(Catalunya, segle XVI)
Escriptora. Dama de la cort de Germana de Foix.
Molt estimada i elogiada pel duc d’Alba, Fernando de Toledo. Mantingué correspondència literària, en llatí, amb humanistes com Lucio Marineo Siculo.
Li és atribuïda l’obra De saracenorum apud Hispaniam damnis.
(Sant Martí de Centelles, Osona, segle XI – Catalunya-Aragó, segle XVI)
Llinatge noble. Té l’origen en el senyoriu del castell de Centelles. En el regnat de Jaume I el Conqueridor una branca es va establir a València. Les dues branques, catalana i valenciana, mantingueren forts lligams de parentiu, i ambdues és van extingir al segle XVI.
Els Centelles valencians prengueren part en les lluites partidistes, i foren els caps del bàndol aristocràtic i filo-aragonès que des de l’any 1396 s’enfrontà amb els Soler. La lluita entre ambdós partits portà a l’organització de veritables exèrcits. Els Soler venceren els Centelles a la batalla de Llombai (1404).
En morir el rei Martí I l’Humà (1410), els Centelles seguiren una política antiurgellista i es posaren a favor de Ferran I d’Antequera. Ajudats per les tropes castellanes, venceren a Morvedre (1412) l’exèrcit urgellista comandat pel governador de València, Arnau Guillem de Bellera, i els seus aliats, els Vilaragut i els Soler.
(Catalunya, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial que a la fi del segle XVI pertanyia als Areny, senyors d’Altet i de Lluçà, i que passà als Erill, barons de l’Albi, als Cartellà, barons de Falgons, i als Ardena de Sabastida (cognomenats de Cervelló), els quals el 1681 la vengueren als Portolà.
Passà després als Rubalcava i als Vilallonga-Babau (cognomenats de Portolà).
Fou reconeguda com a títol del regne el 1801.
(Catalunya, segle XVI)
Bisbe d’Urgell (1561-71).
Erigit en defensor de la fe, actuà contra els hugonots que s’introduïen a Catalunya a través de la seva diòcesi, acció que li impedí d’assistir al Concili de Trento.
El 1566 encarregà al dominicà Pere Màrtir Coma d’escriure un manual per a sacerdots dins l’esperit de la contrareforma, el qual tingué una gran difusió.
(Vic ?, Osona, segle XVI – Catalunya, segle XVI)
Professor universitari.
Deixeble del llavors bisbe de Girona, Benet de Tocco, li dedicà la comèdia, escrita amb finalitat pedagògica, Sylva comoedia de vita et moribus, publicada a Barcelona el 1576 conjuntament amb un mètode de predir els dies.
(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)
Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.
El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.
Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.
Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:
Artau de Cardona i de Gonzaga (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.
Antònia de Cardona i de Gonzaga (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.
Foren oncles d’ambdós:
Hug de Cardona i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505) Noble. Morí en el setge de Gaeta.
Joan de Cardona i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512) Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.
(Catalunya, segle XVI)
Noble. Fill de Pere de Cardona i Enríquez i nét de Joan Ramon Folc IV de Cardona.
Fou nomenat governador de Catalunya (1543-93), com el seu pare. Tot seguit hagué de col·laborar amb el duc d’Alba a la defensa del Rosselló. Era nebot del duc Ferran I de Cardona i cosí de la duquessa Joana I de Cardona.
El 1564, a la fi del virregnat de García Álvarez de Toledo, s’encarregà de la persecució dels bandolers fins a l’arribada del nou virrei Diego Hurtado de Mendoza, príncep de Mèlito.
El 1570 tingué un paper destacat a la defensa del Rosselló contra els francesos. Devers el 1579 es trobava en forta discòrdia amb els consellers de Barcelona.
(Catalunya, segle XVI)
Filla d’Alfons d’Aragó i de Portugal i de Joana I de Cardona.
Per mort del seu germà Francesc, ella heretà el considerable patrimoni d’Alfons i, també, el vast conjunt de títols i possessions que corresponien a la seva mare. Per aquesta causa fou sempre anomenada Joana Folc de Cardona, usant, amb valor de composició al cognom, un segon nom amb molts precedents a la família.
Per aquest temps, els seus altres parents també s’anomenen Folc de Cardona, creant una deformació del cognom familiar, que esdevindrà definitiva.
Es casà amb Diego Fernández de Córdoba, definint ja un procés de descatalanització del seu llinatge.
(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Noble. Iniciador de la línia il·legítima dels barons de Sant Mori. Fill bastard del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell.
Contragué matrimoni amb Caterina de Rocabertí, la qual li aportà les baronies de Sant Mori, Vilaür, Bellcaire d’Empordà i la Tallada d’Empordà. Per aquest fet els descendents es cognominaren de Cardona i de Rocabertí.
Verges, Bellcaire i la Tallada retornaren a la corona el 1587.
Fou l’avi de Bernat de Cardona-Rocabertí i de Queralt.
(Barcelona, 1461 – segle XVI)
Arxiver. Era fill del famós Pere Miquel Carbonell i de Soler. El 1479, pels bons oficis del seu pare, entrà al servei de Gaspar d’Arinyó, secretari reial.
El 1483, per mandat del rei Ferran II el Catòlic, fou nomenat coarxiver, com a auxiliar del seu pare a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El mateix any fou nomenat també notari públic.
L’any següent entrà a l’esmentat Arxiu, on ajudà el seu pare i el substituí progressivament, sobretot des del 1510. A la mort d’aquell (1517), el succeí en virtut d’un antic privilegi reial lliurat al seu favor.
Ell obtingué un privilegi semblant per al seu fill Francesc Miquel Carbonell (Barcelona, segle XVI) Arxiver. Com el seu para i el seu avi, s’encarregà de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El 1519 rebé ja, de l’emperador Carles I, el privilegi de succeir el seu pare a les seves funcions a l’Arxiu Reial.
Dades dels Països Catalans 