(Reus, Baix Camp, 13 abril 1889 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 27 novembre 1946)
Polític. Germà de Jaume, d’orientació política semblant a la seva.
Fou conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil (1937).
El 1939 s’exilià a França i, posteriorment, a Mèxic.
(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)
Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).
En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.
Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).
Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom.
Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.
(Reus, Baix Camp, 20 juliol 1900 – Barcelona, 24 octubre 1990)
Escriptor, llibreter i impressor. Impulsor del futurisme i l’avantguarda a Reus, fou editor de les revistes “La Columna de Foc” (1918) i “Reus, 1973” (1923), entre d’altres.
Publicà els opuscles El fruit d’una passió (1918), Cercant la pau del cor (1918), Fritz i Emma (1922), Buirac (1923), Llibre de Prades (1982), Antologia lírica de Santes Creus (1982), etc.
Pel seu catalanisme, fou desterrat fora de Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera. En la postguerra fou un dels primers a reprendre les edicions de llibres en català amb l’editorial Torrell de Reus.
La seva col·lecció de goigs, dels quals publicà alguns reculls (Goigs de Reus, 1974), és una de les més importants de Catalunya.
(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)
Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.
Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.
Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.
(Reus, Baix Camp, 27 gener 1899 – Barcelona, 27 febrer 1981)
Escultor. Format a Reus i a Barcelona, completà la formació a París i Londres. Adoptà l’estil noucentista en el vessant menys hel·lenístic i més inspirat en les formes egípcies i gregues arcaiques, com mostra la seva peça més característica, La gitana nua (1921).
Formà part del grup Els Evolucionistes d’ençà de la seva fundació, i exposà amb els components de Les Arts i els Artistes.
L’any 1939 s’instal·là a París, on treballà i residí fins que tornà a Barcelona el 1948. Posteriorment fixà la residència a Tarragona.
Conreà l’estatuària exempta, en algun cas policromada, i els baix relleu. Guanyà el gran premi d’escultura de la primera Biennal Hispanoamericana (1951). És autor dels relleus de la façana del monestir de Montserrat i del sarcòfag de l’abat Marcet.
(Reus, Baix Camp, 9 gener 1855 – Poblet, Conca de Barberà, 26 abril 1941)
Diplomàtic, escriptor i arqueòleg. Estudià la carrera de dret a Madrid, i es llicencià en dret civil i canònic el 1873. Des del 1875 fins al 1901, any en què dimití, es dedicà al servei consular i recorregué diversos països.
Es dedicà també al periodisme, i la seva bibliografia de temes jurídics, històrics, literaris i egiptològics és extensa; són de remarcar principalment els seus estudis sobre el monestir de Poblet. Fou, també, president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Comissió de Monuments i de la Societat Arqueològica de Tarragona; al capdavant del Patronat de Poblet des del 1930 endegà la restauració del monestir.
Formà diverses biblioteques, donades a la Biblioteca de Catalunya, al Col·legi d’Advocats, al monestir de Montserrat, a l’Arxiu de la Casa de l’Ardiaca, a Vilanova i la Geltrú i, principalment, a Poblet.
Escriví també Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888) i, de fet, restablí el contacte cultural entre l’Alguer i la resta de les terres de parla catalana. Altres obres seves són: Bibliografía española de Italia (1927-31) i Estudis pobletans (1925).
(Reus, Baix Camp, 24 març 1815 – Tortosa, Baix Ebre, 11 juny 1876)
Religiosa i fundadora de la congregació de germanes de Nostra Senyora del Consol. El 1841 ingressà a l’hospital de Reus per tenir cura de malalts i es féu germana de la caritat. Enviada, el 1849, a la Casa de Misericòrdia de Tortosa, hi fundà un col·legi el 1851, i el 1857, amb les germanes que habitaven amb ella, passà a l’obediència del bisbe i fundà la seva congregació.
El bisbe Benet Vilamitjana acceptà els seus vots perpetus (1869). La congregació rebé l’aprovació papal el 1901. Fundà una comunitat i un hospital a Castelló de la Plana (1859) i un noviciat i una casa mare a Tortosa (1860).
Fou beatificada per Pau VI el 1977 i canonitzada per Joan Pau II el 1988.
(Reus, Baix Camp, 13 juliol 1811 – Madrid, 27 maig 1877)
Metge, escriptor i polític liberal. Estudiant de medicina, ja de jove es dedicà a la política, terreny en què s’inicià amb les seves col·laboracions en “El Propagador de la Libertad” i “El Vapor”, on defensà el romanticisme liberal. Es va exiliar a París, i en tornar-ne fundà “La Joven España” (1838), primer diari republicà aparegut a Reus.
Després d’un nou exili a París, va ésser diputat per Reus, i després guanyà a Madrid la càtedra de medicina legal i exercí els càrrecs de governador i rector de la Universidad Central. S’esforçà per introduir les noves idees sobre la medicina en oposició a la ideologia mèdica oficial, polemitzà contra l’hipocratisme i és precursor de la psiquiatria a Espanya.
Entre el conjunt de la seva obra, constituïda per una sèrie de treballs mèdics, filosòfics i literaris, sobresurt La filosofía española (1858) i Tratado teórico y práctico de medicina legal y toxicología (1846). Conreà també el gènere narratiu, dins el qual excel·leix la novel·la El poeta y el banquero (1842), que defineix l’actitud d’aïllament de l’escriptor romàntic enfront de la societat burgesa en què viu, formada arran de la revolució industrial.
En llengua catalana publicà a “El Vapor” el poema Lo vot cumplert, reproduït més tard a l’antologia Los trobadors moderns, i Els records de la pàtria, on recull el tema fonamental del romanticisme i evoca el tema de l’Ubi Sunt. Publicà també novel·les històriques i estudis de lingüística.
En homenatge a ell es construí a Reus l’Institut Pere Mata (1897-1912), conjunt arquitectònic modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner.
Enllaç web: Institut Pere Mata
(Reus, Baix Camp, 1950 – )
Periodista. Professor d’EGB, llicenciat i doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a professor titular de comunicació audiovisual. Fou corresponsal de premsa a Reus, redactor en cap de Ràdio Reus (Cadena SER), director de les emissores de la SER a Tarragona, director general adjunt i, posteriorment, director general de Cadena Catalana – Radio España de Barcelona i director de Ràdio Barcelona (1989-2001) i les emissores de la SER a Catalunya.
Ha estat director de la col·lecció de llibres “Eines de Periodista”. En l’àmbit docent, fou vicedegà de la Facultat de Ciències de la Informació (UAB). A tingut diversos càrrecs en entitats relacionades amb la comunicació.
Ha publicat els llibres Les emissores comarcals a Catalunya (1982), Modelos de programación radiofónica (1984), i, en col·laboració, La radio: de la telegrafía sin hilos a los satélites (1985), Nuevos formatos de radio en USA (1995) i La ràdio a Catalunya (1996).
Fou distingit amb diversos premis professionals. L’any 2010 substituí Josep Carles Rius com a degà del Col·legi de Periodistes en ser elegida la seva candidatura Un col·legi per a tothom.
(Reus, Baix Camp, 5 juny 1850 – Barcelona, 21 gener 1929)
Escriptor. Important terratinent, es llicencià en dret. Influït per Zorrilla, publicà articles i obres literàries en castellà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber”, etc. Triomfà als Jocs Florals i fou un escriptor prolix. Fou proclamat Mestre en Gai Saber (1892).
Adscrit a un romanticisme sui generis, fou temptat per temes sentimentals i cavallerescos.
En poesia, publicà Crepúsculs, aubades i vesprades (1886), en col·laboració amb Francesc Bartrina, Sospirs (1867), Veus escampades (1870), Vibraciones (1874), Versos catalans (1893), Poemas castellanos (1896), etc.
En teatre escriví, La justicia de l’abat (1886) i La pena de mort (1888), i en col·laboració amb Pitarra, Lo primer amor (1884) i Cent mil duros (1887). Publicà també la novel·la històrica Lo caragirat (1877).
Una part de la seva obra ha restat inèdita.
Dades dels Països Catalans 