(Montferri, Alt Camp, 1715 – Faenza, Itàlia, 1782)
Religiós jesuïta. Residí a l’Argentina molt de temps. En passà bona part a les missions de la Pampa, que foren objecte d’un estudi històric original, publicat com a annex per Charlevoix a la seva història del Paraguai (1757).
Escriví també una Descripción de la ciudad y jurisdicción de Santa Fe i traduí de l’italià dues obres religioses.
(Constantinoble, Túrquia, 388 – Roma, Itàlia, 27 novembre 450)
Filla de l’emperador romà Teodosi I i germana d’Honori. L’any 410, en caure Roma a les mans d’Alaric, Gal·la fou feta presonera.
El rei visigot Ataülf s’hi casà el 414, i s’establiren a Barcelona. Gal·la enviudà, però, l’any següent.
Jaume Pahissa compongué una òpera, amb lletra catalana de Guimerà, titulada Gal·la Placídia (estrenada al Liceu de Barcelona el 1913).
(Barcelona, 13 desembre 1272 – Palerm, Itàlia, 25 juny 1337)
Rei de Sicília (1296-1337). Fill de Pere II el Gran de Catalunya i de Constança de Sicília. El testament del seu germà Alfons II de Catalunya donà la corona catalano-aragonesa a un altre germà, Jaume II el Just, segon fill de Pere el Gran, i disposà també que Sicília fos cedida a Frederic. Jaume II, però, es limità a concedir-li la lloctinència.
Després de la guerra contra els angevins, que acabà amb la pau d’Anagni (1295), Jaume II cedí Sicília i altres possessions italianes a la Santa Seu en benefici dels angevins, a canvi de Còrsega i Sardenya. En desacord amb aquest tractat, els sicilians coronaren rei Frederic (1296).
Durant els anys 1298-99, els angevins envaïren Sicília amb el suport de Jaume II, forçat pels termes del tractat d’Anagni. Roger de Lloria, passat al bàndol angeví, vencé als sicilians al cap Orlando (1299) i a Ponça (1301), però, retirat Jaume II de la lluita, els sicilians venceren, i l’any 1302 fou signada la pau de Caltabellotta. Després d’això, Frederic autoritzà l’expedició de Roger de Flor i els almogàvers a Grècia, en recompensa a l’ajut prestat especialment al setge de Messina.
Arribada la pau a l’illa, Frederic féu entrar a la cort Arnau de Vilanova, el nomenà conseller (1310) i l’ajudà en les reformes del govern de l’illa: dividí el Parlament en tres braços, l’eclesiàstic, el militar i el popular (d’acord amb el model català), en sentit democràtic. També dictà mesures econòmiques per tal de refer-se de les guerres.
Poc després, però, Robert I de Nàpols envaí novament l’illa, i Frederic, aprofitant aquesta infracció del tractat de Caltabellotta, nomenà hereu del regne el seu fill Pere, convertint en hereditària una monarquia que, segons el pactat a Caltabellotta, era només vitalícia. Aquesta nova lluita es resolgué a favor de Frederic, i l’angeví Robert de Nàpols hagué de signar una treva.
S’ocupà també dels afers de la Gran Companyia Catalana a Orient; nomenà el seu segon fill Manfred, duc d’Atenes i, per la seva poca edat, hi trameté Berenguer Estanyol com a lloctinent (1312), i a la seva mort el seu fill natural Alfons Frederic, el qual creà el nou ducat de Neopàtria (1319).
Hagué de suportat encara una nova invasió angevina de Robert de Nàpols (1325) que, si bé fracassà, devastà l’illa i provocà una nova crisi econòmica que esdevingué crònica i féu retornar Sicília a una situació gairebé feudal.
Sota el seu regnat, el ducat d’Atenes sofrí diversos atacs de Gautier II de Brienne, en croades afavorides pel papa Joan XXII (1330 i 1335), totes elles rebutjades.
Malalt d’artritisme des de feia temps, Frederic morí dos anys després prop de Calàbria.
(Arenys de Mar, Maresme, 1813 – Roma, Itàlia, 1870)
Teòleg jesuïta (1832). Es doctorà a la Universitat Gregoriana, en la qual després fou professor.
Passà a ensenyar a Orvieto (Itàlia) i després a França (1848) i a Anglaterra, i tornà el 1854 a Roma, cridat per Congregació General al càrrec d’assistent per a Espanya i la recent creada província d’Anglaterra. En 1859-68 residí a Barcelona, on tingué una intensa activitat pastoral.
Expulsat en la Revolució de Setembre, passà a Londres, on fou rector de Westminster. Acompanyà, com a teòleg, el bisbe d’Urgell al concili Vaticà (1870), i hi defensà el primat del bisbe de Roma.
Publicà un tractat sobre la Immaculada Concepció i en deixà d’altres, inèdits.
(Olot, Garrotxa, 1 agost 1705 – Ferrara, Itàlia, 24 maig 1771)
Jesuïta, doctor en teologia. Amic i deixeble de Josep Finestres.
Regentà la càtedra de filosofia i, durant més de vint anys, la de teologia suarista a la universitat de Cervera.
Escriví nombroses obres didàctiques i religioses en castellà i llatí, i en català, una Notícia històrica de Sant Misteri de Cervera, editada el 1863.
(Barcelona ?, 1453 – Roma, Itàlia, 1509)
Ciutadà honrat de Barcelona. Fill de Felip de Ferrera i Sacosta.
Es casà primerament (1474) amb Marquesa Boscà i Desvalls, tia del poeta Joan Boscà, i després amb Felipa de Llobera, senyora del castell de Vallferosa.
Formà part del partit de Jaume Destorrent i Casa-saja i fou jurat del Consell de Cent i receptor de les bolles de la generalitat, mostassaf (1482), obrer (1488), batlle (1491) i conseller segon (1496) de Barcelona (de fet actuà uns quants mesos com a conseller en cap). També fou diputat de la generalitat (1506).
Nomenat ambaixador a Venècia (1507-09), li fou dedicada per Joan Morell l’edició de les Institutiones de Nebrija.
En morir deixà una important biblioteca (inventariada a Barcelona el 1509) de llibres italians i de clàssics llatins.
(Barcelona, 1752 – Roma, Itàlia, 1813)
Religiós jesuïta.
Fou poeta en castellà i en català, així com autor de traduccions en vers de textos religiosos, de les Geòrgiques de Virgili i de l’Art poètica d’Horaci.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1564 – Milà, Itàlia, març 1634)
Gran canceller de Milà (1619-34). El 1628, absent el governador de Milà, Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba, que dirigia el setge de Casale Montferrato, hagué de fer cara al tumult ciutadà dit de Sant Martí (11 i 12/novembre).
Aquests fets foren recollits a Historiarum patriae… (1641-43), de Ripamonti, i Manzoni el féu un dels personatges d’I promessi sposi.
El 1632 fou nomenat ciutadà de Milà, cosa que palesa, juntament amb altres documents, l’estima en què fou tingut.
(Barcelona, 1658 – Nàpols, Itàlia, 1715)
Noble i diplomàtic. Capità de la Coronela durant el setge de Barcelona del mariscal Vendôme. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada el 1700. Posteriorment, el braç militar de les Corts catalanes l’elegí com a representant per a demanar a Felip V de Borbó que nomenés un virrei per a Catalunya abans de jurar els privilegis.
El 1703 ja es decidí per l’arxiduc Carles d’Àustria, i durant la guerra de Successió dirigí forces militars a Tarragona i Lleida (arribà al grau de coronel) i actuà com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt. Fou nomenat coronel d’infanteria i comte de Ferran (1706).
L’any 1713 fou designat ambaixador català a l’Haia i tractà de pressionar les representacions estrangeres i Jordi I d’Anglaterra, que acabava d’accedir al tron i li plantejà el Cas dels Catalans, per tal d’obtenir una protecció per a la República catalana.
La notícia de la rendició de Barcelona li provocà una crisi que el dugué ràpidament a la mort.
(Manresa, Bages, 1734 – Gènova, Itàlia, 1790)
Missioner jesuïta i lingüista. Exercí la tasca pastoral entre els araucans, a Xile.
Publicà una gramàtica araucana: Arte de la lengua general del reino de Chile… (1764).
Expulsat (1767) en ésser proscrits els jesuïtes, s’establí a Itàlia, on publicà una Memoria católica (1783) en defensa del seu orde.
Dades dels Països Catalans 