(País Valencià, segle XVII – segle XVIII)
Militar austriacista. Tinent coronel del regiment dels Desemparats, defensa Barcelona l’11 de setembre.
Empresonat als castells d’Alacant, Pamplona i Segòvia, fou alliberat el 1725.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Alacant, 1448)
“el Barbut” Noble. Senyor de Moixent, Monòver, Xinosa, la Font de la Figuera, Pinet, Novelda i el castell de Mola. El 1405 comandà les naus del rei Martí I de Catalunya quan passà a Sicília, i per finançar l’expedició vengué la senyoria del lloc de Liçana (1412).
Serví Alfons IV el Magnànim a Nàpols com a majordom i conseller. Fou governador d’Oriola i tinent de l’infant Joan, rei de Navarra. En lluita a la frontera castellana, prengué i saquejà Almansa.
Es casà amb Brianda Cornell i de Luna, i després, amb Elionor de Boïl. Testà el 1448 i vinculà tots els seus béns, que fins aleshores havien restat lliures.
Fou el pare de:
Gaspar Maça de Liçana (País Valencià, segle XV) Germanastre de Pere (VI). Fou pare de:
Gaspar Maça de Liçana i Soler (País Valencià, segle XVI) Fou el pare de:
Joan Maça de Liçana (País Valencià, segle XVI) dit el de Callosa. Inicià un plet contra els Lladró de Vilanova per a la possessió dels béns que tenien dels Maça de Liçana i guanyà (1570) Moixent, Novelda i el castell de la Mola. El litigi continuà, però contra la seva filla:
Elfa Maça de Liçana i Maça de Liçana (País Valencià, segle XVI) Es casà amb Joan de Vall-llebrera, senyor d’Agost, i foren pares d’:
Elisabet Maça de Liçana (País Valencià, segle XVII – 1666) Muller de Francesc de Rocamora, primer comte de la Granja. El 1614 obtingué sentència definitiva a favor seu del plet iniciat pels Lladró de Vilanova, els quals, però, es quedaren Llutxent, Quatretonda, Benimaclet, Pinet, la Font de la Figuera, Terranova i Mandas. Alguns dels successors dels primers comtes de la Granja també es cognomenaren Maça de Liçana.
(País Valencià, segle XIV)
Cavaller. Era senyor de Moixent. Fou militar ardit i fidel servidor de Pere III de Cerimoniós. El 1354 anà amb ell a l’expedició a Sardenya. Lluità després a la guerra contra Castella.
Combatia al front valencià el 1357, a les ordres de l’infant Pere I d’Empúries, oncle del rei. El 1363 caigué presoner dels castellans, a Sogorb. Morí en el captiveri.
Deixà de poca edat un fill homònim. La seva muller Isabel Cornell, ja vídua, seria lloada a l’obra anònima Dispensació de la senyora de Moixent (1371).
Veure> Lloria (llinatge de nobles i militars, segles XIII-XVIII).
(Rosselló, vers 1340 – 1420)
(dit Ramon de Bages) Cavaller. Germà d’Hug. Era senyor de Bages de Rosselló i de Sant Joan de Pladecorts (Vallespir). Fou un dels millors capitans catalans del seu temps.
Prengué part, vers el 1366, en la guerra civil castellana, al costat dels Trastàmara, el 1374 intervingué en la defensa de Catalunya contra l’infant Jaume IV de Mallorca, el 1385 en la incursió contra les companyies mercenàries acampades a Durban, acompanyant l’infant Joan, del qual era conseller i algutzir, en 1389-90 en la defensa de Catalunya, envaïda per les tropes dels Armanyac, etc.
El 1392 acompanyà l’infant Martí, després rei, en l’expedició a Sicília. Caigué presoner el 1394, però fou alliberat aviat. El 1397 retornà a Catalunya, prop de Martí I l’Humà, del qual fou conseller i camarlenc.
El 1402 tornà a Sicília, amb tropes, per reforçar la posició de Martí I el Jove, després de la mort de la reina Maria I de Sicília. Prengué part, el 1403, en les parcialitats entre l’alta noblesa catalano-aragonesa a Sicília, a favor de Bernat IV de Cabrera. Detingué els càrrecs de conseller reial i mariscal de Sicília fins cap al 1405; després d’aquesta data retornà a Catalunya.
Durant l’interregne es decantà per la candidatura del comte Jaume II d’Urgell. Formà part de la comissió del parlament català que negocià la qüestió successòria amb el parlament aragonès.
Quan es produí l’alçament del comte d’Urgell, el 1413, es mantingué fidel al nou rei Ferran I d’Antequera, i participà en el setge de Balaguer. El rei premià la seva adhesió amb la donació del castell de Montmagastre (Noguera), confiscat al comte d’Urgell.
Havia augmentat, a més, el seu patrimoni amb el castell de Montclar (Berguedà) i el lloc de la Bastida (Rosselló), per donació de Joan I el Caçador, i amb el feu de Caltavuturo, a Sicília (venut el 1406), per donació de Martí I l’Humà. Posseïa també el castell de Montoriol d’Amunt (Rosselló) i la castellania del castell de Xàtiva, concedida pel rei Martí.
(País Valencià, després 1314 – València, 1355)
Fill de Jaume de Xèrica i de Beatriu de Lloria. Adoptà el cognom matern per raó d’haver heretat de la seva mare la baronia de Cocentaina i altres llocs dels Lloria.
Actuà com a coper en la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336). Acompanyà el rei a la campanya de Mallorca (1343). Lluità contra els nobles de la Unió a València (1347) i participà en la batalla de Mislata.
Combaté també contra l’infant Ferran, marquès de Tortosa, quan aquest volgué envair les terres d’Alacant. Fou intermediari en les aliances entre Aragó i Castella. A Sardenya, prengué part en el setge de l’Alguer (1354), però emmalaltí i hagué de tornar a València, on morí, sense successió legítima del seu matrimoni amb Maria de Cardona i d’Anglesola.
Deixà Cocentaina al seu germà Pere de Xèrica.
Tingué, amb Teresa del Puerto, un fill, Joan Alfons de Lloria (País Valencià, segle XIV) Fou legitimat el 1369. Es casà amb Constança de Mallorca, filla il·legítima del rei Jaume III de Mallorca.
(Barcelona ?, segle XVIII – Marsella ?, França, segle XIX)
Militar i polític. Fou membre de la diputació de Barcelona (1841), diputat a corts per Barcelona (1842) i president de la Junta Suprema de Vigilància Antiesparterista.
S’exilià a Marsella.
(Sicília, Itàlia, segle XIII)
Cavaller. Germà de Conrad i de Margarida. Fou un fidel servidor del rei Pere II el Gran.
Anà a l’expedició contra el nord de l’Àfrica i Sicília (1282) i contribuí eficaçment a la conquesta de Malta (1283) i Lípari en col·laboració amb Roger de Lloria. Fou nomenat lloctinent reial a Sicília.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – 1299)
Cavaller. Fou criat i educat a la cort de l’infant Pere i Constança de Sicília, juntament amb els seus germans, Manfred i Margarida, i amb Roger de Lloria, tots els quals havien vingut amb la reina.
Anà a Tunis com a ambaixador i poc després hi tornà (1278) com a almirall de l’estol català en defensa dels interessos d’Abú-Isac contra Al-Uatic. Fou procurador reial a València, i intervingué en l’aixecament dels sicilians contra els angevins (1282). Acompanyà Pere II el Gran al desafiament de Bordeus.
Alfons II el Franc (1285) li concedí nous càrrecs i prebendes, i, com a ambaixador per la qüestió del tractat d’Oleron, acudí (1287) davant el rei d’Anglaterra. Perdé els béns i càrrecs quan es decidí a oposar-se a la política de Jaume II el Just a Sicília. Morí en una batalla naval contra Jaume II.
Foren germans seus, Manfred i Margarida Llança.
(Lançon, Provença, 1675 – Vilafranca de Conflent, Conflent, 1735)
Militar. Durant la guerra de Successió lluità amb l’exèrcit d’Adrien de Noailles als setges de Puigcerdà (1707), Figueres (1709) i Girona (1710).
El 1712 establí un hospital militar a Vilafranca de Conflent i s’ocupà de fer restaurar les fortificacions de Montlluís.
Fou el pare de l’escriptor i advocat Pere Fermí de Lacroix.
Dades dels Països Catalans 