Arxiu d'etiquetes: 1810

Bofarull i de Brocà, Andreu de

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 26 març 1810 – 13 octubre 1882)

Escriptor, publicista i historiador. Nebot de Pròsper de Bofarull i Mascaró, i germà d’Antoni. Estudià lleis a la Universitat de Cervera.

Arxiver municipal de Reus (1863), on fundà el periòdic teatral “El Juglar”, el primer d’aquest gènere a Catalunya, el “Diario de avisos y noticias” (1844) i el “Diario de Reus” (1859).

És autor de Anales históricos de Reus (1845), Poblet (1848), Guía de Reus (1856), Don Jaime el Conquistador (1856) i, en col·laboració, l’obra Tarragona monumental.

Fou membre de la Societat Arqueològica Tarraconense.

Barcelona, prefectura de

Deixa un comentari

(Catalunya, 17 abril 1810 – 1812)

Demarcació prevista per la divisió administrativa d’Espanya decretada per Josep I Bonaparte, quan Napoleó ja havia sostret Catalunya de la seva administració.

Comprenia el territori del Barcelonès, del Vallès, del Maresme, del Garraf, de l’Alt Penedès, d’Anoia, del Bages, del Berguedà, del Solsonès i un sector del de la Segarra, de la Noguera i de l’Alt Urgell comprès entre el Sió, el Segre i el riu de Perles.

Barcelona, corregiment de -1810/12-

Deixa un comentari

(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)

Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general Augereau durant l’ocupació francesa.

El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Barcelona, de Manresa i de Vic. Comprenia el territori que aproximadament tingué després la província el 1833.

Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès (1812).

Barcelona, corregiment de -1716/1810-

2 Respostes

(Catalunya, 1716 – 1810)

Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Barcelona, exclosa la sots-vegueria del Vallès i la part del Maresme a llevant de Badalona.

Tenia dues alcaldies majors, a Barcelona mateix, una per a la jurisdicció civil i una altra per a la criminal.

El primer corregidor designat fou José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar (1718), governador militar de la ciutat; el primer alcalde major de la jurisdicció criminal fou Oleguer d’Ametller i Pescio (1718), i el primer de la civil, Josep Francesc d’Alòs i de Rius (1718).

Ametller i Cabrera, Narcís d’

Deixa un comentari

(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1810 – 21 novembre 1877)

Militar, escriptor, guitarrista i compositor. Participà en l’alçament contra Espartero (maig-juny de 1840), aixecant partides juntament amb Prim. Per això fou nomenat brigadier, càrrec que rebutjà dues vegades.

Posteriorment s’adherí (setembre 1843) a la Junta Suprema que dirigia la revolta de la Jamància, i fou nomenat capità general dels exèrcits de Catalunya amb el grau de mariscal de camp.

Publicà la novel·la El monje gris o los catalanes y aragoneses en Oriente, estudio de costumbres de la Edad Media (1863) i compongué una òpera (El Guerrillero).

Álvarez de Castro, Mariano

7 Respostes

(Burgo de Osma, Castella, 8 setembre 1749 – Figueres, Alt Empordà, 21 gener 1810)

Militar. El 1808 era governador del castell de Montjuïc, a Barcelona, que lliurà als francesos per ordre del capità general de Catalunya.

Posteriorment intervingué en diverses accions contra els francesos a la conca del Fluvià i passà a reforçar Girona; el 1809 fou nomenat governador de la plaça i dirigí les obres de consolidació de les fortificacions.

En assetjar per tercera vegada Girona les tropes d’Honoré Reille, dirigí les actuacions dels seus defensors, que no es rendiren fins després de set mesos de setge (maig-desembre 1809) en una resistència que alguns han qualificat d’excessivament perllongada i inútilment destructiva.

Álvarez de Castro, que per malaltia havia hagut de deixar el comandament en els últims moments, fou internat a França i dut després a la presó de Figueres, on morí.

Milà i Fontanals, Pau

2 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 26 desembre 1810 – Barcelona, 16 gener 1883)

Pintor i teòric de l’art. Germà de Manuel. Es formà a l’Escola de Llotja, de Barcelona.

Pensionat per la Junta de Comerç, romangué a Roma del 1832 al 1840, on fou influït per les idees plàstiques d’Overbeck i els natzarens, les quals difongué en conferències a l’Ateneu Català i en la càtedra de teoria, composició i història de les belles arts, quan hagué retornat a Barcelona.

Representant en aquesta ciutat del moviment natzarè, juntament amb Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter i Pelegrí Clavé, tanmateix l’obra pictòrica pròpia és molt escassa, bé que influïda, principalment, pels italians del tres-cents. La seva importància rau en el fet d’haver-se oposat al fred neoclassicisme i d’haver fonamentat el romanticisme d’exaltació cristiana.

Lluità acarnissadament contra la destrucció sistemàtica, iniciada a mitjan segle XIX, de tots els vestigis medievals. Impulsà la vidrieria artística i escriví una Estética infantil, entre altres obres que difongueren les seves idees.

Balmes i Urpià, Jaume Llucià

36 Respostes

(Vic, Osona, 28 agost 1810 – 9 juliol 1848)

Eclesiàstic, pensador i polític. Estudià teologia a Cervera i fou ordenat sacerdot a Vic (1834). Tot i la seva delicada salut, va desplegar una ingent tasca apologètica i social. Com a apologista, molt influït per l’escola francesa, de la seva producció es destaca l’obra El protestanismo comparado con el catolicismo (1842-44).

Les seves preocupacions socials, marcades per una certa expectació davant el socialisme naixent, les plasmà en una sèrie de revistes com “La Religión”, “La Civilización”, “La Sociedad”, que redactà personalment i sense col·laboracions, i també en el periòdic que publicà a Madrid, “El Pensamiento de la Nación”. En aquest diari exposà les seves idees sobre política, especialment l’espanyola, i tractà d’influir en la reconciliació dels borbons i els carlins per aconseguir la pacificació del país.

Com a filòsof es mantingué dins un neoscolasticisme eclèctic, propi del segle XVIII, influït per la filosofia escocesa del sentit comú i el realisme, i s’oposà a la filosofia crítica i a l’idealisme alemany. De les seves obres filosòfiques es destaquen especialment la Filosofía fundamental i, sobretot, El criterio (1845), màxim exponent del seu pensament. També escriví l’opuscle Pío IX en defensa de les reformes liberals d’aquest papa.