Arxiu d'etiquetes: mecenes

Vila i Codina, Pere

2 Respostes

(les Oluges, Segarra, 1860 – Rosario de Santa Fe, Argentina, 26 juliol 1916)

Comerciant i filantrop. Sense instrucció, hagué de cercar feina a Barcelona (1875), i poc després emigrà a l’Argentina, on s’enriquí amb el comerç de cereals i s’instruí. S’establí a Rosario de Santa Fe, on creà importants plantacions.

En morir, féu diverses deixes a les Oluges, Cervera, Lleida i Barcelona per a l’instrucció d’infants. L’ajuntament de Barcelona creà, amb aquesta donació, el Grup Escolar Pere Vila (1920) i una biblioteca popular del mateix nom.

Patxot i Jubert, Rafael

7 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)

Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893)  Pianista que assolí èxits notables.

Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).

El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.

Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).

Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.

Òmnium Cultural

24 Respostes

(Barcelona, 11 juliol 1961 – )

Societat civil de mecenatge cultural. Constituïda sota la presidència de Fèlix Millet i Maristany, per tal d’aglutinar esforços i de potenciar mitjans per al redreçament de la cultura catalana, molt malparada després de la guerra civil del 1936-39.

Les seves activitats fonamentals han estat i són: prestar suport a l’Institut d’Estudis Catalans, promoure estudis històrics i literaris, maldar per l’ensenyament del català i en català a tots els nivells i capacitar professors en aquest sentit, dotar i coordinar l’adjudicació de premis literaris i científics, i, en general, promoure, coordinar o donar suport a accions encaminades a recuperar la normalitat lingüística i cultural del poble català.

Suspeses les seves activitats per ordre governativa el 1963, aconseguí de reprendre-les públicament al cap de quatre anys com a associació, la qual cosa li va permetré d’assolir una base més àmplia i popular de participació i d’actuació per tot Catalunya.

Té constituïdes una vintena de delegacions a les principals capitals de comarca, i dues més de funcionals: la Delegació d’Ensenyament del Català i el Secretariat dels Orfeons de Catalunya. El 1969 va instituir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb caràcter anual, i també el concurs d’ajuts de treball per a estudiosos. Ha intervingut activament en les campanyes populars i altres accions col·lectives de caire cultural i reivindicatives.

Enllaç web: Òmnium Cultural

Millet i Maristany, Fèlix

4 Respostes

(Barcelona, 29 desembre 1903 – 23 febrer 1967)

Polític, financer i mecenes. La seva actuació en el camp econòmic -i especialment en el de les assegurances- fou veritablement remarcable. Dirigí “El Matí”, durant la darrera etapa d’aquest diari catòlic, i col·laborà també a d’altres publicacions periòdiques. Es distingí com a gran organitzador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual havia d’ésser president.

A partir del 1939 fou un dels primers a ajudar com a mecenes la represa de la cultura catalana, a través de la Benèfica Minerva. El 1947 fou secretari general de la Comissió Abat Oliba. Després residí a Madrid i s’incorporà al món de les finances.

En retornar a Barcelona, fou president, des del 1951 fins a la seva mort, de l’Orfeó Català, que havia fundat el seu oncle Lluís Millet i Pagès. Impulsà obres culturals catalanes: Obra del Ballet Popular, Secretariat dels Orfeons de Catalunya, Esbart Verdaguer, etc, i fou el principal fundador i president d’Òmnium Cultural.

Maristany i Oliver, Pere Guerau

2 Respostes

(el Masnou, Maresme, 12 gener 1863 – Barcelona, 23 juliol 1927)

Industrial i mecenes. Es doctorà en ciències exactes i físico-químiques. Dedicat a l’exportació de vi, obrí un gran mercat per als vins catalans a l’Amèrica del Sud. Contribuí a la fundació de les escoles municipals i del Casino del Masnou.

Patrocinà l’edició de Las estatuas de Barcelona (1903), de B. Bassegoda i Amigó, la fundació de la càtedra Pere Grau, dels Estudis Universitaris Catalans, i el monument del segon misteri del rosari, de Montserrat (1903). Alfons XIII de Borbó el creà comte de Lavern (1911).

Recollí una bona col·lecció d’autògrafs de Verdaguer i col·laborà a l’adquisició de l’anomenat Cançoner de Saragossa, que cedí a la Biblioteca de Catalunya.

Güell i Bacigalupi, Eusebi

16 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1846 – 8 juliol 1918)

Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Cursà a Barcelona i a França estudis de dret, economia, política i ciències aplicades. El seu matrimoni amb la filla del marquès de Comillas uní dues de les famílies més representatives de la gran burgesia catalana del nou-cents. Fabricant de panes a Santa Coloma de Cervelló, en la Colònia Güell, fundà la companyia de ciments Asland.

Intervingué en política com a regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, i va presidir el Centre Català, fins que es va formar la Lliga Regionalista (1887).

Va patrocinar els Jocs Florals, i és sobretot recordat com a mecenes d’Antoni Gaudí, que li construí entre altres obres la capella de la Colònia Güell, el palau Güell, el parc Güell i El Capricho a Comilles (Cantàbria).

L’any 1918 rebé el títol de comte de Güell.

Fou el pare d’Isabel, Joan Antoni, Eusebi, Maria Lluïsa, Maria Cristina, Claudi, Santiago i Francesc Güell i López.

Ferrer-Vidal i Soler, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 13 novembre 1861 – 15 juny 1936)

Economista, industrial i polític. Fill de Josep Ferrer i Vidal, i germà del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a “La Renaixença” (edità la “Biblioteca Clàssica Catalana”), però es decantà per la col·laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí en 1904-36.

El 1898 dirigí la Junta Regional d’adhesions al programa del general Polavieja. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. Participà, el 1915, en el cicle de conferències muntat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caire benèfic. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

És autor, entre d’altres obres, de Reseña histórica del trabajo industrial en Cataluña, Necesidad de la harmonia entre los adelantos del orden físico y los actos morales del hombre, Los grandes inventos del presente siglo, Influencia de la novela en las costumbres, Comentario de los capítulos LX y LXI de la segunda parte del “Quijote” i Biografia de Cervantes.

Ferrer i Moncho, Vicenç

1 Resposta

(Barcelona, 9 abril 1920 – Anantapur, Índia, 19 juny 2009)

Filantrop i cooperant. Estudià dret i a 24 anys ingressà a la Companyia de Jesús. El 1952 s’incorporà a missions a Bombai, on estudià teologia, i el 1956 fou ordenat sacerdot.

Des del 1964 inicià una important tasca humanitària a l’Índia, on lluità contra el sistema de castes i reclamà la dignitat humana dels anomenats intocables. Aquest fet li provocà l’enfrontament amb el govern de l’estat de Mahäräshtra, que en sol·licità l’expulsió del país.

El 1968 fou proposat com a premi Nobel de la Pau. El 1969 deixà l’Índia, on fou posteriorment readmès gràcies a la intervenció d’Indira Gandhi i a les mobilitzacions populars de suport.

El 1970 deixà la Companyia de Jesús i començà a treballar al districte d’Anantapur amb un grup de voluntaris laics, i, a través de la fundació que porta el seu nom, continuà aplicant el seu model de desenvolupament econòmic, que entre el 1970 i el 1974 permeté la construcció de 4.000 pous.

El 1998 rebé el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia i el 2008 fou elegit Català de l’Any.

Esteve i Seguí, Josep

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 7 octubre 1873 – 4 octubre 1927)

Farmacèutic i escriptor folklorista. Durant trenta anys regentà l’antiga farmàcia Esteve, a la rebotiga de la qual es reunia el bo i millor de la intel·lectualitat manresana. Fou fundador i primer president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905), dirigí el butlletí de l’entitat, on publicà una interessant Permiologia de la comarca.

Fundador i directiu de l’Orfeó Manresà (1901), de l’Esbart Manresà de Dansaires (1909) i del diari “Bages-Ciutat”. Fou col·laborador, a Manresa, de l’Institut d’Estudis Catalans, i publicà articles de geografia comarcal i de folklore en diverses publicacions locals i de Barcelona.

Millet i Pagès, Lluís

35 Respostes

(el Masnou, Maresme, 18 abril 1867 – Barcelona, 7 desembre 1941)

Músic. Germà de Salvador i deixeble de Josep Rodoreda, Carles G. Vidiella i Felip Pedrell. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès, i va fundar amb Amadeu Vives l’Orfeó Català (1891) i dos anys més tard ambdós foren nomenats directors perpetus.

Fou catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal (1896) de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí des de l’any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou mestre; també ho fou de l’escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la “Revista Musical Catalana”.

Impulsà el cant popular religiós i revalorà la polifonia sagrada del segle XVI. Consagrà la seva vida a l’Orfeó Català, que dirigí en l’estrena d’una gran quantitat d’obres cabdals de la música universal.

La seva producció coral és d’una gran qualitat: El cant de la Senyera, amb lletra de Joan Maragall, Choral, Jovenívola, Himne. Compongué també Cants espirituals per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15), entre ells el popular Via Crucis, Pregària a la Verge del Remei, Salve Regina (1913) i nombrosos càntics i cançons. Escriví dues obres simfòniques: Ègloga i Catalanesques (1891).

Publicà El cant popular religiós (1912), L’Art i la Moral (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles a la “Revista Musical Catalana”. Molts dels escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).

Fou el pare de Lluís Maria Millet i Millet.