(Santa Maria de Besora, Osona, segle XIII – segle XIV)
Família de vicaris o veguers dels comtes de Besalú al castell de Besora. El primer conegut és Ermemir de Besora.
El llinatge s’extingí el segle XIV, i l’herència recaigué en els Descatllar, que foren creats marquesos de Besora.
(Bassegoda, Alt Empordà, segle XIX – Barcelona, segle XX)
Família d’arquitectes i escriptors.
Procedent del poble de Bassegoda i establerts a Barcelona al començament del segle XIX, com a paletes.
Fou iniciada pels germans:
Pere Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1817 – Barcelona, 1908) Mestre d’obres i contractista. Fou autor de la casa de Ròmul Bosch i Alsina i de la de davant la Companyia Telefònica, totes dues a la plaça de Catalunya.
Josep Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1820 – Barcelona, 1914) Paleta.
Bonaventura Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Emporda, 1822 – Barcelona, 1889) Paleta. Fou el pare de Bonaventura, Joaquim i Ramon-Enric Bassegoda i Amigó.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Família de pintors i dauradors.
Localitzada a les comarques de Vic i de Ripoll, es desconeixen la major part dels seus membres, ja que firmaven les obres només amb el nom de família: los Basil.
D’entre els que se’n té notícia destaquen:
Francesc Basil (Vic, Osona, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Pintor. En 1686 començà a pintar cinc teles per a la capella de Sant Bernat de la seu vigatana. Les enllestí l’any següent. També féu obres per a d’altres temples, com els de Sant Joan de les Abadesses i el de Sant Feliu de Torelló.
Felip Basil (Catalunya, segle XVIII) Pintor. Pintà quadres per al santuari dels Horts, a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), i daurà (1790) el retaule major del santuari de Puig-l’agulla (Osona).
(Catalunya, 1126 – 1336)
Casal vescomtal, fundat per Pere Udalard.
Venut el 1280 al rei Pere II el Gran, i, després de diverses donacions, el domini fou vinculat a la corona catalano-aragonesa el 1336 per Pere III el Cerimoniós i adjudicat definitivament a Bernat IV de Cabrera el 1381.
(Catalunya, 878 – 1410)
Llinatge dels comtes de Barcelona i després reis de Catalunya i d’Aragó. Regí durant més de cinc-cents anys la vida de la Corona catalano-aragonesa.
Iniciat per Guifré I el Pelós, nét de Bel·ló, comte de Carcassona, que el 878 fou investit comte de Barcelona-Girona–Besalú per Lluís el Tartamut.
Més tard, el 985, el comte Borrell II decidí de trencar el lligam de vassallatge que mantenia amb el rei franc Hug Capell i proclamà l’autonomia del comtat de Barcelona -fet que la història moderna considera el primer pas de la nacionalitat catalana i que el 1985 donà peu a la celebració del mil·lenari de Catalunya-.
Ramon Berenguer IV, per matrimoni amb Peronella, hereva de Ramir II, uní el govern dels seus comtats al regne d’Aragó. El seu fill Alfons I el Cast esdevingué comte de Barcelona a la mort del seu pare (1162) i rei d’Aragó per renúncia de la seva mare (1163).
El llinatge s’extingí, per línia masculina directa, el 1410 amb la mort de Martí I de Catalunya, dit l’Humà.
Vall que davalla del massís del Montsent fins a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, vora Rialb. És drenada pels afluents del riu de Sant Antoni, d’oest a est es dirigeix el riu de Pamano. Comprèn els pobles de Llessui, cap de la vall, Saurí, Altron, Sorre, Bernui, Caregue i Escàs.
El centre de la vall havia estat, des del segle X, el castell de Torena, foren importants també els castells de la Torre, vinculat els segles XI i XII a la família Àssua, i el de Malavella. Amb el nom de quarter d’Àssua era conegut un dels quarters del vescomtat de Castellbó des del segle XV.
Són interessants les esglésies romàniques de Sant Pere de Llessui, de Santa Maria de Bernui i de Sant Esteve de Menauri i el santuari de la Mare de Déu de la Muntanya.
La transformació de Llessui en centre d’esports d’hivern ha donat un nou impuls a l’economia, limitada fins no fa gaire a la ramaderia i a una agricultura precària.
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Família de l’estament militar. Amb domini sobre les baronies d’Anglesola i de Bellpuig, el vescomtat de Vilamur i altres possessions a Aragó. Els primers Anglesola col·laboraren amb Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV de Barcelona en la conquesta de la vall del Segre.
Diversos membres de la família intervingueren activament en el període de crisi successòria al comtat d’Urgell, en prestar suport a les pretensions de la casa de Cabrera, enfrontada amb Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran, que volien annexionar el comtat a la corona. Després de la victòria de Pere II sobre els nobles coalitzats (Balaguer, 1280), els Anglesola es convertiren en fidels aliats de la corona.
Tres són les línies que es formaren de l’esmentada família: la dels senyors de la baronia d’Anglesola, de la qual sortí la branca dels senyors de Miralcamp i de Mollerussa; la línia dels senyors de la baronia de Bellpuig, de la qual sortí la branca dels senyors de Butsènit i de Vila-sana; i la línia dels senyors de Vallbona.
Joan Alemany (Catalunya, segle XIV – Barcelona, segle XV) Pintor. Establert a la ciutat comtal, on ja treballava en 1395. És el primer pintor conegut d’aquesta gran família d’artistes barcelonins.
Tomàs Alemany (Barcelona ?, segle XV – Barcelona, 1449) Pintor. Fou pintor de la ciutat de Barcelona. Fou el seu fill i successor:
Gabriel (I) Alemany (Barcelona, segle XV) Pintor. Fou el membre més destacat d’aquesta família de pintors. El 1490 contractà la pintura d’un retaule per a l’església de Sant Miquel de Barcelona. És citat, però, especialment en relació amb treballs municipals de caire més decoratiu que no pas artístic (fou nomenat pintor de la ciutat el 1450), activitat principal que heretà el seu fill:
Gabriel (II) Alemany (Barcelona, segle XV – abans 1547) Pintor. Fou també pintor de la ciutat, càrrec vinculat per molts anys a la família.
(Cervera, Segarra, segle XVI)
Llinatge d’artistes pintors. Cobreix gairebé tot el segle i forma una escola local amb col·laboració d’altres pintors de la localitat o de fora.
Dedicats a la pintura de retaules, penons de confraria, escuts, adobaments de vidrieres i moltes altres obres decoratives en les quals ajunten la tradició gòtica i les novetats renaixentistes.
El primer membre fou Pere Alegret. Un altre membre fou Cristòfol Alegret (Cervera, Segarra, segle XVI) Pintor. Apareix documentat el 1568.
(Pallars Jussà, segle XII – )
Jurisdicció senyorial creada el s XII. Comprenia Abella de la Conca, amb el castell baronal i els llocs de la Torre d’Eroles, Bóixols, la Rua i Sant Romà d’Abella.
La família dels Abella, que en tenia la jurisdicció, intervingué sovint en la política catalana dels segles XIII-XV.
A mitjan segle XVII fou adquirida per Rafael de Sobirà, governador de la Vall d’Aran; el 1817 fou confirmada com a títol del regne.
Dades dels Països Catalans 