Arxiu d'etiquetes: 1488

Borja, Pere Lluís de

1 Resposta

(Roma, Itàlia, 1462 – 3 setembre 1488)

Primer duc de Gandia dels Borja. Fill de cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de mare desconeguda, fou legitimat per butlla de Sixt IV el 1481. El 1483 el seu pare li cedí la baronia de Llombai i li atorgà 50.000 ducats per a adquirir béns als regnes hispànics.

El 1484, durant les disputes entre Ferran II el Catòlic i Alexandre VI sobre l’arquebisbat de Sevilla, fou empresonat. El 1485 lluità al regne de Granada, i pel fet d’haver entrat el primer al raval de Ronda, Ferran II li concedí el títol d’egregi, estès als seus germans Cèsar, Joan i Jofre de Borja i Cattanei. El 1485 comprà a Ferran II les terres de Gandia, i rebé el títol de duc.

El 1485 es prometé amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II, però no s’hi arribà a casar. Retornà a Roma, on morí. Fou succeït pel seu germà Joan.

Ferran de Nàpols

4 Respostes

(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)

Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).

Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.

Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.

A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.

La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.

El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).

Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.

La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.

Desplà, Francesc -varis-

4 Respostes

Francesc Desplà  (Catalunya, segle XV)  Fill de Ramon i d’Elisabet, i germà de Ramon (nat 1412) i de Pere. Podia ésser l’homònim que ocupà cinc cops la conselleria de Barcelona entre el 1424 i el 1451. Fou el capità de l’armada barcelonina durant l’atac d’Alfons IV de Catalunya contra Marsella (1431).

Francesc Desplà  (Catalunya, segle XV – després 1488)  Senyor de Vinçà (Conflent) i de la casa d’Alella. Fou ambaixador de Barcelona a Nàpols (1444). Es casà amb Elionor d’Oms i foren pares de Lluís i de Guerau Desplà i d’Oms.

Cardona, Joan de -varis-

4 Respostes

Joan Cardona  (Catalunya, segle XV)  Escriptor. És citat per Fèlix Torres i Amat com a autor d’una novel·la titulada Tratado notable de amor.

Joan de Cardona  (Sardenya, Itàlia, segle XV)  Bisbe de Ploague, a Sardenya (1495). Potser pertanyia a la branca dels barons de Ploague i Montesanto.

Joan de Cardona  (Catalunya, segle XV – després 1488)  Cavaller. Fill bastard del comte Joan Ramon Folc I de Cardona. Durant la guerra civil catalana de 1462-72 es revelà com un dels primers capitans de Joan II (fou conegut com el Bastard de Cardona). El 1474 dugué a terme una important missió diplomàtica al Rosselló i tingué un paper destacat a les corts de 1473-79.

Joan de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Noble. Fill natural del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Fou comanador santjoanista de Barcelona.

Joan de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ricoccia, Itàlia, 1522)  Noble. Era comte de Colossa (Sicília). Morí lluitant contra els francesos.

Joan de Cardona  (Sardenya ?, Itàlia, segle XVI – Hongria ?, segle XVI)  Noble. Fou virrei de Sardenya durant setze anys, fins al 1549. Aquest personatge pot ser el que destacà a les guerres d’Hongria contra els turcs, en temps de l’emperador Ferran.

Joan de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1607)  Noble. Fill de Lluís de Cardona i de Pràxedes d’Ança. El 1593 heretà del pare la baronia de Sant Mori. Fou heretat per l’oncle Galceran, germà de Lluís.

Cardona i Enríquez, Lluís de

2 Respostes

(Arbeca, Garrigues, 1488 – Tarragona, 1532)

Bisbe de Barcelona (1530-31) i arquebisbe de Tarragona (1531-32). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona, fou, amb el seu oncle Pere de Cardona -el qual succeí com a abat i administrador a l’abadia de Cardona– un dels promotors del moviment cultural barceloní. Rebé elogis de Lucio Marineo Siculo.

El 1514 obtingué l’abadiat de Santa Maria de Solsona. Fou president de la generalitat de Catalunya (1521-27).

A la mort del bisbe de Barcelona Guillem Ramon de Vic (1525), Carles V el nomenà per a succeir-lo, mentre que Climent VII designà el cardenal italià Silvio Passarino. No fou fins a la mort d’aquest (1529) que el seu nomenat fou ratificat pel papa i, doncs, consagrat a la catedral de Barcelona.

A la mort del seu oncle, el succeí a l’arquebisbat de Tarragona, per al qual obtingué la butlla de secularització de la seu de Tarragona, fins aleshores de canonges regulars de Sant Agustí.

Alfonsello, Andreu

Deixa un comentari

(Elna, Rosselló, 1406 – Girona, 1488)

Eclesiàstic. Canonge ardiaca de la seu de Girona en la segona meitat del segle XV. Prengué part en les lluites del seu temps, com a partidari i conseller de Ferran II el Catòlic. Mantingué una actitud absolutament contrària a les reivindicacions dels remences.

Participà a Guadalupe en la promulgació de la famosa sentència arbitral (1486). Escriví les actes capitulars, de gran interès històric, que foren publicades l’any 1873.