(Felanitx, Mallorca, 4 octubre 1888 – Terrassa, Vallès Occidental, 11 febrer 1973)
Prevere i poeta. El 1914 es traslladà com a missioner al Perú, i el 1925 fou empresonat com a conseqüència d’un sermó a la catedral de Girona i hagué d’exiliar-se a Perpinyà.
El 1935 s’establí a Sant Feliu de Guíxols, i el 1937 tornà a Perpinyà. Es traslladà novament a Mallorca (1943), però recorregué diversos indrets de Catalunya.
Dels seus milers de versos se’n publicà una selecció el 1974.
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
(Barcelona, 1937 – 20 desembre 2017)
Historiador i sacerdot. Professor a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual fou degà (1973-79).
Ha publicat, entre altres estudis: Situació religiosa de Barcelona en el segle XVI (1970), El Seminari de Barcelona 1868-1982 (1983), L’Església de Barcelona en la crisi de l’antic règim 1808-1833 (1986).
Delegat episcopal d’ensenyament i catequesi de Barcelona (1973-81), ha desenvolupat també tasques ecumèniques.
(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Impressor, clergue i beneficiat de Cervera.
Consta que tingué impremta a Girona, i hi ha notícies d’obres sortides de les seves premses el 1501 (Cobles de Bernat Estruç), 1502 (Passió en llatí) i 1505 (citacions de literatura popular).
Estigué relacionat amb el cercle de l’impressor de Valladolid Diego Gumiel, i fou el llaç d’unió entre l’impressor provençal establert a Barcelona Carles Amorós i la impremta autòctona de Pere Posa.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 17 abril 1883 – Barcelona, 15 agost 1963)
Sacerdot i escriptor. Va fundar la Lliga del Bon Mot (1908) i emprà el pseudònim d’Ivon l’Escop.
Publicà La llengua catalana (1931) i La llengua de l’Església (1932), aplec documental per demostrar, a través dels decrets dels concilis de la Tarraconense, que cal usar la llengua catalana en els actes on sigui permesa la llengua vulgar.
Publicà també obres en castellà i L’exposició del dogma catòlic (1932), sèrie inacabada.
(Ulldemolins, Priorat, 26 setembre 1518 – Barcelona, 1590)
Eclesiàstic i arquitecte. Rector de Tivissa (Ribera d’Ebre).
Gran coneixedor de l’arquitectura italiana, contribuí eficaçment a la implantació del purisme renaixentista al Camp de Tarragona. En aquesta tasca col·laborà amb l’arquitecte Pere Blai.
Sembla que el 1580 projectà la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, i el 1582, amb Pere Blai, planejà l’església de la Selva del Camp, la primera netament renaixentista del Principat.
(Barcelona, 1561 – Madrid, 10 maig 1626)
Mestre del futur Felip IV de Catalunya. Fou un dels pocs de l’estament militar català de l’època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals.
Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d’aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d’obtenir ajuda.
Ordenat sacerdot, rebé l’abadia d’Alcalá la Real i l’administració de l’arquebisbat de Granada.
Deixà inèdits entre altres treballs un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d’Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.
(Flix, Ribera d’Ebre, 1826 – Clichy, França, 11 novembre 1887)
“el Capellà de Flix” Sacerdot i guerriller. Fou cap d’una guerrilla durant la tercera guerra carlina (1872-76).
Amb el grau de coronel participà a la campanya de Navarra (1876) i s’exilià a França, on exercí de sacerdot al cementiri de Clichy.
Manà afusellar gran nombre de liberals a la Tercera Guerra Carlina.
(Folgueroles, Osona, 17 maig 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 10 juny 1902)
Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.
Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.
Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).
L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.
El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).
La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.
Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.
La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).
Dades dels Països Catalans 