(Manises, Horta, vers 1340 – abans 1389)
Il·luminador de llibres. Actiu entre el 1370 i el 1381. No resten obres que se li puguin atribuir amb certesa, però gaudí de consideració.
El consell de la ciutat de València li encarregà de caplletrar, rubricar, complir i lligar el Llibre nou dels privilegis (1370) i el capítol de la seu li encomanà, juntament amb Llorenç Neia, un missal per a la capella de Santa Maria Magdalena (1381).
(Rosselló, segle XIII – Bosa, Sardenya, 1340)
Bisbe de Bosa (1327-40). Religiós carmelità; fou catedràtic de teologia a la universitat de Montpeller i provincial del seu orde (1327).
Autor de diversos llibres de sermons, alguns dels quals havia predicat davant els papes d’Avinyó, i d’altres escrits de caràcter teològic.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, 1340)
Prelat. Pertanyia a la comunitat de Santes Creus. Fou nomenat bisbe de Santa Justa (Sardenya) el 1330.
Assistí a Saragossa a la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336).
(Sant Antonín, Roergue, Occitània, vers 1300 – Pontaut, Gascunya, després 1340)
Poeta. És autor de l’obra didàctica Doctrinal de trobar (1324), preceptiva en noves rimades que dedicà a l’infant Pere, fill de Jaume II de Catalunya i comte de Ribagorça, i que fou comentada el 1341 per Joan de Castellnou.
(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)
Governador de Sardenya. Possiblement fill de Berenguer de Boixadors (mort el 1311) i de Blanca.
Fou alcaid de Bunyol, majordom de l’infant Alfons, que acompanyà a la conquesta i pacificació de Sardenya i a qui prestà el cavall durant la batalla de Lucocisterna (1324). Fou enviat com a ambaixador al jutge d’Arborea, i després a Pisa per tal de ratificar el tractat entre els dos estats, i a la cort pontifícia per pagar el cens del regne de Sardenya.
Nomenat almirall i reformador, prengué part en el setge de Càller i obtingué diverses possessions a la ciutat i a l’illa. Després sufocà la revolta de Sàsser (1328), on fou acusat de tolerància i complicitat en el saqueig dels oficials reials en aquesta ciutat, fou substituït per Ramon de Cardona i tornà a la cort (1330), on guanyà la plena absolució.
Formà part d’una ambaixada a Avinyó per intentar la pau amb el genovesos (1334).
Fou lloctinent de procurador a Catalunya per l’infant Pere, fou enviat com a reformador a Sardenya per tal de tractar-hi la pau amb els Oria (1335). De tornada a Catalunya, obtingué la senyoria de Boixadors i la lloctinència de la procuració del comte d’Urgell.
El seu darrer títol fou novament de governador i reformador de Sardenya (1340).
Pere III de Catalunya ordenà la seva sepultura en el convent de framenors de Lleida, al costat de la del rei Alfons III el Benigne.
(Catalunya, vers 1340 – 1402)
Senyor de Calonge i de Bestracà. Fill i hereu de Berenguer de Cruïlles i de Bestracà, a qui succeí el 1350 sota la custòdia de la mare Agraïda de Mosset.
Vers el 1368 vengué Bestracà a Pere Blan, i el 1371 Calonge fou reincorporat a la corona per Pere III de Catalunya.
Féu les primeres armes en la guerra contra Castella (1363); el 1371 fou almirall a Sardenya i lluità a Càller contra els Arborea; el 1375 actuà d’ambaixador a França prop del duc d’Anjou.
A la cort de Montsó de 1383 fou un dels dirigents de l’oposició, però després serví Joan I el Caçador, i el 1391 fou camarlenc del rei Martí I l’Humà a Sicília, on es distingí en la repressió de la revolta dels barons. Fou premiat amb extenses baronies a l’illa, com la de Francofonte, que heretà el seu segon fill, Joan.
El 1393 era capità general de l’estol que havia d’anar a Sardenya, i després serví el rei Martí en la diplomàcia i en l’administració.
En morir el seu parent Gilabert (VI) de Cruïlles (1395), sostingué un plet, mal conegut, amb la línia principal del llinatge, resolt per la sentència del 1399, en virtut de la qual retornà la baronia de Cruïlles a la vídua, Elvira de Puigpardines, en canvi de 1.524 lliures.
El 1394 comprà el castell de Sant Esteve de Palamós.
(Barcelona, 1340 – Saragossa, 1410)
Filòsof jueu. Cosmògraf pertanyent a la comunitat hebrea.
Intentà fonamentar racionalment la doctrina i l’espiritualitat judaiques utilitzant arguments aristotèlics. Contraris a Maimònides, admeté l’existència d’un infinit extramundà i afirmà la possibilitat de conèixer alguns atributs positius de Déu. Influí en Spinoza.
Autor d’Or Adonai (Ferrara, 1556).
A l’assalt al call jueu de la capital, el 1391, li mataren un fill davant d’ell.
Fou astròleg del rei Joan I de Catalunya, i molt estimat per aquest.
(Poblet, Conca de Barberà, 1340 – Catània, Itàlia, 18 juliol 1363)
Reina de Sicília. Filla primogènita de Pere III de Catalunya-Aragó i de la seva primera muller Maria de Navarra, fou proclamada hereva de la corona catalano-aragonesa (1347), fet insòlit que donà lloc a la protesta del germà del rei, Jaume I d’Urgell, amb el suport de les unions de nobles valencians i aragonesos, i que fou resolt amb el naixement de Joan (1350), futur Joan I el Caçador.
Promesa amb el rei Lluís I de Sicília, en morir aquest (1355) en fou gestionat l’enllaç amb el germà d’aquest i successor Frederic II.
Les preocupacions de la guerra contra Castella no permeteren el seu pas a Sicília fins al novembre de 1360. Hi anà custodiada per vuit galeres que manava Olfó de Pròixita. De moment anà a Sardenya.
Passà encara gran part de l’hivern a Càller, abans d’arribar a Sicília definitivament i casar-se finalment el 11 d’abril de 1361 a Catània.
El 1362 havia infantat una filla, Maria, que seria l’única hereva de la corona siciliana.
(Catalunya, segle XIII – Lleida, 4 desembre 1340)
Eclesiàstic. Fou prior de Fraga i canonge de Lleida. Entrà a formar part del consell reial de Jaume II el Just. Desitjant retirar-se, obtingué del monarca el càrrec de rector de Balaguer.
En aquesta ciutat fou també procurador general i governador del comtat d’Urgell, quan el comte titular, l’infant Alfons, s’absentà per dirigir l’expedició de conquesta de Sardenya (1323-24). Durant les altres absències de l’infant, que sovintejaren des d’aleshores, seguí exercint la lloctinència.
Més tard fou nomenat bisbe de Lleida (1334), succeint Arnau Sescomes. En 1336 assistí, a Saragossa, a la coronació de Pere III el Cerimoniós. Recopilà, tot seleccionant-ne només les aprofitables i fent una ordenació titulada de les restants, les constitucions de la seva diòcesi.
Era present, a Barcelona, en 1339, a la solemne translació de les restes de santa Eulàlia.
Manà edificar, a la seu de Lleida, una capella on fou enterrat a la seva mort. El succeí el bisbe Jaume Sitjó.
(Catalunya, vers 1290 – vers 1340)
Almirall. Senyor de Torà, fill de Ramon-Amat de Cardona i de Pinós i d’una portuguesa.
Casat amb Beatriu d’Aragó, filla natural de Pere II el Gran, era cunyat del rei Jaume II el Just. Representà aquest darrer en l’arbitratge de l’Algarve entre els reis de Castella i Portugal (1312).
Més tard, renyit amb l’infant Alfons, passà al servei del rei de Nàpols Robert d’Anjou (1319). En fou almirall (1320) al cap d’una flota angevino-pontificia que participà al blocatge de Gènova. Fou derrotat per l’almirall genovès Corrado Doria.
Continuà després com a capità general del papa en les lluites contra els gibel·lins al nord d’Itàlia. Fracassà al setge que posà a la ciutat de Milà (1323) i, més tard, fou fet presoner (1324).
Alliberat i reconciliat amb el rei Alfons III el Benigne, nebot seu, fou nomenat governador de Sardenya (1329), on lluità coratjosament contra els atacs dels genovesos. Fou rellevat vers el 1336.
Fou el pare d’Elisenda de Cardona i d’Aragó (Catalunya, segle XIV) Dama. Fou abadessa de Santa Clara de Coïmbra.
Dades dels Països Catalans 