Arxiu d'etiquetes: Reus (nascuts a)

Calbó, Bernat

12 Respostes

(Mascalbó, Reus, Baix Camp, 1180 – Vic, Osona, 26 octubre 1243)

Eclesiàstic i sant. Cavaller descendent d’una família de repobladors del Camp de Tarragona. Estudià dret i fou assessor de la cúria arquebisbal de Tarragona.

Després d’una malaltia greu (1213), ingressà a l’orde cistercenc, al monestir de Santes Creus, on professà el 1215. Vers el 1220 en fou designat prior, i posteriorment abat perpetu (1226). El seu prestigi va atraure molts personatges importants a Santes Creus.

Impulsà la reforma del monestir i fou un dels promotors de l’expedició de conquesta de Mallorca, en la qual fou conseller d’alguns dels barons que acompanyaren el rei Jaume I el Conqueridor; molts d’ells foren enterrats al monestir.

Assistí als concilis de Lleida (1229) i de Tarragona (1230, 1239 i 1243). El 1231 renuncià al bisbat d’Elna, però l’any següent acceptà d’ésser inquisidor general contra els valdesos (1232), i el 1233 fou designat bisbe de Vic.

Mentre continuà fent vida comunitària amb alguns monjos del seu monestir, reforçà l’observança regular a la canongia vigatana i vetllà per la disciplina eclesiàstica. Pacificà els grups ciutadans enemistats amb l’actuació del seu predecessor, Guillem de Tavertet, i els bàndols del bisbat. Participà amb sant Ramon de Penyafort i Jaume I en la conquesta de València des del 1238.

Poc després de morir començà a ésser objecte de culte a Vic i a Santes Creus; després del concili de Trento fou introduït a Roma el procés de canonització. El culte fou confirmat per la Santa Seu el 1710. Hom en celebra la festa el 24 d’octubre.

Buenafuente i Moreno, Andreu

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 24 gener 1965 – )

Periodista i humorista. S’inicià a Ràdio Popular Reus-COPE el 1982. El 1983 passà a Ràdio Reus on, el 1988, creà el primer programa propi presentat en solitari El pot de la ràdio. El 1989 creà el programa El terrat i el 1990 començà les col·laboracions a Ràdio Barcelona, on entrà definitivament el 1991 amb una nova edició d’El terrat.

En premsa ha col·laborat en els diaris “Diario Español”, “Nou Diari” i “Reus Diari”.

En televisió ha intervingut en els programes de TV3 Tot per l’audiència (1993), Persones humanes (1994), com a col·laborador, i Sense títol (1995-96), Redacció de campanya (1995) i Sense títol 2 (1996-97), com a director.

Brocà i de Montagut, Guillem Maria de

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)

Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).

Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.

De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.

Bofarull i Mascaró, Pròsper de

12 Respostes

(Reus, Baix Camp, 31 agost 1777 – Barcelona, 29 desembre 1859)

Arxiver i historiador. Després d’estudiar filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i de doctorar-se a la d’Osca el 1798, va exercir d’advocat de la chancillería de Valladolid (1802).

En declarar-se la guerra del Francès s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs.

El 1814 va ser nomenat arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, institució que després va dirigir durant molts anys (des del 1818). Cal destacar-ne l’enorme tasca de classificació, atesa l’estat en que va trobar l’arxiu reial; el 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda, el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religioses extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l’arxiu de la Generalitat.

Va escriure nombroses treballs històrics, fonamentals per al moviment romàntic català, com Los condes de Barcelona vindicados (1836), i va dirigir la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1847-59), en 17 volums.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, entitat que va presidir quasi ininterrompudament des del 1822.

Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.

El succeí en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el seu fill, Manuel de Bofarull i de Sartorio.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

19 Respostes

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.

Aulèstia i Pijoan, Antoni

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 17 gener 1849 – Barcelona, 10 març 1908)

Escriptor i historiador. Formà part de La Jove Catalunya, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (de la qual fou president), de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1877) i, després, president de la de Llengua Catalana. Fou diverses vegades mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Col·laborà en el setmanari “Lo Gai Saber” i en la revista “La Renaixença”.

Escriví diversos estudis històrics com Notícia històrica dels catalans que intervingueren en lo descobriment d’Amèrica (1876), Quadros d’història catalana (1876) i deixà inèdit Les gestes del rei en Jaume en el Puig de Santa Maria. La seva Història de Catalunya (2 volums, 1887-89), continuada després per Ernest Moliné i Brasés (1922), contribuí com cap altra a divulgar els aspectes més interessants de la nostra història.

És també autor d’estudis sobre història de la literatura catalana, així com de nombrosos discursos i memòries d’entre les quals cal esmentar La tradició literària catalana en los segles XVII i XVIII (1873), Notícia general de la prosa catalana des de su aparició fins a terminar lo segle XVI (1874), Lo moviment literari català (1875-78), Barcelona. Ressenya històrica (1878), Andreu Balaguer i Merino, necrologia, Associació Catalanista 1883).

La major part dels articles i discursos foren reunits després de la seva mort en Estudis històrics, dos volums de la “Ilustració Catalana”. La seva biblioteca fou cedida a la de l’Institut d’Estudis Catalans.

Anguera i Nolla, Pere

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 18 novembre 1953 – 4 gener 2010)

Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme.

És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1987), A bodes em convides. Estudis d’història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), i director del volum 7è de l’obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996).

Aiguader i Miró, Jaume

6 Respostes

(Reus, Baix Camp, 24 juliol 1882 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 30 maig 1943)

Polític, metge i periodista. Germà d’Artemi.

Membre de la Unió Socialista de Catalunya, entrà posteriorment a formar part del grup de Macià, Estat Català, del directori del qual fou aviat membre (1924). Fou present en el pacte de Sant Sebastià (1930). Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya i fou elegit diputat a Corts per aquest grup de 1931 a 1936.

Fou alcalde de Barcelona (1931-33) i, començada la guerra civil, ministre sense cartera en el segon govern Largo Caballero (novembre 1936) i ministre de Treball i Assistència Social en el primer (maig 1937) i segon (abril 1938) govern Negrín. Dimití del segon govern, l’agost del mateix any, perquè creia que el govern republicà lesionava alguns drets de la Generalitat. Acabada la guerra, es retirà a França i passà després a Mèxic (1941), on morí.

Obres: Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni (1912), La fatiga obrera (1929), Amb Catalunya i per Catalunya (1930), Catalunya i la revolució (1931) i El problema de l’habitació obrera a Barcelona (1932). Fou director de “Monografies Mèdiques” (1926-37) i col·laborà en nombroses revistes.