Arxiu d'etiquetes: Reus (nascuts a)

Iglésies i Fort, Josep

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 9 setembre 1902 – Barcelona, 18 novembre 1986)

Historiador, geògraf i escriptor. Cursà la carrera de dret i estudis de director d’empreses tèxtils a Barcelona. S’interessà per l’excursionisme i, posteriorment, per la geografia i la història. Fou fundador de la Societat Catalana de Geografia.

Entre la seva extensa producció investigadora destaquen els estudis demogràfics –Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI (1957), El fogatge de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV (1962), Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo XIX (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70), Estadístiques de població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974) i El fogatge de 1553 (dos volums), que conté la primera relació publicada de caps de casa-, edicions de geografies antigues –Pere Gil i la seva geografia de Catalunya (1949), Mateu Aymerich S. J. i la seva història geogràfica i natural de Catalunya (1949)-, estudis geogràfics –La realitat comarcal de Catalunya (1966), La divisió comarcal de Catalunya (1967), de la qual havia estat ponent (comarques tarragonines) el 1932, Elements de geografia (1938, amb Eduard Fontserè), també fou membre del consell de redacció de la Geografia de Catalunya (1960-74)-, estudis històrics –Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes en el siglo XVIII (1965), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1969), Pau Vila (1981)- i guies excursionistes sobre les terres tarragonines.

És autor també de novel·les, narracions i altres obres: La terra d’en Gallarí, La gerra d’ossos, Siurana, Saó de llegenda, Capta de fantasies i Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1979. El 1983 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1986, el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana.

Güell i Mercader, Josep

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 10 gener 1839 – 3 setembre 1905)

Periodista i polític. El 1859 fundà a Reus “El Eco del Centro de Lectura”, el 1860 el diari demòcrata “El Porvenir” i el 1862 l'”Àlbum d’Euterpe” (que passà a Barcelona el 1863 i a Madrid el 1864). Col·laborà també a la “Revista de Cataluña” i a “El Metrónomo”, de Barcelona. Anà a Madrid el 1864, on fou redactor de “La Democracia”, de Castelar. Tornà a Reus, on fundà i dirigí “La Redención del Pueblo” (1868 i 1871), òrgan ja del partit republicà federal.

El 1873 fou diputat a les corts per Reus i, a Madrid, dirigí “La Discusión”. El 1874, mort Clavé, dirigí un temps “El Eco de Euterpe”. Seguí Castelar els primers anys de la Restauració i el 1878 es féu càrrec d'”El Pueblo Español” de Madrid. Col·laborà també a “La Renaixença”, de la qual fou corresponsal a Madrid molts anys, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Ilustració Llevantina” i la revista “El Poble Català” (1905).

Fou un dels primers biògrafs de Marià Fortuny (Fortuny y sus cuadros, 1877, sèrie publicada a “El Eco del Centro de Lectura”). El 1883 publicà a Caracas Guzmán Blanco y su tiempo. Autor també d’El regionalismo de la nación (1889) i Coses de Reus (1900). Deixà inacabada una història de Reus. El 1922 seria publicat el seu estudi Evolución de la literatura dramática catalana.

Gomis i de Barbarà, Ramon

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 25 desembre 1946 – )

Endocrinòleg i dramaturg. Fundador i director de la companyia La Tartana (1969). El 1970 guanyà el premi Joan Santamaria amb Petita història d’un home qualsevol, quinze escenes ambientades a pagès (Baix Camp). El món de la gent de mar (Cambrils) quedà reflectit a Vermell de xaloc (1972) i l’ambient industrial dels afores de Reus, a Llumí d’or (1975), una trilogia emblemàtica del compromís social en consonància amb l’època.

Després d’onze anys allunyat de l’escenari, Gomis inicià una segona trilogia en què prengué més relleu el personatge: Capvespre al jard (1986), que Lluís Pasqual muntà al Teatre Lliure i que obtingué el premi Crítica Serra d’Or (1990); Al fil de la mar (1992), i El mercat de les delícies (1993). Ha conreat també la prosa de no-ficció amb Barques i fogons. La Frau (1990), Viatge a la Mar de la Frau (premi Narrativa Enciclopèdia Catalana 1992) o El Gabriel Ferrater de Reus (1997), una biografia del poeta.

La seva tasca científica es desenvolupà a la Universitat de Barcelona i a l’Hospital Clínic, com a cap de la secció de diabetis, i a l’Institut Pi i Sunyer d’Investigacions Biomèdiques. Fou professor convidat a la universitat lliure de Brussel·les (1982-84) i ha obtingut diversos guardons per la seva recerca mèdica.

Gaudí i Cornet, Antoni

81 Respostes

(Reus o Riudoms, Baix Camp, 25 juny 1852 – Barcelona, 10 juny 1926)

Arquitecte. Principal exponent del modernisme arquitectònic. Es va formar en l’ambient del romanticisme català, entusiasta de l’edat mitjana, i sota les influències de Riskin i Viollet-le-Duc. Després d’una primera etapa d’inquietuds cooperativistes i socials, començà a utilitzar elements àrabs, gòtics i barrocs. D’aquesta època (1883-1900) són la casa Vicens (1883-85), el palau Güell (1886-91), el palau episcopal d’Astorga (1887-93) i la casa dels Botines de Lleó (1891-93).

L’arquitecte del futur es basarà en la imitació de la natura, perquè és la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes. (Antoni Gaudí)

A partir del 1900 s’afirmà l’originalitat del seu llenguatge, amb la seva concepció global de l’arquitectura com l’íntima integració entre l’estructura i la decoració, l’harmonia entre interior i exterior, incorporant, al mateix temps, tot tipus d’arts aplicades. Tot això unit a un profund coneixement tècnic i a un gran rigor professional, com es veu en les seves originals solucions tècniques.

Algunes de les obres mestres de Gaudí pertanyent a aquest període: el parc Güell (1900-14), pensat a l’estil de les cases jardí angleses, és una gran extensió verda sobre la qual es traçaren galeries sostingudes per pilars inclinats de pedra natural en brut i amb un ús exuberant de mosaics de ceràmica i vidre, que constitueix un conjunt de composicions abstractes d’una gran força expressiva: la reforma de la casa Batlló (1904-06), amb una façana ondada, revestida de mosaics; l’església de la colònia Güell (1908-14); la casa Milà o la Pedrera (1906-10), bloc de formes orgàniques amb vores horitzontals rítmicament ondades, trepat per finestres que suggereixen les escultures posteriors de Moore.

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. (Antoni Gaudí i Cornet)

A partir del 1918 es dedicà en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família, iniciada el 1882. Home d’una profunda i íntima religiositat, buscà en aquesta obra la síntesi estructural i figurativa del seu llenguatge arquitectònic. Abans de morir (atropellat per un tramvia) pogué veure acabades la façana i una de les torres del Naixement.

Fortuny i Marsal, Marià

29 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)

Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.

El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.

La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).

En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.

Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.

Font i de Rubinat, Pau

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)

Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.

Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).

Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.

Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).

Fou germà seu Felip Font i de Rubinat  (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894)  Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.

Ferrater i Soler, Gabriel

6 Respostes

(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)

Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.

L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia.  Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).

Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.

Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.

Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).

Ferraté i Soler, Joan

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 25 novembre 1924 – Barcelona, 12 gener 2003)

Escriptor. Germà de Gabriel Ferrater. Llicenciat en llengües clàssiques a Barcelona, n’ensenyà a la universitat de Santiago de Cuba (1954-61) i a la d’Oriente, i de literatura espanyola i comparada a la d’Alberta (Canadà), tasca que compartí amb la direcció literària de l’editorial Seix Barral.

Ha escrit i publicat diverses obres d’assaig humanístic: Carles Riba, avui (1955), Teoría del poema (1957), La operación de leer (1962), Dinàmica de la poesía (1968), La primavera del poblet de J. Carner (1979), Apunts en net (1991), Papers sobre Josep Carner (1994), etc.

Traductor de l’anglès: Lectura de “La terra gastada”, de T.S. Eliot (1977), i del grec modern, com Líricos griegos arcaicos (1967) i de les poesies de Kavafis: Veinticinco poemas de Kavafis (1971), Vuitanta-vuit poemes de Kavafis (1975), del qual ha reunit la seva obra poètica personal en un Catàleg general (1987). També ha tingut cura de l’edició de la poesia completa d’Ausiàs Marc (1979).

La seva poesia és de tendència formalista i de continguts humanístics (Les taules de Marduk, 1970, i Llibre de Daniel, 1976). Ha recopilat en diversos volums l’obra pòstuma del seu germà.

Ferraté i Pascual, Gabriel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 3 març 1932 – Barcelona, 11 febrer 2024)

Enginyer industrial i perit agrícola. Catedràtic d’automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, posteriorment en fou director (1969-72). Rector de la Universitat Politècnica (1972-76), fou nomenat després director general d’universitats i investigació i més tard director general de política científica de la Generalitat de Catalunya.

En 1978, 1982, 1986 i 1990 fou elegit com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, càrrec en el qual romangué fins al 1994.

Professionalment s’ha especialitzat en el camp de l’automàtica i de la informàtica, on ha desenvolupat sistemes de regulació del trànsit.

Membre de diferents organismes internacionals (com la IFAC), director de l’Institut de Cibernètica i entre 1980-89 fou vice-president de la CIRIT. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Estivill i Rius, Assumpció

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1949 – )

Doctora en biblioteconomia. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona (1973), graduada per l’Escola de Bibliotecàries (1976) i doctora per la School of Library and Information Science de la universitat de Pittsburg (1990). El 1999 passà a la facultat de biblioteconomia i documentació de la Universitat de Barcelona, de la qual fou la primera degana.

És autora de L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (1992) i de nombrosos articles especialitzats. Membre de la Secció de Catalogació de la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques.