(Barcelona, 21 setembre 1856 – 27 febrer 1924)
Maquetista de joies i col·leccionista d’art. Fill de Francesc Cabot i Ferrer, i germà de Joaquim.
Organitzà, com a membre de la Junta de Museus de Barcelona, algunes de les més grans exposicions artístiques de l’època.
Adquirí a Viena el Sant Jordi de Jaume Huguet, actualment al Museu d’Art de Catalunya. La col·lecció de vidres que a la seva mort deixà al Museu d’Arts Decoratives de Barcelona és una de les més importants d’Europa.
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 1895)
Argenter i orfebre. Obrí a Barcelona un establiment de joieria (1843).
Va dedicar-se a les joies tradicionals catalanes i especialment a la creació d’objectes religiosos (corona de la Mare de Déu de Montserrat -1881-, calze d’or de Pius IX, pectoral del bisbe Urquinaona, etc).
El seu establiment fou continuat pels seus fills Francesc Cabot i Rovira (Mataró, Maresme, 1848 – Barcelona, 1918), Emili i Joaquim.
(Barcelona, 1873 – Niça, França, 1964)
Dibuixant i joier. Fou un dels dibuixants més importants del modernisme català i participà en la primera exposició d’Els Quatre Gats, així com en diverses publicacions.
La seva obra més característica són les il·lustracions per al poema Boires Baixes (1902), de Josep M. Roviralta.
El 1900 s’establí a Niça com a joier.
(Catalunya ?, segle X – Barcelona, vers 1035)
Prestamista, orfebre i moneder d’origen jueu. establert a Barcelona.
Encunyà els primers mancusos de Barcelona coneguts, tot imitant els dinars andalusins d’or. En ells apareix inscrit en majúscules llatines el seu nom (BONHOM), dates equivalents als anys compresos entre el 1017 i el 1028 i un d’ells com a lloc d’encunyació, Madinat Barsinuna (“ciutat de Barcelona”) en caràcters cúfics.
Els documents esmenten entre el 1018 i el 1091 la circulació de mancusos de manu Bonohomine ebreo.
(Barcelona, 8 setembre 1863 – 2 juliol 1933)
Escultor i medallista. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona. Deixeble de Ll. Domènech i Montaner i Antoni M. Gallissà (1888), col·laborà amb els principals arquitectes modernistes.
Dotat d’un cert sensualisme i amb gran domini en el modelat del cos i els plecs de les robes, és un dels escultors més representatius del modernisme.
El seu estil es manifestà en els seus monuments a diversos poetes, al parc de la Ciutadella de Barcelona, i en l’abundant ornamentació escultòrica.
(Terrassa, Vallès Occidental, 7 maig 1911 – Barcelona, 17 juliol 1976)
Pintor i orfebre. Pare d’Emili Armengol i Abril. Fou membre del Centre Excursionista de Catalunya.
El 1931 va realitzar la seva primera exposició a Barcelona, a la Galeria Badrinas.
Com a joier, va realitzar diversos treballs, alguns d’ells en col·laboració amb altres artistes com Manolo Hugué i Jaume Mercadé i Queralt.
Algunes d’elles, com Penjoll i fermall i Cap de dona, es poden veure actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
(Catalunya, segle XIV – Girona ?, segle XIV)
Orfebre documentat a Girona.
El 1357 treballava, juntament amb Pere Berneç, en el retaule d’argent de la catedral de Girona, començat pel mestre Bartomeu el 1320.
(Barcelona, 10 octubre 1943 – 8 juny 2013)
Restaurador. Fill de Domènec Xarrié i Mirambell, al costat del qual es formà. Amplià estudis a Madrid, Roma i Suïssa.
Fou tècnic excedent dels Museus Municipals d’Art de Barcelona (1960-74) i professor de restauració a la facultat de belles arts de la Universitat de Barcelona (1969-86) i dels cursos de restauració de pintura mural de Sant Cugat del Vallès (1972-76).
Des del 1978 fou consultor de la UNESCO per als països de l’Amèrica del Sud (Brasil, Mèxic, Costa Rica, República Dominicana) i des del 1981 dirigí el Centre de Conservació i Restauració de Béns Culturals Mobles del Servei de Museus de la Generalitat de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Igualment, des del 1987 fou cap del Servei de Restauració.
Ha restaurat, entre altres, obres de Bernat Martorell, Picasso, Dalí, Miró i el Crist amb la Creu, d’El Greco (església de Sant Esteve, Olot).
(Valls, Alt Camp, 22 juliol 1889 – Barcelona, 26 abril 1967)
Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.
La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.
La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).
Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.
En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.
Obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Museu de Valls.
(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)
Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (1878-1946).
Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.
Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.
Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).
Dades dels Països Catalans 