(Gràcia, Barcelona, 30 agost 1859 – Barcelona, 1926)
Arquitecte (1887). Fou ajudant d’Elies Rogent i professor de fusteria i mobles (1892).
Exercí alguns anys la secretaria a l’Escola de Llotja. Formà part de la primera junta directiva del FAD (1903).
Féu obres a Alella, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols (pla urbà, asil Sweis), Santa Perpètua de Mogoda (casa de la vila, 1892), entre d’altres.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1954 – Barcelona, desembre 2001)
Artista plàstic. Estudià a la Llotja de Barcelona (1973-78).
Des del 1989 fou professor de l’Escola Massana. Ha estat vinculat al col·lectiu d’artistes USQUAM.
La seva obra és desenvolupa dins l’àmbit escultòric, són inventaris d’objectes quotidians descontextualitzats, com els Objets Trouvés, com els mostrats a la Galeria des Archives de París (1992), o els seus Models d’ús, adreçats a persones concretes.
(Badalona, Barcelonès, 1926 – Barcelona, 21 agost 2015)
Professor i historiador. Deixeble de Vicens i Vives, col·laborà amb ell a “Índice Histórico Español” (1954-56).
Ha estat lector de català i de castellà a Liverpool, professor de geografia i història a la Universitat Laboral de Tarragona (1956-62) i, des del 1962, catedràtic d’institut.
Ha publicat Notes sobre la redacció de la crònica de Pere el Cerimoniós (1949-50) i Els primers jocs florals a Catalunya: Lleida, 31 de maig de 1338 (1957).
(l’Aleixar, Baix Camp, 6 juny 1773 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 26 agost 1851)
Eclesiàstic i polític. Professà a Montserrat, on estudià i on posteriorment ensenyà. Elegit abat de Montserrat (1814-17), reconstruí el monestir i reinstaura el culte i l’escolania.
Primer bisbe català en ocupar la mitra d’Urgell en els temps moderns (1827). Dirigí la Junta carlina del Principat abans que fos institucionalitzada pel pretendent.
Expulsat d’Espanya, s’establí a Montpeller (1835), de la junta carlina de la qual formà part juntament amb l’arquebisbe de Cuba i Joaquim de Sentmenat (després marquès de Sentmenat), mentre el canonge Canal, home de la seva confiança, presidia la junta corregimental d’Urgell, i el seu nebot, Josep Ignasi Dalmau i de Baquer, era secretari de la junta governativa de Catalunya.
Els andorrans li retiraren la qüestia per conservar la neutralitat, i la cediren al bisbe d’Albí. Alhora el govern espanyol prescindí d’ell en els convenis amb el síndic i el Consell General.
Es defensà cercant suport en el copríncep francès (memorial a Lluís Felip del 1841). Tornà a la Seu el 1848.
(Vic, Osona, 23 gener 1933 – 2 maig 2024)
Liturgista i historiador. Estudià a Vic i a París, i fou ordenat sacerdot el 1956.
Professor de la Facultat de Teologia de Barcelona, la seva obra d’investigador és dedicada a l’estudi dels còdexs i a l’edició de texts litúrgics primitius catalans, del segle VII al segle XV.
Són notables les seves edicions de texts inèdits de l’Oracional visigòtic tarragoní de Verona, dels Ordines pontificals de Narbona del segle IX passats a Catalunya i països d’influència, així com dels tropers-prosers conservats a Catalunya.
El 1978, mort Eduard Junyent, el succeí en la direcció del Museu i de l’Arxiu i la biblioteca Episcopal de Vic.
(Barcelona, 1951 – 30 maig 2020)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona on, anys després, exercí durant un temps com a professor.
S’inicià en l’art conceptual, però a partir del 1976 es dedicà ja definitivament a la pintura i participà en la mostra Per una crítica de la pintura a Barcelona, amb un grup d’artistes a l’entorn de la revista “Trama”. Amb aquests artistes, se situà dins del corrent anomenat pintura-pintura, que sorgí com a reacció del conceptualisme, de gran força a Catalunya, tot reivindicant la pràctica de la pintura.
Inicialment prevalgueren els aspectes teòrics, però a poc a poc aquests deixaren pas a la intuïció, i a la potenciació del gest i el color.
Entre les seves darreres exposicions sobresurten la realitzada a la galeria Maeght de París (1989) i a la galeria Salvador Riera de Barcelona, el 1992.
(Barcelona, 1947 – )
Historiador i historiògraf. Llicenciat a la Universitat de Barcelona en història general amb el treball Barcelona ante el reformismo ilustrado (1969), fou professor del departament de geografia d’aquella universitat entre el 1970 i el 1987.
Especialitzat en història urbana de la Barcelona dels segles XVIII i XIX i en teoria i història de les ciències socials, ha publicat diversos treballs, entre els quals El parc de la Ciutadella. Una visió històrica (1984; amb col·laboració), La unificació municipal del Pla de Barcelona, 1874-1897 (1997; amb col·laboració). Ha dirigit Exposició Universal de Barcelona. Llibre del Centenari, 1888-1988 i és coautor de 70 articles d’Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans (1979) i de 58 veus més del Diccionari d’Història de Catalunya, a les quals cal afegir els 11 articles de la sèrie, publicada a “L’Avenç”, Lectures d’historiografia catalana (1991-92).
Cap de programació de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (1994-99), des del 2000 fou responsable del Seminari d’Història de Barcelona, a més de coordinador dels congressos d’Història de Barcelona (1995, 1997 i 1999) i director de la revista “Barcelona Quaderns d’Història”, fundada el 1995.
(Barcelona, 1818 – Madrid, 13 gener 1886)
Músic. Germà d’Àngela. Fill d’un professor d’oboè italià establert a Barcelona.
A divuit anys guanyà la plaça d’oboè a l’orquestra del Teatre de la Santa Creu de Barcelona.
Fou músic major de regiments a Barcelona i a Madrid, ciutat on residí des del 1865, i on fou oboista de la capella Reial de Madrid i professor d’aquest instrument al conservatori de Madrid.
Escriví l’òpera Il proscrito di Altemburgo (1834) i una peça per a quatre orquestres (1852).
(Barcelona, 9 maig 1915 – 30 novembre 2007)
Metge. Llicenciat en farmàcia i medicina (1941), s’hi doctorà el 1950 i el 1945, respectivament, per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Deixeble del doctor Agustí Pedro i Pons des del 1939, treballà al laboratori de la seva càtedra en les reaccions de Takata i Weltman, i després en l’estudi de les proteïnes plasmàtiques. Passà al Laboratori Municipal del Parc, on col·laborà amb el doctor Pere González.
Ha estat cap del departament d’immunologia de l’hospital d’infecciosos de Barcelona. El 1958 i el 1962 dictà cursets a l’Argentina.
Ha publicat Proteínas plasmáticas (1964). En ingressar a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona llegí el treball La naturalesa i la significació bioquímica de la resposta dels anticossos.
(Barcelona, 1886 – 1965)
Fagotista. Fou solista a l’orquestra Pau Casals, a la del Liceu i a la Municipal de Barcelona.
Era professor de fagot als dos conservatoris oficials barcelonins.
