de la qual es feren dues edicions.
Pocs dies abans de morir havia estat nomenat comissari general de l’orde per a la província d’Espanya.
(Reus, Baix Camp, 12 novembre 1832 – Tábara, Lleó, Castella, 18 setembre 1893)
Eclesiàstic i arqueòleg. Canonge doctoral a Canàries el 1862, des del 1863 residí a Tarragona, on ocupà el càrrec de vicari general de l’arxidiòcesi.
Promogut bisbe d’Astorga (1886), encarregà a Gaudí la construcció del palau episcopal.
Fundà, al seminari, un museu arqueològic, i creà la revista “El Criterio Tridentino”.
(Almeria, Andalusia, vers 1770 – Granada, Andalusia, 20 juliol 1832)
Militar. Lluità a Catalunya en la guerra del Francès.
Els resistents tarragonins el nomenaren capità general de Catalunya (1811). Fracassà en els intents de recuperar Barcelona i el castell de Montjuïc i descuidà la defensa de Tarragona per anar a socórrer Figueres; quan hi retornà atacà els francesos però no pogué salvar la ciutat.
El juliol de 1811 abandonà el Principat després de dissoldre l’exèrcit.
Empresonat per Ferran VII de Borbó (1814), fou alliberat pels constitucionalistes i nomenat capità general de Granada el 1820.
(Barcelona, 19 juliol 1832 – 31 octubre 1918)
Gravador i medallista. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona, amb Antoni Roca i Sallent, i a París (1861-63).
A Madrid va gravar medalles per encàrrec reial i, posteriorment, a Barcelona, fou professor a Llotja.
S’especialitzà en l’aiguafort i el gravat en metall, pel qual va inventar un nou sistema de gravat fotogràfic en talla dolça sobre planxa d’acer, però va morir sense assolir-ne el perfeccionament.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1832 – Barcelona, 26 març 1902)
Empresari teatral. El 1862 posà en funcionament un teatret als Jardins del Tívoli de Barcelona; el 1864 millorà el local, on representà gatades de Frederic Soler i un gran nombre d’obres catalanes.
El 1875 inaugurà el nou teatre Tívoli. Féu construir els teatres del Prat Català (1864) i Novetats (1885), dels quals fou empresari.
(Caen, Normandia, França, 13 abril 1769 – Montmorency, Illa de França, 9 setembre 1832)
(Charles Matthieu Isidore Decaen) Militar. Fou nomenat pels napoleònics governador general de Catalunya, càrrec que ocupà de l’octubre de 1811 al novembre de 1813.
Establert a Girona, fou l’encarregat de publicar el decret de Napoleó d’annexió del Principat a l’Imperi (1812). En compliment d’aquest decret implantà un nou règim civil i creà un Consell d’Intendència a cada capital i un Consell General.
Fou substituït en el govern pel mariscal Suchet.
Sota el govern dels Cent Dies de Napoleó, fou comandant del departament dels Pirineus Orientals.
(Girona, 1832 – Àvila, Castella, 1877)
Polígraf. Dominicà, fou professor de dret canònic a la Universidad de Santo Tomás de Manila, de la qual fou rector i canceller el 1874. Fou vicari provincial dels dominicans de Manila (1875). Emmalaltí i tornà a Àvila.
Publicà el tractat de dret canònic Jacobi Devoti Episcopi olim Anamiensis… Institutionum Canonicorum Libri IV (Manila, 1871) i Las campanas (Manila, 1863), recull d’articles publicats en els periòdics “Católico Filipino” i “El Oriente”, de Manila.
(Berga, Berguedà, 16 gener 1832 – 23 juliol 1884)
Filòsof. Fou catedràtic de llatí i de teologia al seminari de Solsona.
Publicà Demostración de la armonía entre la Religión y la Ciencia (1880) i Introducción a la filosofía, o sea doctrina sobre la dirección al ideal de la Ciencia (1883).
Dades dels Països Catalans 