(Barcelona, 9 gener 1744 – Palerm, Itàlia, 19 maig 1816)
Apologista i crític. Jesuïta (1759).
Se n’anà a Itàlia amb motiu de l’expulsió d’Espanya del seu orde (1767) i residí a diverses ciutats. Ordenat sacerdot, fou professor d’història eclesiàstica.
Escriví nombrosos llibres, molts inèdits. De les obres publicades, una treintena, la majoria són de caràcter apologètic contra el jansenisme, l’enciclopedisme i la Revolució francesa.
(Catalunya, segle X – Roma ?, Itàlia, segle X)
Bisbe intrús d’Osona. Consagrat a Auch (França) en 971.
S’oposà al bisbe Fruja, consagrat a més just títol a la seu metropolitana de Narbona. Fruja fou confirmar al càrrec arran del seu viatge a Roma (978).
Guadald no desistí tanmateix de les seves pretensions. En un dels avalots provocats per ell morí Fruja, devers el 992. La qüestió continuà en tot cas sense resoldre’s.
A Narbona fou nomenat nou bisbe Arnulf, que encara seria inquietat per Guadald, fins que aquest fou explícitament deposat a Roma, en 998.
(Riudoms, Baix Camp, 1620 – Roma, Itàlia, 1724)
Beat i frare franciscà. Durant algun temps féu vida d’ermità a Sant Llorenç del Munt.
Fundà a Roma el convent de Sant Miquel.
Fou beatificat. La seva diada és el 11 de setembre.
(Catalunya ?, segle XVI – Roma ?, Itàlia, segle XVI)
Traductor. Secretari de l’ambaixada hispànica a Roma.
Traduí al català les obres del jesuïta Petrus Canisius i de l’arquebisbe de València Martín Pérez de Ayala Summa de la doctrina cristiana i Breu compendi per examinar la consciència, respectivament, ambdues publicades a Barcelona el 1579.
(Tarragona, segle XVI – Itàlia, segle XVI)
Geògraf (conegut també per Jeroni Girau). Fou cosmògraf de Carles V i és autor de diverses obres geogràfiques i de cosmografia, entre les quals destaca una geografia universal, amb especial dedicació al Nou Món, titulada Dos libros de cosmografía, reeditada a Venècia el 1552 i el 1570, i a Milà el 1556.
Corregí i ordenà una versió castellana del tractat de geometria pràctica del matemàtic francès Oronie Fine Protomathesis, que precedí d’un llarg pròleg, dirigit al futur Felip II, amb un elogi de les ciències (1553).
Morí a Itàlia, on fou enviat en missió diplomàtica per Carles V.
(Balaguer, Noguera, 1711 – Roma, Itàlia, 1781)
Filòsof i teòleg. Jesuïta (1726). Professor a Gandia i a Girona.
Se n’anà a Itàlia abans de l’expulsió de l’orde. Mantingué correspondència amb Gregori Maians i amb Daniel Finestres.
Va escriure les obres Theologia dogmatico-scholastica (1767-77, en sis volums) i Scholastica vindicata (1766).
(Barcelona, vers 1450 – Nàpols, Itàlia, 1514)
Humanista i poeta en llengua italiana. Conegut amb el nom d’Il Cariteo.
Vers el 1468 anà a la cort de Nàpols i fou acollit a l’Accademia Pontaniana. El 1486 fou nomenat conservador del segell reial, i després (1495) fou secretari de Ferran II de Nàpols.
Mort el rei i caigut el regne a mans franceses, se n’anà a Roma. Tornà quan Gonzalo de Córdoba el féu governador de Nola.
Escriví versos amorosos i polítics: Endimione (1506), d’un gran rigor formal i reeixida manifestació de la poètica petrarquista. Alhora hi evocà les lluites polítiques i els records de la seva Barcelona nadiua.
(Montferri, Alt Camp, 1715 – Faenza, Itàlia, 1782)
Religiós jesuïta. Residí a l’Argentina molt de temps. En passà bona part a les missions de la Pampa, que foren objecte d’un estudi històric original, publicat com a annex per Charlevoix a la seva història del Paraguai (1757).
Escriví també una Descripción de la ciudad y jurisdicción de Santa Fe i traduí de l’italià dues obres religioses.
(Constantinoble, Túrquia, 388 – Roma, Itàlia, 27 novembre 450)
Filla de l’emperador romà Teodosi I i germana d’Honori. L’any 410, en caure Roma a les mans d’Alaric, Gal·la fou feta presonera.
El rei visigot Ataülf s’hi casà el 414, i s’establiren a Barcelona. Gal·la enviudà, però, l’any següent.
Jaume Pahissa compongué una òpera, amb lletra catalana de Guimerà, titulada Gal·la Placídia (estrenada al Liceu de Barcelona el 1913).
(Barcelona, 13 desembre 1272 – Palerm, Itàlia, 25 juny 1337)
Rei de Sicília (1296-1337). Fill de Pere II el Gran de Catalunya i de Constança de Sicília. El testament del seu germà Alfons II de Catalunya donà la corona catalano-aragonesa a un altre germà, Jaume II el Just, segon fill de Pere el Gran, i disposà també que Sicília fos cedida a Frederic. Jaume II, però, es limità a concedir-li la lloctinència.
Després de la guerra contra els angevins, que acabà amb la pau d’Anagni (1295), Jaume II cedí Sicília i altres possessions italianes a la Santa Seu en benefici dels angevins, a canvi de Còrsega i Sardenya. En desacord amb aquest tractat, els sicilians coronaren rei Frederic (1296).
Durant els anys 1298-99, els angevins envaïren Sicília amb el suport de Jaume II, forçat pels termes del tractat d’Anagni. Roger de Lloria, passat al bàndol angeví, vencé als sicilians al cap Orlando (1299) i a Ponça (1301), però, retirat Jaume II de la lluita, els sicilians venceren, i l’any 1302 fou signada la pau de Caltabellotta. Després d’això, Frederic autoritzà l’expedició de Roger de Flor i els almogàvers a Grècia, en recompensa a l’ajut prestat especialment al setge de Messina.
Arribada la pau a l’illa, Frederic féu entrar a la cort Arnau de Vilanova, el nomenà conseller (1310) i l’ajudà en les reformes del govern de l’illa: dividí el Parlament en tres braços, l’eclesiàstic, el militar i el popular (d’acord amb el model català), en sentit democràtic. També dictà mesures econòmiques per tal de refer-se de les guerres.
Poc després, però, Robert I de Nàpols envaí novament l’illa, i Frederic, aprofitant aquesta infracció del tractat de Caltabellotta, nomenà hereu del regne el seu fill Pere, convertint en hereditària una monarquia que, segons el pactat a Caltabellotta, era només vitalícia. Aquesta nova lluita es resolgué a favor de Frederic, i l’angeví Robert de Nàpols hagué de signar una treva.
S’ocupà també dels afers de la Gran Companyia Catalana a Orient; nomenà el seu segon fill Manfred, duc d’Atenes i, per la seva poca edat, hi trameté Berenguer Estanyol com a lloctinent (1312), i a la seva mort el seu fill natural Alfons Frederic, el qual creà el nou ducat de Neopàtria (1319).
Hagué de suportat encara una nova invasió angevina de Robert de Nàpols (1325) que, si bé fracassà, devastà l’illa i provocà una nova crisi econòmica que esdevingué crònica i féu retornar Sicília a una situació gairebé feudal.
Sota el seu regnat, el ducat d’Atenes sofrí diversos atacs de Gautier II de Brienne, en croades afavorides pel papa Joan XXII (1330 i 1335), totes elles rebutjades.
Malalt d’artritisme des de feia temps, Frederic morí dos anys després prop de Calàbria.
Dades dels Països Catalans 