Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Dalmau, Lluís

11 Respostes

(València, segle XV – Barcelona ?, després 1460)

Pintor. Introductor als Països Catalans de l’estil flamenc i de la pintura a l’oli.

Treballà al servei d’Alfons IV de Catalunya i per encàrrec seu visità Castella (1428) i Flandes (1431-36), on conegué la pintura flamenca, i especialment Van Eyck. De tornada al país, fou el principal introductor del gòtic flamenc, estil que domina en la pintura espanyola de la segona meitat del segle XV.

Pintà per encàrrec del Consell de Cent de Barcelona, el Retaule dels Consellers (1445), a la capella de la Casa de la Ciutat. Apareixen en aquesta obra les característiques del gòtic flamenc (pintura a l’oli, veracitat dels retrats, profunditat de l’espai, fons del paisatge) i la influència directa de Jan van Eyck.

També és autor del retaule central de Sant Baldiri (església parroquial de Sant Boi de Llobregat).

Costa i Cuxart, Antoni Cebrià

3 Respostes

(València, 26 setembre 1817 – Barcelona, 16 juliol 1886)

Botànic. Catedràtic de botànica general a la Universitat de Barcelona (1847) i membre de l’Institut Català de Sant Isidre i de l’Acadèmia de Ciències i Arts.

Es dedicà molt extensament a l’estudi de la flora de Catalunya. Publicà Resumen de las lecciones de botánica general (1859) i Introducción a la flora de Cataluña (1877).

Chafrion, Josep

Deixa un comentari

(València, 1653 – Barcelona, 10 juny 1698)

Enginyer militar i matemàtic. Estudià a València i a Roma, on fou deixeble del bisbe Juan Caramuel, el qual li llegà, en morir (1682), la seva biblioteca.

Lluità en l’exèrcit de Carles II a Milà i al Principat, a la batalla del Ter i en altres accions contra els francesos (1691-97), com a mestre de camp.

Nomenat cap d’enginyers de l’exèrcit de Catalunya, dirigí la construcció de les fortificacions de Montjuïc (1694-97) i altres places.

Escriví Planta de las fortificaciones de las ciudades, plazas y castillos del Estado de Milán (1687) i el curs de matemàtiques aplicat a l’enginyeria militar, Escuela de Palas (1693).

Centelles i Ossó, Agustí

Deixa un comentari

(el Grau de València, 21 maig 1909 – Barcelona, 1 desembre 1985)

Fotògraf. Des de molt jove va especialitzar-se en el fotoperiodisme, col·laborant amb la premsa de Barcelona.

Utilitzant una cambra “Leica” tingué molta mobilitat i pogué realitzar reportatges molt complerts d’esdeveniments com, per exemple, la revolta del 19 juliol 1936 a Barcelona o d’altres episodis de la guerra civil. El seu arxiu personal és una de les principals fonts d’informació gràfica dels anys de la república i de la guerra.

Exiliat a França, va tornar el 1944 a Barcelona, on es va dedicar fins a la seva mort a la fotografia industrial i publicitària.

L’any 1984 li fou concedit el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Els seus fills vengueren (2009) l’Arxiu Centelles a l’Estat espanyol.

Carròs de Vilaragut, Francesc

1 Resposta

(València ?, segle XVII – Barcelona, agost 1714)

Noble. Després de l’ocupació de València per les tropes borbòniques (1707) es traslladà a Barcelona, on es distingí en la defensa de la ciutat durant el setge.

El 1713 fou nomenat capità del regiment de la generalitat. Morí defensant el baluard de Santa Clara.

Carles i Gordó, Ricard Maria

1 Resposta

(València, 24 setembre 1926 – Tortosa, Baix Ebre, 17 desembre 2013)

Cardenal. Ordenat el 1951, exercí a la diòcesi de València fins que el 1969 fou consagrat bisbe de Tortosa, i el 1990 arquebisbe de Barcelona, on ha impulsat un pla pastoral i reorganitzat l’arxidiòcesi.

El 1994 rebé la dignitat de cardenal i membre de la comissió assessora del Vaticà en matèria econòmica. Des del 1990 es membre del comitè executiu permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual esdevingué vicepresident el 1999.

Ha publicat Fe i cultura (1990).

Cardona, Joan Baptista de

3 Respostes

(València, 1511 – 30 desembre 1589)

Eclesiàstic i humanista. Bisbe de Vic (4 juliol 1584 – 18 març 1587) i de Tortosa (18 març 1587 – 30 desembre 1589).

Graduat en teologia i en sagrada escriptura (1562) a València, fou canonge magistral d’Oriola, comissari de les galeres d’Espanya i canonge de València. Treballà a Roma (1575) en la correcció del decret de Gràcia i altres texts.

Estigué molt vinculat als humanistes catalans més rellevants, com l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí.

Dedicà a Felip II un Memorial, en castellà, publicat en llatí a Tarragona el 1587 juntament amb altres obres seves, amb el títol De regia S. Laurentii Bibliotheca, projecte molt detallat de la formació, l’organització i la conservació d’una biblioteca a El Escorial, on donà una relació minuciosa de les millors biblioteques particulars hispàniques de l’època i propugnà, com a novetat, la confecció d’un manual de paleografia grega i llatina.

Capuz i Mamano, Pasqual

4 Respostes

(València, 20 juliol 1882 – Barcelona, 14 agost 1959)

Dibuixant i pintor. Fill d’Antoni Capuz i Gil, i germà de Josep. Residí a Barcelona des de l’any 1907 i fou catedràtic de l’Escola de Llotja i de la d’Arts i Oficis d’aquesta ciutat.

Fou un dels millors cartellistes del primer quart de segle. Col·laborà amb dibuixos d’una gran originalitat a les revistes del seu temps (“Papitu”, “L’Esquella de la Torratxa”, “El Gall”, “La Novel·la d’Ara”).

Obtingué una primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1924) i la medalla d’or de París el 1925.

Part de la seva obra, especialment la feta al gauche, es conserva al Museu Nacional de Ceràmica de València.

Capella, Andreu

Deixa un comentari

(València, 1529 – Sanaüja, Segarra, 22 setembre 1609)

Bisbe d’Urgell (1588-1609). Entrat a la Companyia de Jesús (1545), es doctorà en teologia a Alcalá de Henares i fou rector del col·legi de València. El 1570, tanmateix, professà a la cartoixa de Scala Dei.

Fou successivament prior de Portaceli (1574), d’Escaladei (1575 i 1584-86), on introduí una impremta, d’El Paular (1576), de la cartoixa de Nàpols (1579) i de la de Milà (1571-84). Fou visitador apostòlic per a la reforma de la congregació claustral benedictina (1587) i dels canonges regulars de sant Agustí a Catalunya-Aragó.

En recompensa Felip II el proposà per a bisbe d’Urgell a la primeria de 1587, però no prengué possessió fins al desembre de 1588 per trobar-se ocupat als treballs de reforma de l’orde benedictí.

Tingué a Josep de Calassanç com secretari del capítol urgellenc. Hagué d’ocupar-se de contenir la penetració d’hugonots per les fronteres de la seva diòcesi i fundà a la Seu d’Urgell un col·legi de la Companyia i un seminari.

Les seves obres Libro de oración (1577) i el Manual de consideraciones y exercicios espirituales (1575), tingueren una gran difusió i foren traduïdes al llatí, al francès, a l’alemany i a l’italià, i reeditades nombroses vegades.

Publicà en català Sermons dels diumenges i festes (1593-94).

Antoni Canals

Canals, Antoni

6 Respostes

(València ?, 1352 – 1419)

Escriptor, traductor i humanista. De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi.

Amb la seva obra representa la figura més important del pre-Renaixement a Catalunya, i supedita a la seva tasca apologètica els dots d’orador i de literat.

De la seva obra conservada, tota en català, cal esmentar dues obres originals, l’Scala de contemplació (1399-1400) i el Tractat de confessió (1413).

D’entre les seves traduccions de clàssics sobresurten el Llibre anomenat Valeri Màxim, versió dels Dictorum factorumque memorabilium (1396), la traducció de De arra animae d’Hug de Sant Víctor, i De providentia de Sèneca (1396-1404).

És posterior la versió en prosa i comentari del setè llibre de l’Àfrica de Petrarca, que titulà Raonament fet entre Scipió e Aníbal.