Arxiu d'etiquetes: militars

Abella, Ferrer d’ -varis bio-

Ferrer d’Abella  (Catalunya, segle XIV)  Militar. Documentat a la segona meitat del segle XIV. Participà en la campanya que tingué lloc el 1392 a fi de retornar Sicília a l’obediència de la reina Maria I. El rei Martí I l’Humà el nomenà de l’orde de la Corretja, que era de titular únic.

Ferrer d’Abella  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels testimonis que signaren el testament atorgat pel rei Pere II el Gran a port Fangós (boques de l’Ebre) el 3 de juny de 1282, ja a punt d’emprendre el monarca la gran expedició a Barbaria i a Sicília.

Abd Alläh -varis bio-

Abd Alläh  (Illes Balears, segle X – 1036)  Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.

Abd Alläh al-Balansï  (País Valencià ?, segle VIII – València, 823)  Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.

Abd Alläh al-Murtadä  (Illes Balears, segle XI – 1095)  Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.

Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les Illes. Fou destituït el 1208.

Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï  (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X)  Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.

Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya  (Illes Balears, segle XII – 1203)  Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.

Abd Alläh ibn ‘Iyäd  (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147)  Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.

Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya  (Illes Balears, segle XII – 1151/55)  Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.

Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr  (al-Andalus, segle VII – 714)  Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.

Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.

Abd al-Karim ibn Mugit

(al-Andalus, segle IX)

Hagib de la taifa de Còrdova. Per ordre d’Abd al-Rahman II de Còrdova, vers el 850, devastà els voltants de Barcelona i assetjà Girona sense poder-se’n emparar.

Abat, Manuel

(Barcelona, segle XVIII)

Cirurgia militar. Fou amic d’Andreu Piquer i Arrufat. Fou un dels primers a estudiar les malalties mentals.

Deixà inèdites una Opera médica (1772-79) i unes Conclusions médicas.

Abadia i Como, Francesc Xavier

(València, 1774 – ? , 1860)

Militar. Brigadier, nomenat cap de l’estat major de l’exèrcit de La Mancha per la Junta Central Suprema durant la guerra contra Napoleó. El 1808 es destacà al costat del general Reding durant la batalla de Bailén.

L’any següent, tal com feren d’altres caps militars i polítics de la insurrecció, es negà a pactar amb els negociadors napoleònics. Retirat a Cadis, fou nomenat mariscal de camp i ocupà durant alguns dies el ministeri de la Guerra. El 1812 organitzà l’exèrcit de Galícia.

A la tornada de Ferran VII de Borbó al poder, el 1814, fou nomenat tinent general i inspector de les tropes destinades a reprimir la insurrecció americana.

Abadal, Ramon d’

(Gurb, Osona, 1772 – Vic, Osona, 1855)

Militar. Es distingí lluitant contra els francesos, tant a l’anomenada Guerra Gran (1793) com a la resistència contra la invasió napoleònica.

Yndar, Ramon

(Catalunya, segle XIX)

Enginyer militar. El 1824, essent oficial de l’Estat Major de l’exèrcit a la plaça de Barcelona, publicà un estimable mapa del Principat.

Xicó, Joan

(Catalunya, segle XIII)

Peó de la host de Jaume I de Catalunya que conquerí Eivissa als sarraïns. Estava a les ordres de Guillem de Montgrí.

El 8 d’agost de 1235, assaltada la plaça, fou el primer que hi entrà combatent.

White, Carles

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Militar. Era de família anglesa. Fou governador de Barcelona.

Sobresortí en diverses accions durant la guerra contra la invasió napoleònica.

Weyler y Laviña, Fernando

(Madrid, 21 novembre 1808 – Palma de Mallorca, 27 maig 1879)

Metge militar, botànic i erudit. Es llicencià al Col·legi de Cirurgians de Barcelona (1829). El 1832 ingressà al cos de sanitat militar i participà en la primera guerra carlina. El 1837 fou destinat a l’hospital militar de Palma de Mallorca, exercí el càrrec de cap de sanitat militar de les Illes i va tenir una actuació destacada en les epidèmies de còlera (1864) i de febre groga (1871) a Barcelona.

Va escriure sobre medicina, botànica i història, d’entre les quals destaquen: Elementos de botánica (1843), el primer manual botànic publicat als Països Catalans (i a l’estat espanyol); Topografía físico-médica de las islas Baleares y en particular de la de Mallorca (1854), Historia orgánica de las fuerzas militares de Mallorca desde su conquista en 1229 hasta nuestros días (1862) i Raimundo Lulio juzgado por sí mismo (1866).

Fou el pare de Valerià Weyler i Nicolau.