(Ripoll, Ripollès, segle XVI – segle XIX)
Família d’armers, serrallers i forjadors. Foren uns dels més importants fabricants d’armes de foc catalans.
El Museu Etnogràfic de Ripoll en conserva nombroses peces, i alguna altra figura al catàleg del Musée de l’Armée de París.
(Tarragona, segle XVI)
Ball popular de parlament i jocós, propi de la confraria dels bastaixos i dels forners de la ciutat, que precedia, juntament amb molts altres, l’entrada solemne dels arquebisbes a la ciutat, la processó de Santa Tecla i les comitives de reis i grans personatges.
Les evolucions, molt simples, eren acompanyades d’una melodia reiteradament exposada per un violí, i ritmades, a més, amb un bombo. El parlament consistia en les queixes d’uns vells al batlle i al rector perquè, casats amb dones joves, despecegues i frívoles, el bon ordre de la casa, l’economia del marits i llur atenció personal n’era perjudicada.
Com en la major part dels balls populars de la Catalunya Nova, els trets de gràcia i cortesia n’eren absents; tots els papers, també els femenins, eren assumits per homes de la confraria, disfressats i alcofollats fins a la cosa grotesca; i també el parlament, del qual es conserven diferents versions, sempre poc o molt escatològiques i amb referències a la vida política local, era d’una comidicitat bufa.
Ha perdurat fins a l’època actual i ha estat afegida a les celebracions d’altres ciutats, com la de Valls.
(Catalunya, segle XVI)
Obra històrica, des dels temps primitius fins a la mort de Joan II el Sense Fe. Obra de Pere Miquel Carbonell, que hi treballà fins el 1513.
Constitueix en bona part una reacció violenta contra la crònica de Pere Tomic i la marcada afecció d’aquest envers les faules i les llegendes.
La seva principal novetat, escrit en un català marcadament llatinitzant i de molt pobres qualitats literàries, és d’haver aprofitat abans que ningú les notícies de les cròniques franceses que conegué a través d’autors italians.
En arribar als temps de Pere III el Cerimoniós (el seu preferit) transcriví gairebé literalment la crònica reial i la continuà amb informacions tretes de les cròniques dels seus tres immediats successors.
No foren editades fins el 1547, i obtingueren una notable difusió.
(Barcelona, segle XVI)
Pintor, matemàtic i poeta. Fill de Nicolau (I) de Credença.
Reparà probablement unes vidrieres de la catedral (1550) i de la casa de la ciutat (1551); és autor d’un mapa de les possessions de la Pia Almoina al terme de Garraf (1571) i contractà amb els consellers un plànol general de Barcelona (1586), desconegut.
Prengué part, amb una composició en castellà i una altra en català, al certamen en honor de la Immaculada (1580). Fou guadamassils per a la generalitat.
Cal no confondre’l amb una altre pintor homònim documentat el 1591.
El seu fill Jaume de Credença (Barcelona, segle XVI) fou també pintor, especialitzat en vidrieres artístiques.
(Nàpols, Itàlia, segle XV – Barcelona ?, segle XVI)
Pintor. Actiu a Barcelona des dels darrers anys del segle XV.
Pintà dos retaules per a l’església de Sant Just de Barcelona (1498) i per a Sitges (Sant Bartomeu i Santa Tecla, 1499), conservats en part. El 1509 el municipi li encarregà el retaule de l’església de Sant Sebastià malgrat l’oposició del pintor de la ciutat Gabriel Alemany.
Pintà uns altres retaules a les esglésies de Sant Francesc de Barcelona, Llinars i Solsona (1528) i, amb Antoni Rupit i Jaume Forner, el retaule d’Argentona (destruït el 1936).
El 1532 s’associà amb Henrique Fernandes i Pedro Nunhes (o Pere Nunyes) per acabar un retaule a Mataró i pintar per a la torre de Sant Joan (Sant Martí de Provençals) i Sant Genís de Vilassar.
El 1551 pintà un retaule per a Santa Maria del Mar, i el 1555, un altre per a la Casa de les Egipcíaques, a Barcelona.
Fou prohom en cap de la confraria dels freners (1551).
Fou el pare de Nicolau (II) de Credença.
(Catalunya ?, segle XIV – Illes Balears, segle XIX)
Llinatge noble mallorquí originari, sembla, del Principat (o potser de Sicília) i arrelat a Mallorca vers el 1343.
El primer de que hom té notícia fou Bernat Cotoner (Catalunya ?, segle XIV – Illes Balears, segle XIV) Noble. Comprà una gran alqueria a Valldemossa el 1363. El seu nét fou:
Nicolau Cotoner i Genovard (Illes Balears, segle XIV) Tingué tres fills, que foren els fundadors de les tres línies del llinatge:
Antoni Cotoner i Vall-llobar (Illes Balears, segle XVI) Cavaller. Ciutadà honrat i jurat de Mallorca, comissionat prop de Felip II per sol·licitar la creació de l’audiència de Mallorca (concedida el 1571) i armat cavaller pel rei el 1572. A partir d’ell començà a adquirir importància el llinatge. En fou fill seu:
Bernat Lluís Cotoner i Ballester (Palma de Mallorca, segle XVII – Sicília, Itàlia, 1641) Jurista. Ja vell, es féu eclesiàstic i arribà a ser canonge de la seu mallorquina, inquisidor de Sardenya, i encara després del Principat, regne de València i Aragó. Fou el pare de:
(Ribera Baixa, segle XVI – )
(o Honor de Corbera) Jurisdicció senyorial del segle XVI que comprenia el terme de Corbera de la Ribera, posseïda per la família Corbera.
A la fi del segle XVI passà als Gualbes, que es cognomenaren de Corbera, i al segle XVII, als Móra.
Fou reconeguda com a títol del regne el 1789 a favor de Manuel d’Antic i de Móra, a la mort del qual (1796) passà als de Ramon.
(Barcelona, segle XVI)
Mercader. Aportà capital per a l’expedició de Sebastià Cabot al riu de la Plata (1526) i el 1536 encapçalà els donatius ciutadans per a la construcció de l’edifici de la universitat de Barcelona amb una aportació de 500 lliures i una renda de 100 lliures anuals.
Amic d’Ignasi de Loiola, acollí els primers jesuïtes que s’establiren a Barcelona; el filòsof Rafael Mambla el cità entre les personalitats catalanes benefactores de les lletres (1540).
Parent del bisbe de Barcelona Jaume Caçador, fou diverses vegades procurador dels béns episcopals.
(Catalunya, segle XVI – Aragó, segle XVI)
Filla de Berenguer Arnau (VI) de Cervelló i germana de Berenguer Arnau (VII) i Felip (I), els quals moriren sense successió i l’herència passà a ella.
Fou marquesa de la Pobla de Castre, muller de Martín de Alagón y Espés, baró d’Alfajarín.
Pel matrimoni de la filla d’aquests, Margarida, amb Francesc de Montcada, marquès d’Aitona, l’herència Cervelló passà als Montcada.
(Catalunya, segle XVI – Constantinoble, Turquia, segle XVI)
Noble i militar. Participà a la batalla de Lepant (1572). Serví a Malta.
Nomenat capità del castell de Tunis el 1573, hi hagué d’afrontar moments crítics. Ocupava aquest càrrec el 1574, quan rebé ordres d’abandonar la defensa de la ciutat i replegar-se al fort de la Goleta, davant l’imminència d’un gran atac turc. Es negà a obeir, declarant que ell no habia fugit mai de l’enemic.
Iniciat l’atac a la plaça, el resistí amb un coratge temerari, tot i que posseïa efectius molt escassos. Prolongà la defensa fins que només li restaren trenta homes, amb els quals caigué presoner. Sembla que fou dut a Constantinoble, on moriria en captiveri.
Dades dels Països Catalans 