(Tarragona, 1751 – Madrid, 1830)
Metge. Fou cirurgià militar i de cambra de Carles III de Borbó i professor al Colegio de Cádiz.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals de Barcelona i de la junta de govern de la facultat de Barcelona. Ideà un seguit de llits i de cadires per als convalescents de fractures.
Publicà, entre altres obres professionals, Nuevas indagaciones sobre las fracturas de la rótula… (1795) i Disertación.
Defensà la unió dels estudis de medicina i cirurgia.
(Barcelona, 24 octubre 1893 – Buenos Aires, Argentina, 18 abril 1972)
Jurista i polític. Fou professor de dret del treball a la Universitat de Barcelona (1917-36), diputat a les corts del 1933 per la Lliga Catalana i fugaç conseller de treball del govern de la Generalitat (16-18 desembre 1935).
Assessor de la Junta de Burgos durant la guerra civil. Posteriorment s’exilià a l’Argentina.
Autor de Derecho español del trabajo (1936) i El sindicalismo como fenómeno social y problema jurídico (1958).
(Ulldecona, Montsià, 1537 – Saragossa, Aragó, 1595)
Humanista. Estudià filosofia amb Pere Joan Nunyes (1554), però es distancià més tard de les seves doctrines. El 1563 estudià dret a Itàlia i a París; a Roma, pres per la inquisició, restà borni.
Després d’una breu estada a Barcelona (1581) i dels intents (fracassats pel clima de repressió intel·lectual) de Nunyes i del bisbe de Tortosa Joan Baptista de Cardona de retenir-lo a la Universitat de València o en altres càrrecs, passà a Pàdua (1582).
A Ginebra es féu membre de l’Església Evangèlica italiana i hi ensenyà filosofia (1583-87), i posteriorment a Nimes (1587-88), Aurenja (1588-91) i Castres (1591-93).
Denunciat per unes disputes teològiques, es refugià a Bordeus (1593), però fou arrestat a Marmanda, Agenes (arran de la conversió al catolicisme d’Enric IV de França), i fou dut a la presó de la inquisició de Saragossa, on morí.
Fou amic dels humanistes i erudits més importants, amb els quals mantingué correspondència.
(Sevilla, Andalusia, 1936 – )
Arxivera i bibliotecària. Obtingué el títol de bibliotecària el 1956 i es llicencià en filologia catalana el 1983. El 1987 es diplomà en biblioteconomia i documentació i pertangué al cos d’arxivers de la Generalitat de Catalunya des del 1990.
Exercí a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona entre el 1970 i el 1986, a la secció de geografia, com a cap del servei d’informació bibliogràfica de la biblioteca general.
Des del 1986 fou cap de la Cartoteca de Catalunya i professora de tercer cicle del departament del geografia humana de la Universitat Autònoma de Barcelona i dels mestratge d’arxivística.
S’ha interessat per la cartografia històrica: Atlas de Barcelona. Siglos XVI-XX (1982), en col·laboració; Bibliografia geográfica de la ciudad de Barcelona (1973-78), catàleg de l’exposició Cartografia de Catalunya dels Segles XVII i XVIII (1986).
(Gra, Segarra, 1921 – Lleida ?, 13 setembre 1987)
Religiós jesuïta. Féu estudis de filosofia i teologia a Sant Cugat del Vallès.
Durant alguns anys fou professor al noviciat de l’orde establert a Raïmat, prop d’Alpicat (Segrià). Col·laborà a la revista lleidatana “Labor”.
Pronuncià bon nombre de conferències i tingué una intensa activitat als cercles religiosos de Lleida, que acabà ocasionant-li una topada que produí el seu allunyament de la diòcesi (1966).
És un dels autors del llibre col·lectiu Lleida, problema i realitat (1967).
(Igualada, Anoia, 1 gener 1899 – Barcelona, 4 maig 1980)
Metge. Estudià farmàcia (1918) i medicina (1924) a la Universitat de Barcelona.
Fou professor adjunt d’anatomia, i de patologia quirúrgica a Barcelona (1929-33).
Exiliat del 1939 al 1947, exercí a Manchester, on aconseguí un nou tipus d’empelt (empelt en tauler d’escacs); era soci fundador de la British Society of Plastic Surgery.
Fou un actiu col·laborador dels Congressos de Metges de Llengua Catalana i de la Societat Catalana de Biologia.
Excursionista, fou autor també de la descripció d’una nova via d’accés a la pica d’Estats (l’anomenada via Gabarró).
(Barcelona, 1 setembre 1882 – 11 juliol 1966)
Mezzo-soprano. Estudià cant, solfeig i piano a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb Lluís Millet i Joaquim Canals, i perfeccionà la seva tècnica amb E. Labán.
Debutà al Liceu el 1915. Inicià posteriorment una carrera de projecció internacional, amb actuacions a nombrosos països europeus i americans.
El 1934 finalitzà la seva activitat com a cantant i, fins al 1963 es dedicà a l’ensenyament a la càtedra de cant del Conservatori del Gran Teatre del Liceu.
(Barcelona, 1947 – )
Pintor. Es formà a Barcelona, on es llicencià en història de l’art.
La seva obra fou en un primer moment (1971-72) pròxima a la pintura minimal i posteriorment anà evolucionant cap a una major conceptualització.
Durant els anys 1980 la seva pintura esdevingué figurativa. Després compagina la pintura amb la docència a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, 17 gener 1947 – 25 setembre 2021)
Periodista. Fou professor de disseny i composició de premsa a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Format a diverses publicacions catalanes, fou fundador i primer director d’“El Periódico de Catalunya” el 1978, després d’un parèntesi a “El País”, el 1988 el tornà a dirigir.
Fou un dels encarregats de redactar el codi deontològic del periodisme català.
El 1998 passà a dirigir també l’edició en català d'”El Periódico de Catalunya”.
(Barbens, Pla d’Urgell, 20 desembre 1875 – Barcelona, 7 novembre 1920)
(Ramon Gener i Isant) Religiós caputxí (1891) i professor de filosofia i teologia.
Publicà una Introductio pathologica ad studium theologiae moralis pro confessoriis (1917) i unes altres obres sobre temes psicològico-morals, com també diversos articles a “Estudios Franciscanos”.
Dades dels Països Catalans 