Metge i bacteriòleg. Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona el 1872. Es dedicà també a la pintura de paisatges, a Tortosa. Inicià l’exercici de la medicina al Pla del Penedès, i el 1875 es traslladà a Tortosa. Practicà la cirurgia ocular, féu assaigs sobre electroteràpia i, a Barcelona, investigà les tècniques de Pasteur; resultat d’aquests estudis són Memorias sobre parasitismo bacteriano.
El seu domini de la fotografia li permeté de fixar els resultats dels seus cultius bacterians. El 1884, a l’hospital Phavo de Marsella, amb motiu d’una epidèmia de còlera, assajà tècniques que després aplicà a l’epidèmia de còlera del País Valencià (1885). Nomenat director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona (1886-1905) creà una vacuna antitífica i una d’antiràbica i el 1919 trobà la vacuna antialfa contra la tuberculosi.
Deixà un gran nombre de publicacions científiques, com Etiología del paludismo (1883), Nota sobre la vacunación contra el envenenamiento diftérico agudo experimental (1883), La inoculación preventiva contra el cólera morbo (1886, en col·laboració), Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva bacteriología de la tuberculosis… (1910), A propos du microbe de la rage (1911), Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna de esta enfermedad (1917), Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920, traduïda a l’anglès i al francès), etc.
Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.
Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.
Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.
“Apa” Pintor, crític i historiador de l’art. Germà de Francesc i Lluís. Artista prolífic, va popularitzar el pseudònim d’Apa, amb què signava les seves caricatures a les millors publicacions catalanes del primer terç del s XX, com “Cu-cut!”, “Picarol”, “Mirador” o “Papitu”, la qual també va dirigir (1909-10).
Com a escriptor, sovint amb el pseudònim de Joan Sacs, publicà entre altres el llibre de contes Vida i mort dels barcelonins (1929). Va exercir també la crítica d’art i va escriure diverses monografies sobre altres artistes com Benet i Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Joan Brull (1924), Soler i Rovirosa (1931) i Xavier Nogués (1929). També publicà La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), L’escultura catalana moderna (2 volums, 1926-28), El moble de la Xina (1927), De l’ensenyament de les Belles Arts (1932), així com també el llibre de dibuixos Kameraden (1917), de caricatures de la Primera Guerra Mundial.
Com a pintor conreà una tècnica neorealista d’acurada factura.
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
Escultor. Estudià dibuix i pintura (1941-50) i, al mateix temps, s’inicià en l’escultura pel seu compte, gènere cap al qual s’ha decantat. El 1962 féu la primera exposició individual. Impulsà el cicle d’exposicions Volta a Catalunya d’un escultor (1976-83).
Destaquen els nombrosos retrats i monuments dedicats a personatges il·lustres. Realitzà també la Nova verge de Meritxell, de Canillo (1980), i les sèries d’escultures que il·lustren poemes d’El caminant i el mar, de Salvador Espriu (1979-89) i Dotze senyes de Catalunya (1983), amb texts de Joan Fuster.
Esculpí també els retrats que decoren vuit dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell (1987), les peces monumentals Mataró (1991), L’abat Oliba (1993, a Montserrat), el Monument a l’11 de setembre de 1714 (1995, a Granollers) i el conjunt de petit format L’interludi dels bibelots (1993).
Ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma, entre altres ciutats, i ha conreat també el dibuix i la pintura.
Pintor. Membre fundador del grup Dau al Set (1948). Inicià la seva obra dins una atmòsfera surrealista i màgica a base de signes gairebé taquigràfics i símbols i imatges en un dens clima cromàtic; després evolucionà cap a un dibuix detallista i oníric. Cap al 1955 es decantà cap a informalisme i començà a experimentar amb els materials i introduí en els seus quadres signes esotèrics de gran força expressiva.
L’any 1960 preparà, per a Roger Planchon, els decorats i el vestuari del muntatge de l’obra de Brecht Terror i misèries del III Reich, i creà, també, una suite de personatges brechtians. L’any 1962 introduí en la seva obra el collage d’objectes naturals prèviament treballats i transformats per l’artista. Aquesta manera d’entendre el pop-art el dugué (1965) a una mena de realisme crític molt personal, que més endavant ha dirigit cap a una intencionalitat més lírica.
També ha fet les decoracions de Fando et Lys, d’Arrabal, i d’alguns ballets. En la dècada del 1970 evolucionà cap a una figuració efectista i plena de color, abandonant tot signe d’informalisme, i pintant amb freqüència retrats femenins. Ha realitzat també nombroses sèries de litografies.
Ha viscut a París, a Lió i, des del 1971, a Palafrugell, i ha exposat a Europa i Amèrica. El 1959 li fou atorgat el primer premi de pintura estrangera a la V Biennal de Säo Paulo, a on, el 1975, fou convidat d’honor. El desembre de 1991 i gener de 1992 al Palau Robert de Barcelona oferí una retrospectiva de la seva obra en la qual s’exposaren treballs dels darrers trenta-cinc anys.
El 1997 es va inaugurar a Barcelona la Pinacoteca Cuixart amb obres dels seus 40 anys de producció.
(o de la Mare de Déu dels Consellers) Retaule de Lluís Dalmau, que pintà per a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Fou contractat, el 1443, pels consellers, i signat i datat el 1445.
Se’n conserva la taula central, amb la Mare de Déu amb el nen Jesús a la falda, asseguda en ric serial, entre finestres amb claraboies; a banda i banda, imatges de santa Eulàlia i sant Andreu, amb grups d’àngels cantors, i als peus, els consellers agenollats, vestits de cerimònia i amb la semblança individual exigida en el contracte.
L’obra reflecteix les influències de la pintura flamenca: tècnica a l’oli, exactitud dels retrats, supressió del fons daurat del retaule, substituït per un paisatge. El bancal, amb figures i escuts, és perdut.
(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)
Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.
Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.
El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.
Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).
Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-
Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.
També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).
Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.
La seva germana Maria Cirici i Pellicer(Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.
Autor teatral, director d’escena, pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Es dedicà a la pintura i, sobretot, al cartellisme. Atret pel teatre, intentà de reunir diverses tendències artístiques en una experiència escènica. Renovador del teatre català, hi introduí les noves concepcions d’A. Antoine. Considerà en l’obra teatral la importància del director, al qual supedità els actors.
Com a autor teatral es va mantenir sempre dins els esquemes del modernisme, però amb un afany de renovació, que es fonamentava en la introducció de tendències simbolistes, que mirava de trencar amb la tradició del teatre realista en què es mantenia l’escena catalana. La seva primera obra, Nocturn (1896), unia la plàstica amb la literatura, els personatges eren abstraccions simbòliques d’un món irreal i impalpable. Seguiren Silenci (1897) i Misteri de dolor (1904), la seva millor peça, de concepció modernista, però amb tendència al naturalisme.
La resta roman en el corrent exposat en un principi: La culpable (1900), L’emigrant (1900), Blancafort (1901), La fi de Tomàs Reynald (1905), Les alegres comediantes (1913), Els pobres menestrals (1908) i La matinada (1910). Donzell qui cerca muller (1910), assaig de teatre poètic, fou de les ben acollides. Té, també, La pobra Berta (1901), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Hores d’amor i de tristesa (1918). Són importants les seves memòries Mitja vida de teatre (1960).
Figurà com a director artístic de la societat Barcinógrafo, en la qual dirigí cinc pel·lícules.
