(Tarragona, 26 octubre 1840 – Barcelona, 24 setembre 1918)
Militar. Participà en la lluita contra els patriotes cubans (1864-74) i, en tornar, contra els carlins al Principat i al País Basc, i ascendí a brigadier.
Governador militar del castell de Montjuïc, resultà ferit en l’atemptat contra Martínez Campos a Barcelona (1893). Destacà en la repressió de la vaga general del març de 1908.
El 1910 fou nomenat capità general de València.
(Tarragona, 1763 – 1845)
Noble i financer. Patrocinà la construcció del port de Tarragona (1802), en part finançat per ell, amb utilització de ferro de les seves mines d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà.
El 1809 presidí la comissió de finances del congrés celebrat a Tarragona, i el 1810 fou elegit diputat a les corts de Cadis. El 1822 fou alcalde primer de Tarragona.
Féu construir a la seva ciutat, al carrer de Cavallers, la casa Castellarnau, decorada per Josep Flaugier, i convertida en museu el 1969.
Fou el pare de Josep Antoni de Castellarnau i de Camps.
(Tarragona, 30 maig 1848 – Segòvia, Castella, 23 juliol 1943)
Botànic i enginyer forestal. Germà de Lluís.
Membre de la Comissió de la Flora Forestal dels districtes d’Osca, per encàrrec de l’estat inicià un estudi microgràfic del sistema llenyós de les espècies forestals de la Península.
Fou membre de distintes associacions científiques, i publicà diversos treballs sobre les malures dels arbres, l’observació microscòpica i l’estructura microgràfica de distints tipus de fusta.
(Tarragona, 21 abril 1908 – Saragossa, Aragó, 9 gener 1994)
Pintor. Gendre del pintor valencià Constantí Gómez.
Estigué vinculat a la Sala Blava de València, tan important, des de la darreria dels anys 1920, en la promoció de les avantguardes i d’on sorgí el grup Acció d’Art, del qual formà part.
La seva principal relació amb les arts gràfiques se centrà, des del 1933, en la revista “Nueva Cultura”, labor que continuà durant la guerra civil de 1936-39.
Fou catedràtic de dibuix a Palma de Mallorca.
(Tarragona, 8 gener 1956 – )
Artista plàstic d’origen nord-americà. Estudià als EUA i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
El més representatiu de la seva obra són les ambientacions, en les quals juga amb els valors espacials i amb efectes de llum i de perspectiva.
(Tarragona, vers 1445 – Alcover, Alt Camp, 11 abril 1530)
Bisbe d’Urgell (1472-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-30), president de la Generalitat (1482-85) i lloctinent de Catalunya (1521-23). Era fill del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Ingressà a l’orde benedictí. Hi exercí càrrecs diversos, com el d’abat de la Portella i el de prior de Gualter.
En 1472 fou nomenat bisbe d’Urgell. En 1497 col·laborà activament a la defensa contra els francesos de les fronteres de la seva diòcesi. Ferran II el Catòlic el féu conseller seu i governador del Principat. En 1515 obtingué l’arquebisbat de Tarragona. En 1517 hi convocà un concili provincial.
En 1521 fou nomenat, per l’emperador Carles V, primer lloctinent del Principat de Catalunya, nomenament que havia estat sol·licitat per les autoritats catalanes, sobretot pel Consell de Cent de Barcelona.
La seva governació fou inquietada per les falconades piràtiques a la costa catalana i per la guerra contra França. En 1522 rebé a Tarragona el papa Urbà VI, que hi embarcà cap a Itàlia. Cessà en el virregnat en 1523, i fou substituït per Antonio de Zúñiga, prior santjoanista de Castella.
En 1525 rebé a Tarragona el rei Francesc I de França, que havia caigut presoner a la batalla de Pavia. En aquella ocasió hagué de pagar dels seus cabals els sous endarrerits de la tropa d’escorta, que s’havia avalotat per les mesades pendents i amenaçava de posar en llibertat el captiu.
El mateix any de la seva mort es publicà, a Barcelona, el seu Ordinarium sacramentorum.
(Tarragona, 1862 – Bolívia, 1926)
Eclesiàstic i missioner. Ingressà a l’orde franciscà el 1883, i fou ordenat sacerdot el 1888.
A Bolívia es distingí extraordinàriament per la seva tasca missionera. Benet XV el nomenà bisbe titular de Catena (1919).
(Tarragona, segle XIX – 1888)
Eclesiàstic. Dirigí la biblioteca provincial tarragonina. Excel·lí com a predicador.
Fou l’encarregat de pronunciar el sermó a l’ocasió d’instal·lar el sepulcre de Jaume I a la catedral de Tarragona, el 1856.
Destacà per la seva tasca de recuperació de fons bibliogràfiques procedents de Poblet i d’altres establiments religiosos abandonats en aquella època.
(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.
Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).
Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.
L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.
El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.
Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort (Tarragona, segle XVIII – segle XIX) Argenter.
Dades dels Països Catalans 