Arxiu d'etiquetes: nobles

Mendoza y Sandoval, Diego Hurtado de

(Madrid, 13 octubre 1650 – Viena, Àustria, 14 juliol 1720)

Tercer comte de la Corzana. El 1697 fou nomenat capità general de Catalunya, nomenament que restà sense efecte, a causa de la greu annexió francesa de Catalunya i de la posterior negativa, per part de la generalitat i del Consell de Cent barceloní, de reconèixer-lo.

Sembla que, a causa de dificultats econòmiques i del seu ressentiment per la indiferència envers ell del govern de Felip V de Borbó, es passà, el 1702, al servei de Carles d’Àustria, i li foren confiscats els béns.

El 1706 entrà triomfalment a València, amb Carles III, el qual el designà per a formar part, indistintament, dels nous consells de guerra i de govern i el nomenà, abans de partir, lloctinent general de València, càrrec que exercí fins després de la rendició de la capital a l’exèrcit borbònic, el 8 de maig de 1707.

El 1711 s’embarcà, amb la seva família, amb el rei-arxiduc vers Viena.

Mendoza y Cárdenas, Francisco Hurtado de

(Castella ?, vers 1560 – Barcelona, 14 octubre 1615)

Segon marquès d’Almazán. Fou lloctinent general de Catalunya en la fase decisiva de la incubació de la crisi entre el Principat i la monarquia.

Hagué d’enfrontar-se al desgavell monetari i, sobretot, a l’augment constant del bandolerisme, que arribà a envair la pròpia administració del lloctinent, dividida en nyerros i cadells.

S’enemistà amb els consellers de Barcelona, que l’acusaven de deixar governar la seva muller i les seves filles.

Mediona, Guillem de -segle XIII-

(Catalunya, segle XIII)

Noble. Figurà al seguici i consell de Pere I el Catòlic el darrer temps del seu regnat.

Aquest pot ser l’homònim que bastants anys després, el 1229, participava a la conquesta de Mallorca. A la batalla de la serra de Portopí fou ferit per una pedra a la boca, i es retirà sagnant. Deturat pel rei Jaume I el Conqueridor, les paraules del monarca, no exemptes de sarcasme, el feren tornar a la lluita.

Segons la Crònica del Conqueridor, Guillem de Mediona era bon home d’armes, el qui junyia millor de tot Catalunya.

Mediona, Guillem de -segle XI-

(Santa Maria d’Oló, Moianès, segle X – Argençola, Anoia, 1034)

Magnat. Senyor d’extensos territoris que comprenien castells com el de Mediona i Clariana (Penedès).

Es preocupà de la repoblació de la comarca d’Anoia. Pels seus mèrits l’abat Oliba li concedí nous castells i terres.

El 1032 féu incursions per terra sarraïna i el 1034 fou objecte d’atacs de represàlia, centrats a la rodalia d’Anglesola, i morí lluitant-hi en contra.

Fou el pare de Ramon de Mediona.

Mediona, Asbert de

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Diplomàtic. Senyor de Pierola (1286) i d’altres indrets del Penedès.

Actuà d’ambaixador a França (1274) de part de l’infant Pere, i al Marroc (1293) de part de Jaume II el Just. Acompanyà Pere II el Gran a Perpinyà (1285) en l’expedició de captura contra Jaume II de Mallorca.

Intervingué al coll de Panissars contra els croats de Felip III de França i excel·lí en la defensa de Besalú. Juntament amb Conrad Llança (1285), acompanyà l’infant Alfons a l’expedició contra l’illa de Mallorca, d’on fou fet lloctinent (1286).

S’encarregà més tard de les negociacions diplomàtiques (1293) entre Jaume II de Catalunya i el soldà del Marroc. El 1309 acudí amb Jaume II a l’expedició contra Almeria.

Meca-Caçador-Cardona i de Beatrin, Antoni de

(Barcelona, 1726 – 1788)

Botànic i quart marquès de Ciutadilla.

Féu dessecat l’estany de Bellcaire.

Interessat per la botànica, cedí a la ciutat de Barcelona, en morir, terrenys per a la creació d’un jardí botànic.

Meca-Caçador i de Cartellà, Josep de

(Barcelona ?, segle XVII – segle XVIII)

Militar. Defensor de Barcelona, com a diputat militar de la Generalitat, a l’atac francès del 1697.

Felip V de Borbó el féu marquès de Ciutadilla (1702), però el 1705 es passà al bàndol austriacista.

L’arxiduc Carles el nomenà comte (1706) i marquès (1707).

El 1713 es refugià al seu castell de Castellar del Vallès, renunciant a la defensa de Barcelona, que creia inútil.

Mataplana, Hug (VIII) de

(Catalunya, segle XIII – 1321)

Baró de Mataplana. Fill i successor d’Hug (VII) de Mataplana i de Sibil·la I de Pallars.

Casat amb Berenguera. Morí sense descendència, abans que el seu pare, i per això desfilaren en la successió de Mataplana els seus germans, morts successivament, Arnau Roger, Ramon Roger, (Pere) Roger Bernat i Artau Roger de Mataplana.

Mataplana, Hug (VII) de

(Catalunya, segle XIII – 1328)

Noble. Fill de Ramon (II) d’Urtx, a la mort del qual (1297) heretà la baronia de Mataplana i la vall de Toses.

Fou comte de Pallars (Hug I de Pallars) pel seu casament amb la comtessa Sibil·la I.

Fou el pare d’Hug (VIII) de Mataplana.

Mataplana, Hug (V) de

(Gombrèn, Ripollès, segle XII – Portopí, Mallorca, 12 setembre 1229)

Senyor de Mataplana. Fill d’Hug IV  i de Guillema de Sales.

El 1218 assistí a les Corts que tractaven de posar pau a les lluites nobiliàries. Tanmateix ell participaria bastant a les següents. Fou un dels grans valedors del comte Nunyó Sanç de Rosselló a les bandositats d’aquell contra l’infant Ferran, l’oncle de Jaume I el Conqueridor.

Era casat amb Guillema de Cardona, filla del vescomte Guillem I i de Gueraua de Jorba.

El 1229 anà a Mallorca amb el seguici de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn. Com ell, morí lluitant a la davantera a la batalla de Portopí.

El seu fill i successor fou Hug VI de Mataplana.