Arxiu d'etiquetes: Vilafranca del Penedès (nascuts a)

Baltà i Elias, Josep

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 3 agost 1893 – Barcelona, 1 gener 1973)

Doctor en ciències físiques. Fou president del Ràdio Club de Catalunya (1923-25).

Fou catedràtic de física teòrica i experimental de la universitat de Salamanca (1933-41) i de la universitat central de Madrid (1941-63), així com acadèmic corresponent de la Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1948) i de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid (1950).

Treballà preferentment en el camp de les radiocomunicacions i en la física d’altes energies (construí el primer generador electrostàtic de l’estat espanyol), i fou un gran divulgador de la radioastronomia i de l’astronàutica.

Col·laborà en diverses revistes i enciclopèdies.

Baltà de Cela, Josep

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1866 – 1937)

Enginyer tècnic químic i llicenciat en ciències físico-químiques.

Dirigí i administrà les revistes “La atmósfera” (1892-94), dedicada a la meteorologia, i “La fotografía práctica” (1893-1908), que gaudí d’una extraordinària difusió arreu de l’estat espanyol. Fou director de l’Escola Industrial Superior de Terrassa (1908-30).

Publicà: Compendio de electroquímica (1927) i Electroquímica general (1927).

El 1916 patentà el cupriol, producte químic que combatia el mildiu i l’oïdi.

Ballester i Claramunt, Joan

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1858 – Barcelona, 1915)

Eclesiàstic. Ensenyà filosofia i teologia al seminari de Barcelona, ciutat on fou canonge penitencier.

Escriví obres originals i traduïdes. El 1909 redactà, per encàrrec del cardenal Salvador Casañas, una biografia de sant Josep Oriol, arran de la canonització d’aquest.

Avinyó, Joan d’

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XV – Catalunya, segle XV)

Cavaller. En 1462 prengué partit per la Generalitat a la lluita contra Joan II. Anà a Barcelona per reunir-se a l’exèrcit que hi formava el comte Hug Roger III de Pallars.

Entrà en foc amb aquestes tropes, assetjant a la Força de Girona la reina Joana Enríquez i l’infant Ferran, el futur rei Catòlic. En aquesta operació fou un dels capitans distingits a l’assalt del dia de Corpus de l’any esmentat. Manà la conestablia (companyia d’uns vint-i-cinc homes) que vigilava la bretxa oberta pels sapadors de Bernat Gilabert de Cruïlles.

Prengué part a moltes altres accions de la guerra.

Artís i Balaguer, Josep

3 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1875 – Barcelona, 1956)

Historiador del teatre i periodista. Germà d’Avel·lí. Col·laborà a “La Publicidad” i “El Día Gráfico”.

Hom li deu Tres conferències sobre teatre retrospectiu (1933), i estudis sobre el teatre d’aficionats, sobre les “Passions” i sobre Josep Robrenyo. Escriví també una Història del Liceu.

Fou el pare d’Andreu Avel·lí Artís i Tomàs.

Alcover i Sallent, Josep

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, juny 1835 – Madrid, 1894)

Enginyer. Va pertànyer a la primera promoció d’enginyers industrials.

Va dirigir “La Gaceta Industrial” (1865-90), on publicà més de tres-cents treballs.

Autor de diverses monografies de caràcter divulgador.

Milà i Fontanals, Pau

2 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 26 desembre 1810 – Barcelona, 16 gener 1883)

Pintor i teòric de l’art. Germà de Manuel. Es formà a l’Escola de Llotja, de Barcelona.

Pensionat per la Junta de Comerç, romangué a Roma del 1832 al 1840, on fou influït per les idees plàstiques d’Overbeck i els natzarens, les quals difongué en conferències a l’Ateneu Català i en la càtedra de teoria, composició i història de les belles arts, quan hagué retornat a Barcelona.

Representant en aquesta ciutat del moviment natzarè, juntament amb Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter i Pelegrí Clavé, tanmateix l’obra pictòrica pròpia és molt escassa, bé que influïda, principalment, pels italians del tres-cents. La seva importància rau en el fet d’haver-se oposat al fred neoclassicisme i d’haver fonamentat el romanticisme d’exaltació cristiana.

Lluità acarnissadament contra la destrucció sistemàtica, iniciada a mitjan segle XIX, de tots els vestigis medievals. Impulsà la vidrieria artística i escriví una Estética infantil, entre altres obres que difongueren les seves idees.

Milà i Fontanals, Manuel

26 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)

Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.

Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.

Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Maragall.

Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.

mila_fontanals1

Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.

Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.

La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).

No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).

La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.

Grases i González, Pere

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 17 setembre 1909 – Caracas, Veneçuela, 15 agost 2004)

Escriptor i professor. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix”. Es llicencià en dret i en filosofia a Barcelona. Com a secretari de Carles Pi i Sunyer, ajudà, en plena guerra civil, a salvar un gran nombre de persones.

Se n’anà a Veneçuela el 1937, on ha publicat nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolana –Estudios bibliográficos (1961)-. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, n’ha revalorat la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957).

Ha estat conseller de l’ex-president de la República Rafael Caldera i ha col·laborat activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938, d’una manera orgànica i sistemàtica, en quinze volums i sota el títol genèric de Mis Obras. El 1965 fou distingit amb l'”Orden del Libertador”, alta condecoració veneçolana.

Giralt i Raventós, Emili

4 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1 abril 1927 – Barcelona, 16 abril 2008)

Historiador. Deixeble de Jaume Vicens i Vives, ha estat lector de castellà a Durham (1954-55), professor a la Universitat de Barcelona (1959) i catedràtic d’història contemporània a la Universitat de València (1966) i a la de Barcelona (des del 1971). Ha estat president de l’Institut d’Estudis Catalans (1986-95).

Especialista en estudis de població, d’història agrària i de moviments socials als Països Catalans, ha publicat La colonia mercantil francesa en Barcelona a mediados del siglo XVII (1956-59) i, juntament amb Jordi Nadal, La population catalane de 1553 à 1717 (1960), Barcelona en 1717-18, un modelo de sociedad preindustrial (1963) i La immigració francesa a Mataró durant el segle XVIII (1966).

També és autor de Los estudios de historia agraria en España. Desde 1940 a 1961 (1962), El conflicto “rabassaire” y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936 (1964), Premsa clandestina i de l’exili (1939-1976) (1977), Dos estudios sobre el Païs Valenciano (1978) i, juntament amb Albert Balcells i Josep Termes, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1800-1939) (1967). Ha dirigit la Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1972) i El franquisme i l’oposició: una bibliografia crítica (1939-1975) (1981).