(Cambrils, Baix Camp, 23 gener 1719 – Roma o Nàpols, Itàlia, segle XVIII)
Militar i eclesiàstic. Al servei del rei de Nàpols, Carles de Borbó, realitzà missions diplomàtiques a Madrid.
Ordenat sacerdot (1758), va escriure diverses obres de caire pietós i una sobre els santuaris de Catalunya (1775).
(Gandia, Safor, 28 octubre 1510 – Roma, Itàlia, 30 setembre 1572)
Primer marquès de Llombai. Lloctinent de Catalunya, duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús. Era fill de Joan de Borja i Enríquez i de Joana d’Aragó (filla d’Alfons d’Aragó, bastard de Ferran II).
A disset anys entrà al servei de Carles V, que li atorgà el títol de marquès de Llombai. Es casà amb Elionor de Castro, dama portuguesa, cambrera de l’emperadriu (1529).
El 1539 fou nomenat virrei de Catalunya. Durant el seu virregnat, fins al 1543, s’hagué de preocupar principalment del bandolerisme, de la defensa contra la pirateria i de reforçar la frontera francesa per la guerra amb aquest país.
Morta la seva muller, va ingressar als jesuïtes (1546), de la qual va ésser comissari general d’Espanya i de les Índies i elegit general el 1564. Fundà el Col·legi de Gandia, convertit després en la Universitat de Gandia, primer centre d’estudis superiors dels jesuïtes.
Fou canonitzat l’any 1671.
(Rocafort de Queralt, Conca de Barberà, segle XV – Barcelona, 1526)
Lul·lista. El seu nom veritable era Joan Malbec. Format a València a l’escola d’Alfons de Proaza -el qual li dedicà l’edició de la Nova logica de Ramon Llull-, ell mateix hi professà retòrica i poètica.
Com posa en evidència la seva notable biblioteca, era posseïdor d’una extensa formació filosòfica, especialment remarcable en la lògica nominalista.
Documentat a Barcelona des del 1521, hi ensenyà lògica, probablement als Estudis Generals, i doctrina lul·liana.
És autor d’una primera obra de Ramon Llull en català Blanquerna, precedida d’un pròleg, única obra original seva coneguda.
Llegà a l’escola lul·liana de Barcelona els seus manuscrits lul·lians.
(Riudoms, Baix Camp, 24 novembre 1620 – Roma, Itàlia, 11 setembre 1684)
Religiós i sant, de nom Miquel Gran. Morta la seva muller, el 1640 entrà al convent d’Escornalbou dels menors franciscans reformats, del qual passà, sempre llec, a Móra i a Terrassa.
El 1658 anà a Roma, on, a partir del 1662, inicià la fundació d’una sèrie de convents de recés, fins a constituir-ne un equip dit de La Riformella, que durà fins el 1900.
El 1906 fou beatificat; la seva festa se celebra a Tarragona, i, en l’orde franciscà, l’11 de setembre.
(Girona, 1194 – Haifa ?, Àfrica, 4 abril 1270)
Rabí de l’aljama de Girona i metge. De nom Mosé ben Nahman, fou anomenat també Nahmànides i, en sigla, RaMBaN. Es destacà com a filòsof talmudista i cabalista.
Prengué part en una controvèrsia pública (1263) amb cristians celebrada a Barcelona davant Jaume I el Conqueridor i Ramon de Penyafort. La part cristiana hi era representada pel dominicà convers Pau Cristià. Hom conserva d’aquesta disputa, en la qual ambdós contrincants es consideraren guanyadors, una versió llatina i una altra d’hebraica, aquesta escrita pel mateix Bonastruc.
Obligat a exiliar-se per les autoritats eclesiàstiques; després d’una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà a Palestina (1267).
Escriví nombrosos treballs sobre la Bíblia i i el Talmud, poesia cabalística (Tresor de la vida i Investigació) i sagrada i llibres didàctics (Epístola de la santedat, La llei de l’home).
(Barcelona, 1927 – juliol 1936)
Revista mensual. Fundada pel canonge Carles Cardó adreçada especialment al clericat dels Països Catalans.
Influí sobretot entre els sacerdots joves i contribuí a crear una nova concepció pastoral donant especialment una orientació per a les homilies; aportava també estudis teològics.
L’editorial, escrit sempre per Cardó, donava el to de la publicació, alt exponent d’un temps d’expansió religiosa.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1674 – Escornalbou, Baix Camp, 1729)
Menoret franciscà del col·legi seminari de missions d’Escornalbou (1702).
Per la seva fidelitat a l’arxiduc Carles III fou expulsat del país (1714) i treballà a Perpinyà, a Roma i a d’altres ciutats italianes. Retornà a Catalunya l’any 1723.
De l’estada a l’estranger deixà un Itinerari, fins avui no retrobat; també escriví una Exposició o declaració de la regla seràfica, igualment desconeguda. És interessant l’Índex indicum seu repertorium generale huius bibliothecae, enllestit el 1727, obra ordenada per matèries de predicació, amb la referència a les fonts que eren a l’abast a Escornalbou.
(Aragó, vers 1302 – Barcelona, 1348)
Religiosa. Filla del rei Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora (1321).
El rei intervingué per mitjà d’ella en el govern del monestir; Blanca es féu notar pel seu afany d’afavorir diverses amigues seves, membres de la noblesa.
L’afecte pel seu germà Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, la portà a promoure el trasllat del cadàver d’aquest a Sixena en circumstàncies novel·lesques, però les restes de l’infant foren retornades a la seu tarragonina.
Blanca deixà amb freqüència el seu monestir. Acabà renunciant al priorat i es retirà amb la seva germana Maria d’Aragó a Barcelona, on morí.
(Tortosa, Baix Ebre, 1642 – Reus, Baix Camp, 10 agost 1718)
Cronista. Religiós carmelità descalç (1661), fou professor de filosofia (1669) al col·legi carmelità de Lleida, del qual també fou rector (1676-79 i 1688-91), provincial de Catalunya (1658-88) i prior del convent de Barcelona.
És autor d’Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Joseph en el Principado de Cataluña (manuscrit), única font d’informació sobre la història de l’orde a Catalunya del 1586 al 1707.
(Tarragona, 1620 – 1672)
Poeta barroc. Fou canonge i arxiver de la seu tarragonina i escriví un Archiepiscopologio de Tarragona, fins el 1654.
La seva poesia, aplegada en el manuscrit Matalàs de tota llana i potser en el titulat Pancàrpia poètica, adoptà les formes i els temes molt diversos de l’estètica culterana.
Els poemes jocosos i escatològics són probablement influïts per Francesc Vicent Garcia.
Dades dels Països Catalans 