Arxius mensuals: Març de 2020

Girona, província de

62 Respostes

(Catalunya, 1833 – )

Demarcació administrativa i política: 5.910 km2, 761.627 h (2012), 222 municipis, capital: Girona.

El relleu i el paisatge participen de la majoria de les grans unitats estructurals de Catalunya: els Pirineus al nord; la Serralada Transversal a l’oest, les serralades costaneres al sud i al sud-oest; i la depressió de l’Empordà a l’est.

Al nord els massissos pirinencs baixen d’oest a est, des dels quasi 3.000 m del Puigmal a uns 1.000 m a les muntanyes més pròximes al litoral. Paral·lelament a la serralada pirinenca central, s’introdueixen per la zona occidental les alineacions pre-pirinenques que deixen pas, després de la vall del Ter, al subpirineu, amb relleus com el Puigsacalm; aquests s’interrompen a l’oest d’Olot, amb una zona volcànica i les serres transversals, entre l’Empordà i la plana de Vic. Al sud-oest, l’extrem septentrional de la serralada Pre-litoral és l’anomenat massís de les Guilleries, mentre que el de les Gavarres és, a la vora de la costa, el contrafort de la serralada Litoral.

El clima dels Pirineus permet el conreu de prats artificials, plantes farratgeres, blat de moro i cereals d’hivern (la Selva).

El bestiar boví proveeix les indústries làcties i càrniques de Camprodon, Llívia, Olot i Puigcerdà. Al Pirineu costaner hi ha vinya i olivera; ametller, vinya i olivera a la plana de l’Empordà; conreus hortícoles i fruiters i de farratges en els regadius del Ter, el Fluvià i la Muga. La indústria (36% de la població activa) és molt diversificada: en sobresurt el tradicional sector tèxtil, sobretot en les fibres artificials i en la indústria cotonera, en la qual la província de Girona és la segona de l’estat per producció. Altres indústries són: químiques, maquinària agrícola, eines, indústries del suro, indústries mecàniques i elèctriques i del moble. El 55% de la població activa restant es dedica als serveis, on té un important paper el turisme, tant costaner (Costa Brava) com pirinenc (la Cerdanya).

Enllaç web: Diputació de Girona

Girona, principat de

12 Respostes

(Catalunya, 1416 – segle XVIII / 1978 – )

Títol del fill hereu del rei a la corona catalano-aragonesa, com a continuació del ducat de Girona.

Fou erigit per Ferran I d’Antequera a favor del primogènit Alfons (després Alfons IV) i portat per tots els hereus fins a l’adveniment de la dinastia de Borbó.

D’ençà de la Constitució de 1978 el títol de príncep de Girona tornà a ésser reconegut, com a dignitat de l’hereu de la corona espanyola.

Girona, escola cabalística de

2 Respostes

(Girona, principi segle XIII – fi segle XIV)

Grup de cabalistes jueus. El cercle sorgí com a derivació de les especulacions elaborades a Provença sota la influència del talmudista i casuista Ishaq ben Abbu Mari.

Fou el primer grup cabalista de la península, i d’ell se’n conserven comentaris a les obres del Talmud, poesies religioses, cartes, catecismes, tractats, reculls de prescripcions, etc.

Entre els poetes de l’escola destaquen Ishaq ben Yehudà i Ishaq ha-Leví, i els tractadistes Azriel de Girona i Ezra ben Selomó, autors de comentaris a les Hagador talmúdiques.

El darrer representant de l’escola fou Mosé ben Nahman.

Girona, ducat de

22 Respostes

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Títol nobiliari i senyoria jurisdiccional creats pel rei Pere III el Cerimoniós el gener de 1351, i concedits al seu primogènit l’infant Joan (futur rei Joan I).

Com a senyoria, comprenia les ciutats de Girona, Vic i Manresa, les viles de Besalú, Berga, Camprodon i Santpedor, el vescomtat de Bas, Figueres i alguns altres llocs. Al febrer de 1353 el rei Pere en segregà el vescomtat de Bas i el permutà amb la vila i vegueria de Cervera, prèviament erigides en comtat.

El decret fundacional vincula el ducat de Girona a la persona del primogènit reial, i fou posseït per l’infant Joan fins al gener de 1387.

En accedir a la dignitat reial, Joan I elevà el ducat de Girona en delfinat per concedir-ho al seu primogènit, l’infant Jaume. Mort aquest per l’agost de 1388, al gener de 1394 Joan I restaurà el ducat al seu nou primogènit, l’infant Pere, que morí per l’abril del mateix any.

Ferran I d’Antequera el convertí en principat de Girona.

Girona, corregiment de -1810/12-

2 Respostes

(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)

Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general francès Augereau. El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Girona, Figueres i Olot.

Comprenia el territori que aproximadament tingué la província de Girona el 1833 (excepte la vall de Ribes, la Baixa Cerdanya i la part d’Osona a l’esquerra del Ter, que en romangueren excloses).

Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès.

Girona, corregiment de -1716/1810-

5 Respostes

(Catalunya, 1716 – 1810)

Demarcació administrativa creada pel decret de Nova Planta.

Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Girona, amb la sots-vegueria de Besalú inclosa i territoris agregats de l’Empordà.

Tenia dues alcaldies majors: l’una a Girona i l’altra inicialment a Besalú (encara que amb algunes vacil·lacions respecte al seu trasllat a Figueres, que fou definitiu al començament del segle XIX).

Girona, comtat de

43 Respostes

(Catalunya, 785 – 1057)

Territori feudal, organitzat després del lliurament de la ciutat de Girona a Carlemany (785) i donat al seu vassall Rostany (785-a 812), el qual s’ocupà de la defensa i participà en el setge de Barcelona (801). El successor, Odiló, intervingué en una treva amb els musulmans (812) i va fomentar la colonització.

Amb Berà (vers 812-820) el comtat s’uní amb els de Barcelona, Besalú, Conflent, Empúries, Narbona, Rasés i Rosselló dins la marca de Septimània. Deposat Berà per rivalitats entre francs i gots, Rampó (820-825), franc, fou comte de Girona i d’Empúries.

Bernat de Septimània (826-831) obtingué els comtats després de la rebel·lió d’Aissó (826), però els va perdre, acusat d’infidelitat; els recuperà de Berenguer de Tolosa (832-835), però va acabar ajusticiat (844).

Els heretà Sunifred d’Urgell-Cerdanya (844-848) i els conservà fins a la revolta de Guillem, fill del difunt Bernat.

El de Girona l’ocupà Guifré I (848-853), potser antic vescomte, que va impedir un saqueig sarraí de la ciutat (850). Un cop destituït Unifred (862), fou comte Otger (m v 870), d’origen local, el qual anà a Quierzy a demanar un privilegi per Sant Julià del Mont (866).

Unit amb el comtat de Barcelona per Bernat de Gòtia i confiscats ambdós per rebel·lió, foren lliurats a Guifré I el Pelós (878). Aquest afrontà les pretensions de Sunyer II i Dela d’Empúries sobre el comtat de Girona (890), que fou governat amb una certa autonomia per vescomtes, hereditaris des de Sunifred I (982-1008), la néta del qual, Ermessenda de Montsoriu, va unir el patrimoni amb el del seu marit Guerau de Cabrera i donà lloc a la línia vescomtal de Girona o Cabrera.

Fou titular temporal del comtat Ermessenda de Barcelona (1039-57), per cessió del seu nét Ramon Berenguer I.

Girona, bisbat de

203 Respostes

(Catalunya)

Demarcació de l’Església catòlica sota la jurisdicció del bisbe amb seu episcopal en la ciutat de Girona. Pertany a la província eclesiàstica Tarraconense, sota la dependència del metropolità de Tarragona.

Els primers indicis del cristianisme a la Gerunda romana són dels segles III i IV, com ho constaten el martiri de sant Feliu sota la persecució de Dioclecià, els sepulcres paleocristians conservats a l’església de Sant Feliu de Girona i la tradició de sant Narcís. Tanmateix, la primera notícia documental del bisbat és del segle V, i el primer bisbe conegut, Frontinià (516-517). La tradició dels bisbes de Girona, continuada permanentment, només es va interrompre sota la invasió dels àrabs (713-738).

El territori diocesà limita amb els de Perpinyà–Elna, Urgell, Vic i Barcelona, i comprèn el territori dels antics comtats de Girona, Besalú, Peralada i Empúries, amb algunes modificacions introduïdes el 1957. Empúries també fou bisbat (documentat des del segle VI, però desaparegué amb la invasió àrab del 713). També a Besalú es constituí un bisbat -per interessos polítics del comte Bernat Tallaferro-, però de vida efímera (1017-20).

La diòcesi de Girona se subdivideix en 24 arxiprestats que enclouen 387 parròquies, i s’organitza en quatre zones pastorals: Girona, Empordà, la costa i l’interior. A la ciutat té la cúria de govern i justícia i diverses delegacions i secretariats de servei pastoral.

El bisbe Lorenzana (1775-96) hi impulsà la vida acadèmica i creà la biblioteca; avui hi radiquen institucions docents i culturals. L’Arxiu Diocesà, que custodia una valuosa documentació, ha estat reorganitzat i ordenat des de 1980. També es creà un Museu Diocesà.

La catedral de Girona, dedicada a santa Maria, fou començada al segle XVI. En l’aspecte monumental, cal destacar-ne la col·legiata de Sant Feliu i els monestirs de Sant Pere de Galligants i Sant Daniel, dins la ciutat, i les esglésies foranes de Besalú, Santa Maria de Lledó, Santa Maria de Vilabertran, Sant Pere de Rodes, Sant Feliu de Guíxols, Sant Miquel de Fluvià, Castelló d’Empúries, Palera, Peralada, etc.

Enllaç: Bisbat de Girona

Girona, ‘Azriel de

1 Resposta

(Girona, segle XII – vers 1238)

Cabalista. Figura central i original del cercle cabalístic de Girona.

Gendre d’Ezra ben Selomó, és autor de comentaris a les Hagadot talmúdiques.

Escriví també el Saàr ha-soel, catecisme cabalista a base de preguntes i respostes, un comentari a l’anònim Sefer Yesira, una llarga carta, comentaris al ritual de pregàries (o recull de prescripcions sobre la meditació mística) i altres texts fragmentaris, conservats en citacions d’autors posteriors.

Girona, Antoni

Deixa un comentari

(Girona, segle XIII – 1330)

Prelat. Era professor de teologia i filosofia.

Fou bisbe de Galtelli (Sardenya) i més tard auxiliar de Girona. Pertanyia a l’orde carmelità.

Escriví en llatí tres obres de filosofia i religió: In magistrum sententiarum commentaria, Conciones dominicales et sanctorales i In philosophiam Aristotelis commentaria.