(Munébrega, Aragó, vers 1350 – Vic, Osona, 1410)
Eclesiàstic. Fou vicari general a Vic, al llarg de deu anys, des del 1377.
L’any 1387 fou elegit bisbe de Sogorb. Amic de Vicent Ferrer i del papa Luna, Benet XIII.
L’any 1400 fou traslladat a la seu de Vic (fins a la seva mort), des d’on, per pacificar la ciutat, dividida entre bàndols irreconciliables, cridà Vicent Ferrer.
(Barcelona, 1410 – Barcelona ?, 1457)
Dirigent polític. Fill del mercader i poeta Francesc Guerau. Fou també mercader, ciutadà de Barcelona i un dels capitosts radicals de la Busca.
Com a síndic dels tres estaments presentà al Consell de Cent un manifest de requeriment (1453), que és un dels documents més interessants per conèixer la ideologia del moviment antioligàrquic barceloní del segle XV.
(Balaguer, Noguera, 1410 – regne de Nàpols ?, Itàlia, després 1460)
Filla de Jaume II el Dissortat i de l’infanta Isabel d’Aragó. El 1413 el seu pare fou empresonat i confiscats tots els béns paterns.
Visqué aleshores al monestir de Sixena, amb la seva mare. Després passà a dependré del rei Ferran I d’Antequera, que la instal·là bé a Castella, amb la seva germana gran, Isabel d’Urgell, on foren educades per la reina (ja vídua) Elionor d’Alburquerque.
El 1422 les dues germanes anaren a viure a Lleida amb Guillem de Barutell, canonge de la seu lleidatana i tutor de les noies per voluntat d’Alfons IV el Magnànim. Quan el seu tutor morí assassinat (1432), la reina Maria de Castella li proposà d’acollir-se al convent de menoretes de Lleida o bé al de Sixena, on hi havia la seva tia Isabel d’Urgell de monja. S’ignora quin fou el convent triat.
El rei Alfons la casà (1438), després de vèncer la seva negativa obstinada, amb Ramon Ursino, comte de Nola i príncep de Salern, gran senyor napolità.
(Catalunya, vers 1410 – vers 1474)
Baró de Calonge i de Llagostera. Fill i hereu (vers 1447) de Pere Galceran de Cruïlles. Vers el 1437 heretà del seu oncle Joan Bernat de Cruïlles la baronia de Llagostera.
Fou un actiu parlamentari a les corts del període 1448-60, especialment a la del 1455. Conseller reial el 1456, cooperà a l’alliberament de Carles de Viana, que el féu camarlenc i negociador del seu projectat matrimoni amb Isabel de Castella (1461).
Però mort el príncep, en esclatar la guerra contra Joan II (1462), es decantà pel rei i fou un dels defensors de la força de Girona, assetjada pel seu parent Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera, baró de Cruïlles, i pel seu fill Pere Galceran.
Capturat a Calonge el mateix any per les forces del comte de Pallars i del baró de Cruïlles, fou bescanviat (1463), i continuà essent un dels primers capitans reialistes de l’Empordà, sempre en contra dels seus parents; es distingí en la defensa del castell d’Empúries (1468).
El 1463 Joan II el Sense Fe el recompensà retornant-li Calonge (que havia estat reincorporada a la corona el 1371), però acabada la guerra hagué d’anul·lar aquesta donació davant la protesta de Barcelona i dels calongins.
(Barcelona, 1340 – Saragossa, 1410)
Filòsof jueu. Cosmògraf pertanyent a la comunitat hebrea.
Intentà fonamentar racionalment la doctrina i l’espiritualitat judaiques utilitzant arguments aristotèlics. Contraris a Maimònides, admeté l’existència d’un infinit extramundà i afirmà la possibilitat de conèixer alguns atributs positius de Déu. Influí en Spinoza.
Autor d’Or Adonai (Ferrara, 1556).
A l’assalt al call jueu de la capital, el 1391, li mataren un fill davant d’ell.
Fou astròleg del rei Joan I de Catalunya, i molt estimat per aquest.
(Catalunya, segle XIV – Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1410)
Prohom hebreu. Fundà a Santa Coloma un hospital per a pobres. Fou famosa la seva gran biblioteca.
(Catalunya, segle XIV – vers 1410)
Diplomàtic. Fill de Ramon de Blanes, i germà de Francesc i de Jofré.
Serví Pere III el Cerimoniós, sobretot durant el període de la guerra contra Castella. El 1362, tractant de reforçar Calataiud, caigué presoner de les tropes castellanes que assetjaven aquella plaça.
Cavaller i majordom del rei Martí I l’Humà. El 1396 fou enviat com a ambaixador al rei d’Anglaterra per la reina Maria de Luna, i el 1397 dugué a terme una altra ambaixada a França.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1410)
Bisbe de Girona (1408-09) i de Barcelona (1409-10). Fill de Ramon de Blanes, i germà de Jofre i de Ramon. Havia estat canonge de Mallorca i ardiaca de la Selva (Girona).
Fou conseller i canceller del rei Martí I l’Humà i referendari del papa Benet XIII, que acompanyà en la seva fugida d’Avinyó, el 1403.
A l’estiu del 1409 féu anar Vicent Ferrer a predicar a Barcelona; continuà les obres de la catedral d’aquesta ciutat.
(Catalunya, 878 – 1410)
Llinatge dels comtes de Barcelona i després reis de Catalunya i d’Aragó. Regí durant més de cinc-cents anys la vida de la Corona catalano-aragonesa.
Iniciat per Guifré I el Pelós, nét de Bel·ló, comte de Carcassona, que el 878 fou investit comte de Barcelona-Girona–Besalú per Lluís el Tartamut.
Més tard, el 985, el comte Borrell II decidí de trencar el lligam de vassallatge que mantenia amb el rei franc Hug Capell i proclamà l’autonomia del comtat de Barcelona -fet que la història moderna considera el primer pas de la nacionalitat catalana i que el 1985 donà peu a la celebració del mil·lenari de Catalunya-.
Ramon Berenguer IV, per matrimoni amb Peronella, hereva de Ramir II, uní el govern dels seus comtats al regne d’Aragó. El seu fill Alfons I el Cast esdevingué comte de Barcelona a la mort del seu pare (1162) i rei d’Aragó per renúncia de la seva mare (1163).
El llinatge s’extingí, per línia masculina directa, el 1410 amb la mort de Martí I de Catalunya, dit l’Humà.
(Perpinyà, 29 juliol 1356 – Barcelona, 31 maig 1410)
“l’Humà“ o “l’Eclesiàstic“ Rei de Catalunya-Aragó, de Sardenya (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-10). Fill de Pere III el Cerimoniós. En els últims temps del seu pare, quan esclatà la discòrdia entre aquest i l’hereu Joan, Martí procurà de mantenir-s’hi al marge, i només molt forçadament acabà inclinant-se cap al partit del seu germà.
Durant el regnat de Joan I el Caçador (1387-96) fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent general dels regnes. Després del casament (1390) del seu fill Martí I el Jove amb la reina Maria I de Sicília, Martí l’Humà s’encarregà de pacificar el regne sicilià, on la noblesa havia usurpat l’autoritat reial, tasca que realitzà entre el 1392 i el 1396.
Succeí al seu germà Joan I, mort sense fills el 1396. En aquells moments Martí es trobava a Sicília i encara trigà un any, aproximadament, a tornar a Catalunya. Durant l’absència, la seva muller, Maria de Luna, defensà el tron enfront de les pretensions del comte de Foix.
El 1397 Martí jurà els furs de Catalunya i Aragó i tingué corts d’aquests regnes l’any següent, però la seva principal ocupació en la primera etapa de regnat fou d’apaivagar les bandositats que hi havia en diversos indrets dels seus dominis. La mort del comte d’Empúries li permeté de fer l’annexió d’aquest comtat a la corona (1401). Entre el 1406 i el 1408 estigué a València, ocupat a pacificar els bàndols nobiliaris de la ciutat; mentrestant, morí (1406) la seva muller, Maria de Luna.
A Sardenya, els jutges d’Arborea, ajudats pels genovesos, havien aconseguit de dominar quasi tota l’illa, i només tres ciutats (Càller, l’Alguer i Longosardo) restaven fidels a la corona catalano-aragonesa. Martí el Jove passà a Càller i el seu pare li envià un estol de 150 veles per ajudar-lo, però el rei sicilià, sense esperar l’arribada de l’estol, inicià la batalla i derrotà completament sards i genovesos a Sanluri (1409).
Dissortadament, Martí el Jove, el primogènit d’Aragó, emmalaltí de febres infeccioses i morí al cap de poc temps. El reialme sicilià passà a Martí l’Humà, que el 1409 es casà amb Margarida de Prades en un últim intent de cercar un hereu per a la corona. Poc després, nomenà el seu cunyat i cosí, Jaume II d’Urgell, governador dels estats i lloctinent general, nomenament que topà amb l’hostilitat declarada de les autoritats aragoneses. Veient que no naixia l’hereu esperat, es decidí a convocar una assemblea de juristes de tots els regnes de la corona perquè l’assessoressin en l’afer de la successió.
Si bé els càrrecs de Jaume d’Urgell eren els propis de l’hereu a la corona, Martí procurà sempre en favor del seu nét Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, el qual intentà sense èxit fer legitimar pel papa. A la mort de Martí deixà sense resolució el problema successori. Fou el darrer monarca del Casal de Barcelona; el Compromís de Casp (1412) elegí el castellà Ferran d’Antequera com a successor.
Rei pacífic i humanista, el regnat de Martí l’Humà fou una època de crisi per a la corona catalano-aragonesa. Les pestes que periòdicament (1397-1410) s’estenien sobre els reialmes de la corona produïren una àmplia crisi demogràfica que subvertí l’estructura econòmica. Al camp començaren a produir-se les primeres agitacions dels remences, i a les ciutats es produïen desordres. A l’exterior la revolta sarda i la llarga lluita de pirateries amb Gènova dificultaren el comerç i produïren, entre el 1407 i el 1409, una profunda crisi monetària.
Dades dels Països Catalans 